You are currently browsing the category archive for the ‘Personatges’ category.

La setmana passada es va commemorar a tot el món el segon centenari del naixement de Charles Dickens (1812-1870). El diari El País publicava dilluns passat l’article de Fernando Savater La honradez de Dickens, en el qual l’autor reflexiona sobre la defensa que dels drets d’autor va fer el novel.lista anglès davant les lleis de copyright nord-americanes de mitjans del segle XIX. Avui hem volgut recuperar-lo, pel seu interès, per a tots vosaltres:

LA HONRADEZ DE DICKENS

¡Por cuántas cosas merece ser celebrado Charles Dickens en el bicentenario de su nacimiento! Su obra enorme y vigorosa ridiculiza gloriosamente la manía de jerarquizar la cultura “seria” por encima de la “popular” o “comercial”. Nadie fue más devoradoramente popular que él y nadie influyó tanto en lo más respetable de la literatura anglosajona posterior: después de Shakespeare, solo él. En sus novelas el arte narrativo combina el afán de justicia con la compasión y el optimismo, los ingredientes necesarios de la perspectiva moral. Fue un moralista, pero no en el sentido francés del término, que se refiere más bien a una forma de cinismo cultivado y desmitificador. Aún más insólito: su moralismo literario logró efectivamente moralizar aspectos de la sociedad en que vivió, llena de rutinas despiadadas como las ejecuciones capitales ante el público, la cárcel por deudas… Todos los buenos escritores mejoran la literatura, pero muy pocos logran también que el mundo cotidiano sea después de ellos algo mejor. Dickens lo consiguió, por mucho que los burlones antes y ahora se encojan escépticamente de hombros ante su populismo sentimental.

Sin embargo, las glosas laudatorias que hoy se le dedican olvidan o menosprecian aquel de sus combates éticos más actual: su lucha contra la piratería que conculca los derechos de autor. Las circunstancias de entonces eran diferentes, pero en lo esencial sigue pudiendo servirnos de inspiración. Recodemos el asunto. A mediados del siglo XIX, en el apogeo de su éxito, Dickens viajó por primera vez a los Estados Unidos, dónde se le esperaba con entusiasmo. En la primera gran república democrática le consideraban adalid del progreso y la igualdad contra los privilegios aristocráticos de la vieja monarquía inglesa, corrupta y clasista. Pero Dickens era honrado y por tanto enseguida decepcionó: en lugar de centrar sus conferencias en la corrupción de los aristócratas en Inglaterra las dedicó a hablar de la corrupción de los demócratas en Estados Unidos. El blanco de sus críticas fueron las leyes sobre el copyright que permitían en América piratear (la expresión es suya) las obras de autores ingleses.

Como evidentemente él era con mucho el mayor damnificado, de inmediato le llovieron las críticas por “interesado” y “avaricioso”. No se arredró. Deploró clamorosamente que en la tierra de la libertad no la hubiera en absoluto para hablar de un tema controvertido, sobre el que callaban sus colegas y amigos yanquis como Washington Irving o Prescott. Le hervía la sangre (también son palabras suyas) al comprobar el silencio o la animadversión que despertaba entre los asistentes a los banquetes que le tributaban en cuanto mencionaba el tema de esa flagrante injusticia. ¿Le tachaban de interesado? Pues a mucha honra. Los predicadores del desinterés son a menudo subvencionados o ricos por su casa. Pero Dickens había conocido la miseria en su infancia y su adolescencia: no defendía a los pobres porque despreciase la abundancia sino porque estaba familiarizado con la humillación de la pobreza. Frente al falso idealismo de los aprovechados defendía el sano materialismo de los trabajadores. Y no se avergonzaba de hablar de dinero. Como señala con simpatía Chesterton en su excelente retrato del escritor (Charles Dickens, Pre-Textos): “Reclamaba su dinero en un tono valeroso y vibrante, como un hombre que reclama su honor”.

