Comencem a veure asseguts a la Biblioteca els primers estudiants que volen aprofitar la convocatòria de setembre. Amb motiu dels exàmens, les biblioteques de la Universitat de Barcelona amplien els seus horaris:

Si heu tornat de vacances sense assignatures pendents, us deixem amb Mr. Bean i les seves temptatives frustrades de copiar. Als que us heu d’examinar al setembre us recomanem no imitar-lo… bona sort.

Què us semblaria entrar a la biblioteca i que una cadira us seguís fins allà on decidiu que voleu aturar-vos a llegir una estona?

Les cadires que es mouen soles corresponen a un disseny de Jelte van Geest, estudiant de la Design Academy Eindhoven. Van Geest va presentar les cadires interactives com a un projecte de graduació que pretenia integrar els robots en la vida quotidiana. “Take a seat” és el nom de l’invent, pensat per  biblioteques i encara en fase de desenvolupament.

Quan el prototip hagi après a pujar i baixar escales ens ho pensarem…

Podria ser que aquest estiu passejant per una ciutat asiàtica un ràpid cop d’ull us hagi tornat una escena de prostitució infantil, o potser heu estat perseguits per núvols de nens africans demanant qualsevol de les coses que porteu posades. Viatjar comporta sovint fer front a les realitats d’unes infanteses viscudes sense cap garantia envers els drets fonamentals.

Patxo Manzanedo, viatger i periodista, ha acumulat en el decurs dels anys recorrent els cinc continents, instantànies que reflecteixen com la infantesa roman sovint desprotegida davant dels abusos propiciats per la pobresa. Tots ho sabem, però convé recordar-ho, i en Patxo ho fa en forma d’imatges comentades per personatges rellevants de la nostra societat. El llibre es titula Miradas de cristal ( Bassarai, 2008 ) i hi trobareu instantànies a les que posen veu membres d’associacions humanitàries, polítics, artistes i periodistes.

Veus com la de Jose Manuel Cámara, periodista : “Nuestras leyes cada día son mejores. La literatura jurídica suena a música celestial. En 1924, Ginebra prestó su nombre a la primera Declaración de los Derechos del Niño. [...] En 1959 nació una nueva Declaración de los Derechos del Niño. Incorporaba novedades, ¡cómo no! Además de la obligación de satisfacer las primeras necesidades de toda la población infantil del mundo.

[...] Hasta 1989, la Asamblea General de las Naciones Unidas no adoptó estos Derechos del Niño. La nueva carta a los Reyes Magos era mejor y más completa que la antigua. ¿Cambió algo por ello? Tal vez la conciencia mundial - ese ser amorfo que aglutina los pensamientos de las personas que pueden leer - asumió durante unos segundos la necesidad de hacer algo para que esos bonitos deseos se cumplieran.

[...] Una apuesta: en torno a 2019, la Asamblea General de la ONU (si para entonces aun no se ha disuelto ese organismo internacional de papel) aprobará una nueva Declaración Universal de los Derechos del Niño. Incorporará las últimas novedades de la literatura jurídica y el derecho comparado aplicado al mundo de la infancia. [...]“

Recordeu els deu principis de la Declaració als que fa referència José Manuel Cámara al web d’Amnistia Internacional il·lustrats per Quino. Els beneficis de la venda de Miradas de cristal van a parar a UNICEF.

Els assumptes legals van ser àmpliament parodiats pels Germans Marx: no només van presentar les aventures radiofòniques d’un desastrós despatx d’advocats sinó que ens van deixar memorables escenes cinematogràfiques, com l’incomprensible contracte que intenten signar Groucho i Chico a Una nit a l’òpera. 

Però no va ser només en l’àmbit de la ficció que ens van fer riure de la justícia, també a la realitat van ser capaços de girs còmics quan, per exemple, van rebre l’advertiment d’una possible demanda per part de la Warner Brothers.

Ens ho expliquen a l’article Els germans Marx i Casablanca, publicat a Última instància (juny 2007, pàg. 21). Els Germans Marx pretenien titular Una nit a Casablanca la seva nova producció quan van rebre una carta de la Warner Brothers, que havia estrenat amb èxit cinc anys abans Casablanca, amenaçant amb iniciar accions legals si no canviaven el títol. El sempre brillant Groucho Marx va contestar:

“Benvolguts Warner Brothers,

Pel que sembla, hi ha més d’una forma de conquistar una ciutat i de mantenir-la sota el domini propi. Per exemple, fins que no vam pensar a fer aquesta pel·lícula, no tenia la menor idea que la ciutat de Casablanca pertanyés exclusivament als Warner Brothers. No obstant això, pocs dies després d’anunciar la nostra pel·lícula, rebem el seu llarg i ominós document legal en el qual se’ns commina a no utilitzar el nom de Casablanca.

