http://farm4.static.flickr.com/3528/3707766505_6888419a15.jpgL’altre dia vam veure al Passeig de Gràcia el popular Esteban, un dels pocs nudistes que circulen per Barcelona amb res més que les seves sabates, els seus mitjons, la seva gorra  i un rellotge al canyell. L’Associació per a la Defensa del Dret a la Nuesa (ADDAN) o Aleteia ens recorden que el Codi Penal no conté cap article que sancioni la nuesa pública i que l’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona tampoc ho prohibeix. De fet, l’article 16 de l’ordenança municipal només diu que “resta prohibida a l’espai públic tota conducta de menyspreu a la dignitat de les persones, així com qualsevol comportament discriminatori, sigui de contingut xenòfob, racista, sexista o homòfob, o de qualsevol altra condició o circumstància personal o social […]”. No concreta res més. I l’Esteban pot passejar ben tranquil pel carrer.

Potser és bona idea no legislar gaire sobre la vestimenta i l’aspecte de les persones. Juan Antonio Vallejo-Nágera relata en el seu llibre Mishima o el placer de morir la influença que van tenir en l’escriptor japonès les revoltes samurais del període Meiji (1868-1912). Entre les diferents mesures adoptades per l’emperador per modernitzar el país es trobava la gradual abolició dels privilegis dels samurais. La revolta que fascinà Mishima i que va acabar amb el sanguinari atac a un quarter de l’exèrcit imperial va esclatar quan van ser prohibits els pentinats característics d’aquests guerrers.

No és un cas únic. La Història Universal en té més exemples de respostes violentes quan el legislador es converteix en àrbitre de l’elegància. Més de prop ens toca el cas de Leopoldo de Gregorio, marquès d’Squilacce (Esquilache), secretari d’Hisenda de Carles III i inspirador el 1766 d’una norma municipal que regulava la vestimenta dels madrilenys i que va originar una revolta en la qual van participar prop de quaranta mil persones. La substitució per llei de la castissa capa llarga i del barret d’ales amples per la capa més curta i el tricorni més europeu amb l’excusa de prevenir robatoris i assalts no va agradar gens als madrilenys, els quals van acabar entrant per la força a la mansió d’Squilacce i saquejant diferents quarters (un clàssic) i magatzems. Malgrat que el veritable origen del Motí d’Squilacce (o, millor, contra Squilacce) va ser un altre, és clar. L’origen real el trobem a la pujada constant dels preus dels productes bàsics, com ara el pa, l’oli o el carbó, i la desconfiança que entre els espanyols despertaven els ministres estrangers. El rei va haver d’acceptar les exigències del poble i el marquès va haver de partir a Itàlia. “Yo he limpiado Madrid , le he empedrado, he hecho paseos y otras obras, con haberle mantenido la abundancia de trigo en dos años de carestía; que merecería me hiciese una estatua, y en lugar de esto me ha tratado tan indignamente”, va dir.

Si voleu saber quines van ser les exigències populars que el rei va acceptar finalment i altres detalls del motí i de com va acabar la història d’Squilacce, podeu consultar algun d’aquests cinc llibres de les biblioteques de la UB que tracten el tema. O veure el film homònim, dirigit per Joaquín i Josefina Molina i protagonitzat per l’irrepetible Fernando Fernán Gómez el 1989.