Así se enfrentó a la opinión pública, que no siempre tiene razón pero cuenta con la ventaja de la mayoría. Y es que los creadores de cultura siempre son minoría frente a los que la consumen y disfrutan, sea en aquel siglo o en el nuestro. Hagan la prueba hoy: condenen la corrupción de los políticos o de los banqueros y la masa asentirá satisfecha; condenen la corrupción de los internautas sin escrúpulos y se ganarán un abucheo. Pero arriesgarse a caer antipático es lo que distingue al que habla de moral del mero apóstol de la moralina. También por esta muestra de impávida decencia debemos hoy celebrar a Dickens.

http://1.bp.blogspot.com/_9_Llng7h978/R3s0WyF8KsI/AAAAAAAAAlM/WyiysT1I7zA/s320/bonanno-josephjr-salvatorebill-1965.gif“Bien –dijo el juez–, antes de pronunciar sentencia en el caso del acusado Bonanno, voy a ver qué tienen que decir el señor Notaro y su abogado. Quiero hacer constar que en este informe sobre el señor Bonanno se hace referencia al hecho de que su padre es un antiguo jefe de la Mafia, al mando de una de las familias de la Mafia, y que yo, al dictar sentencia, no tengo en absoluto en cuenta esa afirmación. En mi opinión, la culpa es algo personal, y no tomo en consideración las acusaciones o rumores sobre las personas o sus padres, parientes, esposas, etc.”

Aquestes paraules pronunciades pel jutge Walter R. Mansfield en el judici contra Salvatore (Bill) Bonanno (foto) i Peter Notaro, segons Gay Talese en Honrarás a tu padre, considerat el primer llibre de no ficció sobre els secrets de la Mafia. Si avui us parlem de l’obra, que va arribar fa poc i per casualitat a les nostres mans, és perquè gairebé una quarta part del text està dedicada al judici contra Bill, consigliere de la família Bonanno. Un treball exhaustiu amb transcripció de part de les sessions de Bill Bonanno, un altre mafiós –com Capone– jutjat per frau, en aquesta ocasió per la utilització de la targeta de crèdit d’una tercera persona, Don Torrillo, sense el seu consentiment.

L’obra de l’autor d’Ocean City, una crònica d’investigació periodística publicada originalment el 1971 que es llegeix com si fos una novel.la, comença amb el segrest de Joseph (Joe) Bonanno (1905-2002), cap d’una de les més importants famílies de Nova York, l’octubre de 1964. Talese, que va conviure sis anys amb els Bonanno i va viatjar a Sicília per documentar-se, es centra en la figura de Bill Bonanno (1932-2008), el fill del poderós cap, malgrat que també s’endinsa en el món del pare (el mateix dels famosos Luciano, Genovese i Profaci, entre d’altres) i de l’avi, un dels coneguts uomini rispettati sicilians. Divuit mesos després del segrest va aparèixer Joseph Bonanno, sense que ningú sàpiga què va passar realment durant aquest període. La reaparició va donar lloc, a la segona meitat dels anys seixanta, a la Banana War, entre els fidels a la família i els partidaris del descontent Gaspar Di Gregorio.

Teniu un exemplar publicat per Grijalbo el 1972 a la Biblioteca de Lletres, amb la signatura D-23/3/30. La història de l’ascens i la caiguda dels Bonanno va inspirar una minisèrie de la CBS i, posteriorment, la més coneguda i premiada Los Soprano.

Els professors del Departament de Dret Civil de la UB Isabel Viola i José Domingo Valls participen, amb un capítol cadascun, en l’obra col.lectiva Estudios jurídicos en homenaje al profesor Enrique Lalaguna Domínguez (R80/79), recentment incorporada a la nostra col.lecció. Els dos treballs, Concepto y función de la colación en el Derecho civil de Cataluña, de la professora Viola, i La responsabilidad de los técnicos y profesionales que intervienen por vicios y defectos en la construcción, del professor Valls, formen part del segon volum de l’homenatge. Llegim en el pròleg del professor José María Castán:

