http://webinstituteforteachers.org/~bobfinn/2003/1882ancientrome.jpgAquests dies diferents estudiants s’han apropat al taulell per demanar per les Institutiones del jurisconsult romà Gai (trobareu diferents edicions a la segona planta, a la lletra Kc10, Edicions de fonts jurídiques de l’Ordenament jurídic i sistema de fonts del dret romà). Les Institutiones (del llatí instituere, ensenyar, educar) eren obres que introduïen a l’estudi del dret i del procediment privat de forma clara, accessible i senzilla i les de Gai, de quatre llibres, són particularment apreciades per donar a conèixer de manera precisa el dret clàssic de Roma.

Però nosaltres no us parlarem de les seves Institutiones, les úniques, de fet, que ens han arribat de forma directa i gairebé en la seva totalitat. Som així. Ja les estudiareu a classe i als manuals. Nosaltres preferim escriure avui sobre Gai, un personatge enigmàtic i obscur, autor del qual els investigadors no en treuen l’aigua clara. Fins i tot se’l va tractar d’identificar amb Cassi Longí i amb Pomponi. Sembla que va néixer durant el govern de Trajà (potser el 110) i que va morir, pel que s’infereix d’alguns comentaris que fa a la seva obra, amb el de Còmmode (al voltant del 180). El fet que se’l conegués només pel praenomen Gai fa pensar que va néixer i viure a una província i, concretament, pel seu coneixement del dret oriental i de les lleis de Soló, a una província hel.lenística. Va ser un teòric que no va ostentar cap càrrec públic i que possiblement es va dedicar a la docència del dret privat a la desconeguda província on va exercir. Així ho fa pensar, al menys, el caràcter docent de la resta de la seva producció literària.

Els juristes del segle II no el mencionaren, cosa que permet Wolfgang Kunkel afirmar a la seva Historia del derecho romano (Kd/97) que “Gayo es sólo un astro de tercera o cuarta magnitud en el firmamento de la jurisprudencia romana, aunque, desde luego, gracias a la casualidad de la tradición, sea aquél astro cuya luz nos ilumina más de cerca y, por ello, más vivamente”. El seu nom, però, sí que va aparèixer a la Llei de cites de Teodosi II i Valentinià III, de 426, en la qual se l’equipara a Papinià, Ulpià, Paulus i Modestinus.