Sembla que el 1471, Ferdinand Balboa Warner, el seu rebesavi, quan cercava una drecera que el portés fins a la ciutat de Burbank, es va ensopegar amb les costes d’Àfrica i, aixecant el seu bastó (que més tard va canviar per un centenar d’accions a la borsa), les va anomenar Casablanca.

Senzillament, no comprenc la seva actitud. Tot i que pensessin en la reposició de la seva pel·lícula, estic segur que l’afeccionat mig al cinema aprendria oportunament a distingir entre l’Ingrid Bergman i el Harpo. No sé si jo hi podria, però per descomptat m’agradaria intentar-ho.

Vostès reivindiquen la seva Casablanca i pretenen que ningú més pugui utilitzar aquest nom sense permís. Què em diuen de Warner Brothers? També és de la seva propietat? Probablement tinguin vostès el dret d’utilitzar el nom de Warner, però, i el de Brothers? Professionalment, nosaltres érem Brothers molt abans que vostès. Fèiem ja la ronda dels gresols com a The Marx Brothers quan la Vitaphone era encara un simple centelleig en l’ull de l’inventor i, fins i tot, abans de nosaltres hi ha hagut altres germans: els Smith Brothers, els Karamazov Brothers, etc.

I ara, Jack, parlem de vostè. Diria vostè que el seu és un nom original? Doncs no ho és. S’utilitzava molt abans que vostè vingués al món. Sobre la marxa, recordo dos Jacks: el Jack de Jack and the beantalk i el Jack l’esbudellador, que es va fer un bonic renom en el seu moment.

Quant a vostè, Harry, segurament signarà els seus xecs amb la ferma convicció que és vostè el primer Harry de tots els temps i que tots els altres Harrys són impostors. Recordo a dos Harrys que li van precedir. Va existir Lighthouse Harry, de fama revolucionària, i també un Harry Appelbaum que vivia al cantó del carrer 93 amb Lexington Avenue. Per desgràcia, Appelbaum no era massa conegut. L’última vegada que vaig saber d’ell, venia corbates a Weber i Heilbroner.

Parlem ara de l’estudi de Burbank. Crec que és així com vostès, germans, anomenen la seva caserna general. El vell Burbank ha desaparegut. Potser se’n recordin. Era un home molt hàbil a l’hort. La seva dona deia sovint que Luther tenia deu polzes verds. Quina dona deu haver estat! Burbank era el mag que entrecreuava tots aquests fruits i llegums fins a deixar-los en un estat de confusió i incertesa que mai arribava a decidir si havien d’anar al menjador en el plat de la carn o en el de les postres.

Això és una simple conjectura, per descomptat, però qui sap?, potser els supervivents de Burbank no siguin massa feliços davant el fet que una fàbrica de pel·lícules a escarada s’hagi instal·lat en la seva ciutat, s’hagi apropiat del nom de Burbank i ho utilitzi com a presentació dels seus films (…)”

Si bé Groucho va saber treure partit de les preocupacions de la Warner en forma de publicitat gratuïta, sembla que a l’argument inicial de la pel·lícula dels Marx es parodiava fil per randa Casablanca. Un exemple: apareixia un personatge anomenat Humphrey Bogus. La Warner no va iniciar accions legals però si va voler ser informada de l’argument de la nova pel·lícula. Llegiu a l’article d’Última instància les històries complicades i inversemblants que Groucho els va fer arribar.

Amb certa freqüència veiem turistes a aquest costat de la Diagonal. I més ara, a l’estiu. Us explicarem què és el que vénen a fotografiar.

El 1884 Antoni Gaudí va rebre l’encàrrec d’Eusebi Güell de remodelar la finca que la família utilitzava com a residència d’estiu i que comprenia les antigues Can Feliu, Torre Baldiró i Can Cuyàs. L’arquitecte reusenc va projectar el jardí i els pavellons d’accés a la finca des de la carretera de Sarrià: va dissenyar un mur amb tres portes, un mirador, una font i la reforma de la Finca Güell, a més d’altres complements decoratius. Les obres, dirigides per Joan Martorell, van acabar el 1887.