“La vida y obra del profesor Lalaguna […] revelan una noble personalidad y una fecunda labor universitaria. Su personalidad y trabajo responden, sin duda, a una vocación claramente sentida y a una dedicación fielmente mantenida. De él pudo afirmar ya hace años Simó Santonja que “ha partido de un principio personal básico: su autoexigencia, al exigirse a si mismo una conducta humana vocacional abocada a la ciencia civilística”. El perfil de Lalaguna es ciertamente ejemplo de una vida entregada exclusivamente a la Universidad. Entrega que se ha traducido en una obra consagrada esencialmente al Derecho civil, la disciplina que él creía ya en 1977 que “es el eje diamantino que mantiene la unidad del sistema jurídico español”.

Era justo que una figura semejante tuviera, tras la jubilación académica, un reconocimiento público expresado a través de un libro- homenaje. Y como es la Facultad de Derecho de Valencia -donde Lalaguna se formó como alumno y donde a su vez ha sido después maestro- la Facultad más ligada a su vida, es natural que desde ella se haya promovido el homenaje que tiene expresión en este libro”.

Teniu el llibre, editat el 2008 per la Universitat de València, a la quarta planta de la biblioteca.

http://www.gamblerspalace.com/images/box_a_juandiaz1_275.jpg

Aquest mes va fer 28 anys l’ex boxejador texà d’origen mexicà Juan Baby Bull (Torito) Díaz, triple campió mundial del pes lleuger. Què té d’especial aquest púgil dretà perquè el Bloc de Dret li dediqui un post? Doncs que el campió va anunciar el mes de juny que es retirava, amb un rècord de 35 victòries -17 per KO- i 4 derrotes, per estudiar Dret a la Universityof Massachusetts Dartmouth Law School. Un atípic exemple dins de l’esport professional d’un jove que fa dos anys ja es va graduar en Ciència politica en la University of Houston–Downtown (UHD). Díaz va comparar llavors la graduació amb l’obtenció del seu primer títol de campió mundial.

Juan Díaz va debutar en la boxa professional l’any 2000, als 16 anys. Com a boxejador amateur va aconseguir un registre de 105 victòries i 5 derrotes. El 2003 va guanyar Joel Pérez i es va coronar campió de la WBO. Un any després va aconseguir el títol de la WBA en derrotar el mongol Lakva Sim, corona que va defensar amb èxit en diverses ocasions. Un cop Baby Bull unificà els diferents títols amb triomfs davant Acelino Freitas i Julio Díaz, se’l va començar a considerar el primer campió indiscutible de la categoria des de Pernell Whitaker.

Nate Campbell va acabar amb la seva imbatibilitat el 2008. El 2009 va sofrir una dolorosa derrota en nou assalts davant el mexicà Juan Manuel Dinamita Márquez, combat considerat el millor de l’any per Ring magazine. També va perdre la revenja amb Márquez el 2010, el que seria el seu últim combat.

Si l’hem de jutjar pel seu treball en el ring, serà difícil que l’advocat Juan Díaz perdi un cas.

El professor titular de Dret civil de la UB Joan Marsal ha estat nomenat magistrat pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ), després de superar el darrer concurs entre juristes de reconeguda competència. Ahir prenia possessió del càrrec en el jutjat de primera instància número 1 de Girona. Bon amic del Bloc de Dret, volem aprofitar aquestes línies per fer-li arribar els nostres millors desitjos en el seu nou i important repte professional.

Ha estat professor visitant a les Facultats de Dret de la Universitat de Puerto Rico (2004, 2006 i 2008) i Paris 2, Panthéon-Assàs (2008). Ha participat en nombrosos congressos i en diversos cursos de formació en els col.legis d’advocats de Barcelona (on està col.legiat sense exercici), Tortosa, Lleida, Reus, Figueres i Vic. El 2009 fou nomenat per la llavors Consellera de Justícia membre del Ple i de la Comissió Permanent de la Comissió de Codificació de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya.

