Victoria Kent, política i jurista republicana

Tots heu passat un munt d’hores a l’Aula Victoria Kent, hores d’exàmens, hores no gaire agradables. De segur que no guardeu un bon record d’una aula que des de fa moltes promocions d’estudiants és coneguda com la txeca. Avui intentarem, en la mida de les nostres possibilitats, congraciar-vos amb la figura d’aquesta jurista i política republicana mitjançant un breu perfil biogràfic.

Victoria Kent (Màlaga, 1898-Nova York, 1987) va ser, juntament amb Clara Campoamor, una de les primeres advocades d’Espanya i la fundadora del sindicat de dones advocades. També va ser la primera advocada del món que va exercir davant un consell de guerra i va aconseguir el 1930 l’absolució d’Álvaro de Albornoz, un dels instigadors de la revolta republicana de Jaca.

Fou diputada per Madrid a les Corts (el 1931 pel Partido Radical Socialista i el 1936 per Izquierda Republicana), on es va oposar (com la socialista Margarita Nelken) al vot femení argumentant que les espanyoles d’aleshores no tenien suficient preparació política i que llur vot estaria, per força, influenciat pels seus confessors. Va ser nomenada directora general de presons (1931-1934), càrrec que va definir com la tasca més important de la seva vida. Va reformar i construir noves presons de la mateixa manera que abans ho havia fet la seva antecessora, Concepción Arenal, convençuda que les societats tenien l’obligació de recuperar els delinqüents, als quals va dotar de diferents permisos i millores.

Va marxar al front del Guadarrama i es traslladà amb el govern republicà a València i Barcelona, des d’on va haver d’exiliar-se a França un cop acabada la Guerra Civil. Les vicissituds viscudes durant la Segona Guerra Mundial, la persecució nazi i el refugi que va haver de demanar a la ambaixada mexicana resten reflectides al seu llibre Quatre anys à Paris. Després de residir a Mèxic cinc anys, on va impartir classes de dret penal a la universitat, va establir-se als Estats Units. En aquest país va treballar a la secció de Defensa Social de l’ONU (1950-52) i va fundar el 1954 la revista Ibérica a Nova York, concebuda per informar els exiliats del que succeïa a Espanya.