El cas de la vídua negra

No fa gaire es va estrenar Iron Man 2, el darrer divertimento de superherois marca Marvel que ha arribat a les pantalles de tot el món. Scarlett Johansson dóna la rèplica al protagonista, Robert Downey Jr., interpretant l’espia russa Natasha Romanoff, coneguda com la Vídua Negra. Igual que la Latrodectus mactans, l’aranya verinosa. Val a dir que el sobrenom de l’heroïna no és gens original ja que al cinema (i als mitjans de comunicació) ja havíem tingut abans un bon grapat de vídues negres, dones que, per un motiu o per un altre, havien acabat assassinant llurs marits.

Malgrat que, malauradament hi ha molts supòsits de violència de gènere en què la dona n’és la víctima, hem trobat un cas de vídua negra a la jurisprudència recent del Tribunal Suprem: la sentència del 13 de maig de 2010 on, a més, es fa palès la difícil situació en què es troben els fills de les víctimes.

Es tracta d’un matrimoni burgalès que, per estalviar impostos, el 1990 va fer donació d’un immoble a la seva filla en forma de compravenda simulada. El matrimoni es va separar el 1999 i, un any després, la mare va matar al pare, encara que no sabem en quin context. La filla exercí l’acusació particular per assassinat. La mare, des de la presó, va encarregar als seus advocats que impugnessin per nul.litat (falta de causa) la compravenda simulada i que revoquessin en el seu nom la donació dissimulada per la causa establerta en l’article 648.2n del Codi civil:

“La donació també pot ser revocada, a instància del donant, per causa d’ingratitud en els casos següents:
2n. Si el donatari imputa al donant algun dels delictes que donen lloc a procediments d’ofici o acusació pública, encara que ho provi, llevat que el delicte s’hagi comès contra el mateix donatari, el seu cònjuge o els fills constituïts sota la seva autoritat”.

En el procés penal, el fiscal va promoure l’exclusió de la filla del procediment per manca de legitimació, en virtut del que estableix l’article 103.2 de la Llei d’Enjudiciament Criminal:

“Tampoc no poden exercir accions penals entre si:
2n. Els ascendents, descendents i germans per naturalesa, per adopció o per afinitat, si no és per un delicte o una falta comesos pels uns contra les persones dels altres”.

Tanmateix, la filla va continuar en el procés penal, únicament a efectes d’exercir l’acció de responsabilitat civil derivada de delicte (article 116.1 del Codi Penal).

A la sentència el Tribunal Suprem, la ponent de la qual és una catedràtica d’aquesta casa, la Dra. Encarna Roca Trias, es diu que: “no puede entenderse que se haya producido una imputación de delito cuando se ha declarado la nulidad de la personación de la donataria, en virtud de lo dispuesto en el art. 103 LECrim . De este modo, debe considerarse que la expresión “imputare” significa solo persecución judicial por medio de una acción de la que sea titular la persona donataria y como en este caso, la hija donataria no podía ejercer la acción penal contra la donante, mal le podía imputar un delito, por carecer de legitimidad para hacerlo”.

Segons un dels talps que el Bloc de Dret té en el Departament de Dret civil, amb qui hem comentat la sentència, la mare hauria aconseguit “castigar” la filla si els seus advocats haguessin seguit una via diferent de la de l’article 648.2n del Codi Civil. L’article 633 exigeix que les donacions d’immobles s’atorguin mitjançant escriptura pública. Durant molt de temps s’ha discutit si l’escriptura pública de compravenda servia per complir el requisit de l’escriptura pública de donació. Després de jurisprudència contradictòria, el Ple de la Sala civil del Tribunal Suprem va establir, en sentència d’11 de gener de 2007, que en aquests casos la donació és nul.la per manca de forma. Vet aquí com una norma general hauria estat més útil que una d’específica (en descàrrec dels advocats, val a dir que el plet es va plantejar en primera instància el 2003, quan la doctrina del Tribunal Suprem no era indubitada).

Podeu veure un comentari a la doctrina del Tribunal Suprem sobre donacions dissimulades (i a la del Tribunal Superior de Justícia, que en aquest cas és coincident per al Dret català) en un article publicat per la professora del Departament de Dret civil de la UB Míriam Anderson en el número 4 del 2009 de la revista InDret.