L’activitat investigadora de Joan Marsal s’ha centrat, principalment, en el dret de successions i els drets reals. Va guanyar el Premi extraordinari de doctorat i el 1997 el III Premi Miquel Casals Colldecarrera amb la seva tesi El negoci jurídic testamentari en el dret civil de Catalunya, defensada a la Facultat de Dret de la UB i que podeu llegir a la nostra biblioteca (R/Z/43 o també en línia). Des de 2007 comenta a la revista electrònica InDret les resolucions de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques en recursos governatius contra qualificacions negatives de registradors de la propietat basades en el Dret català. Ha dirigit una tesi doctoral sobre el dret notarial català, llegida el 2010, i quatre tesines.

Podeu consultar la resta d’obres que tenim al CRAI de la UB en el següent enllaç. També podeu consultar els treballs del Dr. Marsal en el seu web The Law Nook (El racó jurídic).

http://www.elpais.com/recorte/20100404elpdmgpan_2/LCO340/Ies/Miguel_Delibes.jpgDissabte va fer un any de la mort de l’escriptor val.lisoletà Miguel Delibes (1920-2010). Aquest post pretén ser un petit homenatge, el record que no vam poder dedicar-li l’any passat, al genial novel.lista, periodista i catedràtic de Dret mercantil, el qual no va dubtar en posar la seva prosa al servei d’una causa tan lloable com revisar la redacció d’un article de la Constitució espanyola (el 41, apartat 2), tot mesurant l’adequació de cadascuna de les paraules del text. Volem fer-ho reproduint les primeres línies de La Naturaleza en la Constitución, un article breu que trobareu en el recull dedicat a l’autor El otro fútbol, publicat per Destino el 1981:

“Aunque soy poco amigo de meterme en políticas, estimo que, en el caso de la redacción del proyecto de la Constitución, todos los españoles tenemos el deber moral de puntualizar aquellos extremos que consideramos vagos o imprecisos, estrechos o demasiado holgados, ya que en el caso presente no se trata de cortarnos un traje de temporada, sino que aspiramos a algo más estable y duradero. Y si, como español metido en literaturas, encuentro todo el proyecto excesivamente largo y meticuloso –y, en consecuencia, objetable-, voy a limitarme a juzgar un artículo –el 41- y especialmente un apartado –el 2º- que por querer concretar demasiado, resultan, a mi juicio, incoloros y desorientados. Mis amigos los ecologistas han echado ya su cuarto a espadas en el empeño, generalmente con acierto, y hoy lo echo yo, en la confianza de que entre todos pondremos un poco de orden y precisión en la redacción del mencionado artículo, cosa necesaria si aspiramos seriamente a que en el futuro deje de ser la Naturaleza víctima de los desmanes de algunos y la pagana de un desarrollo industrial improvisado e incoherente. El citado punto del artículo 41 dice concretamente así:

“Los poderes públicos velarán por la utilización racional de los recursos y espacios naturales y de los montes y por la conservación del paisaje y de la fauna, garantizando el mantenimiento y potenciación de los recursos naturales y la protección y mejora del medio ambiente”.

He aquí mis objecciones: […]”

Podeu llegir les objeccions de l’autor a partir de la pàgina 55 de l’esmentat llibret.

http://www.elperiodico.cat/resources/jpg/8/7/1288906468578.jpgEl canvi d’ubicació de la capella del Campus de Diagonal ha provocat la protesta d’estudiants i professors que rebutgen l’existència d’espais religiosos a la universitat. La setmana passada, la Joventut Universitària de Catalunya va organitzar un debat sobre laïcitat a la Facultat de Dret en el qual va participar Carmine Di Martino, professor de Filosofia de la Universitat Estatal de Milà. Curiosament, arrel del seguiment que va fer La Vanguardia de la protesta contra la capella de la Facultat d’Economia i Empresa vam descobrir l’existència del bloc de Joan-Francesc Pont Clemente, professor del Departament de Dret financer i tributari de la UB i president de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.

En el bloc podeu llegir les reflexions del professor Pont sobre diferents temes, com ara la frontal oposició a la capella, i també documents diversos, com ara algun article publicat en premsa o materials d’estudi per a les seves assignatures. També teniu un apartat dedicat a les ressenyes dels llibres escrits, coordinats o dirigits per Joan-Francesc Pont.

Paga la pena fer-li una ullada a tota aquesta documentació i també, òbviament, als vídeos penjats, material que no acostumem a trobar als blocs personals, una cinquantena de gravacions de discursos i d’aparicions televisives del professor Pont que us aproparan encara més a la seva visió dels temes que aborda.

En definitiva, un bloc més que recomanable.

Entre els primers protagonistes del portal de vídeo en directe, diferit i a la carta de la Universitat de Barcelona, UBTV, trobem al degà de la Facultat de Dret, Enoch Albertí. Es tracta d’una entrevista que pertany a la sèrie Degans de la UB, dedicada a oferir un perfil professional i humà dels degans de les Facultats de la UB.

http://scriptor.typepad.com/.a/6a00d83451ed6e69e20133ee488e3e970b-800wiSegur que reconeixeu el nom d’Andrés de la Oliva Santos, autor d’una extensa bibliografia de la qual, probablement, n’heu fet servir els seus manuals de dret processal, com ara el tantes vegades recomanat Derecho procesal penal (PB/M/DER). Ara teniu una ocasió magnífica de conèixer les reflexions del professor de la Oliva, catedràtic de Dret processal de la Universidad Complutense de Madrid des de l’any 1984 després d’haver-ho estat a les universitats de Santiago de Compostel.la, Saragossa i Alcalá de Henares, sobre diverses qüestions d’actualitat en el seu bloc Por derecho. Amb el subtítol Comentarios libres y noticias subrayables. Lo que no cabe en los periódicos, en el bloc d’Andrés de la Oliva trobareu les seves opinions, escrites amb una regularitat molt d’agrair en aquest tipus de recurs web durant els dos darrers anys, sobre temes com, per exemple, el nou govern de Rodríguez Zapatero, la xiulada al president el 12 d’octubre, la renovació del Tribunal Constitucional o les primàries del PSM.

En el següent enllaç podeu consultar el currículum del professor Andrés de la Oliva.

http://hemeroteca.lavanguardia.es/previewPdf.html?id=32864803Reproduïm la notícia que podeu trobar en el web de la Facultat:

Lamentem haver-vos d´informar del traspàs del Dr. Octavio Pérez-Vitoria Moreno, que fou Catedràtic titular de la primera càtedra de Dret Penal a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, fundador de l’Institut de Criminologia i introductor de la Criminologia a Espanya, jubilat l´any 1982.

En nom del Degà, de l´equip de deganat i de la Facultat de Dret volem expressar el nostre més sentit condol per la pèrdua del Dr. Pérez-Vitoria Moreno i testimoniar amb afecte el nostre agraïment per la seva rellevant tasca acadèmica.

El sepeli tindrà lloc demà dissabte, 23 d’octubre, a les 13 hores, en el tanatori de Les Corts. La Sala de Vetlla és la número 13 i es podrà visitar avui a partir de les 15.00h i fins les 21.00h.

Juli Ponce Solé
Daniel Vázquez Albert

Vicedeganat de Relacions Institucionals

CRAI
Catàleg de les biblioteques del CRAI de la UB

craidret@ub.edu

Darrers comentaris

Carme Rey Nadal en Juicio bufo
Carme Rey Nadal en Juicio bufo
EduardoceR en Guia Moodle per al profes…
Josephvem en Guia Moodle per al profes…

Categories

Join 30 other followers

Blocs del CRAI
Juny 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxiu de posts

Galeria

Llicència

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial 2.5 Espanya de Creative Commons

RSS Fil de RSS desconegut

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

RSS Blog Dalloz

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

RSS El blog de Carlos Corral

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

RSS El blog de derecho público de Sevach

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

RSS Blog legal BCN

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

RSS Global elections news

  • S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.

Guia temàtica de Dret a del.icio.us

Ja portem...

  • 1.203.765 visites

Segueix-nos a Twitter