La propietat familiar va patir un seguit de divisions en morir Güell. Mentre la part central era cedida per a la construcció del Palau Reial de Pedralbes el 1918, la UB va adquirir el 1950 alguns dels seus elements més emblemàtics. Destaca, com no, la porta principal amb la figura del drac en la reixa de ferro forjat (Avinguda de Pedralbes, núm. 7, a la mateixa illa que la facultat). La bèstia custodiava, juntament amb les mítiques donzelles, el Jardí de les Hespèrides, on es trobava l’arbre de les pomes d’or que simbolitzava la fecunditat i l’amor. El drac i el taronger del brancal dret volien reproduir el jardí tal qual l’havia descrit Jacint Verdaguer al poema L’Atlàntida. El que queda d’aquell espai verd es troba darrere els barracons i l’aparcament a l’aire lliure de la Facultat de dret, on també hi trobareu una porta de ferro que dóna igualment a l’Avinguda Pedralbes i que recorda el nom llatí d’aquest espai (Hortus Hesperidum). Porta reutilitzada, per cert, on encara es pot llegir que va pertànyer a una serralleria fundada el 1900.

Les altres portes gaudinianes són els accessos est i sud de la Finca Güell: la porta enderrocada i reconstruïda que es troba davant de la Facultat de farmàcia i la que està situada entre la Facultat de biologia i la de geologia, respectivament.

El Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Històrico-artístic de Barcelona de l’Ajuntament inclou les tres portes de la finca i els pavellons (durant anys seu de la Càtedra Gaudí de la UPC) i els atorga el segon màxim nivell d’interès arquitectònic.

El catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova publica en l’edició d’avui d’El Periódico de Catalunya l’article Eliminar les bombes de dispersió.

Podeu llegir les reflexions del Dr. Vilanova sobre la iniciativa governamental per acabar amb un armament que, com les mines antipersones, té un efecte indiscriminat i il.liminat en el temps en l’edició digital o a la pàgina 7 del diari en paper.

Durant el curs us hem estat parlant de diferents activitats culturals que ens ha semblat que us podien interessar. Amb més motiu ho farem ara, a l’estiu, que teniu més temps lliure.

El vestíbul principal de l’Edifici Històric de la UB acull, en el marc del XV Congrés Mundial de la Societat Internacional de Criminologia, l’exposició Materiales zurdos fins al dia 25 de juliol. L’exposició, que va ser inaugurada dimarts passat, recull diferents obres de l’artista plàstic i criminòleg Eutiquio Estirado inspirades en textos del professor de la Universitat de València Vicente Garrido Genovés. Trobareu collages emmarcats amb tècnica mixta i instal.lacions de diverses mides fetes amb metacrilat, ferro o guix, entre d’altres, que narren crims reals o simbolitzen víctimes genèriques como ara dones maltractades o persones assassinades que mai no seran identificades.

Segons llegim al diari digital de la Universitat de Barcelona Comunicacions UB, el congrés està organitzat per la UB, la Universitat Ramon Llull i la Societat Internacional de Criminologia sota el lema Criminalitat i criminologia: investigació i acció. Les conferències plenàries s’impartiran al matí a l’edifici Sant Jaume de la Salle (Quatre Camins, núm. 30) mentre que els tallers paral.lels es duran a terme en horari de tarda a la Facultat de Dret de la UB. En la trobada, que tindrà lloc del 20 al 25 de juliol, hi participaran els experts David Garland, Emilio C. Viano i Eugenio Pereiro, entre d’altres, i s’abordaran temes com ara la criminalitat transnacional, la criminalitat urbana i les víctimes i justícia restaurativa.

Podeu ampliar la informació sobre l’exposició al següent enllaç. Trobareu el programa complet de l’esdeveniment al web del XV Congrés Mundial de la Societat Internacional de Criminologia.

L’agost passat us parlàvem a Fugint de la cançó de l’estiu… d’alguns temes basats en diferents casos judicials. Un any després reprenem el tema musical amb el post d’avui, dedicat a la tuna, un col.lectiu controvertit que genera passions entre els seus incondicionals de la mateixa manera que provoca urticària entre els qui pensen que aquesta mena de comparses haurien d’haver desaparegut el segle XVII.

En un web dedicat al tema es parla de dos discs gravats per la Tuna de la Facultat de Dret el 1967 amb cançons com La morena de mi copla, Viva España o El cant dels adéus. Entre els membres del grup que posen al mur de la bassa del jardí de la facultat hi identifiquem l’advocat i periodista Ricard Fernández Deu, diputat del Partit Popular al Parlament de Catalunya i un habitual de les tertúlies polítiques i dels programes de judicis de ficció com Tribunal Popular (TVE) o Audiencia Pública (Antena 3).

La troballa d’aquest curiós web ens va animar a investigar una mica sobre el tema per oferir-vos algunes dades sobre el grup musical de la facultat. En el web Tuna de derecho de Barcelona trobareu tota la informació que necessiteu. Recentment va rebre la distinció de ser la millor tuna de Barcelona i va obtenir el tercer premi en el XV Certamen Nacional de Tunas de Derecho celebrat a Huelva.

Sabem que marxeu de vacances i per això el Bloc de Dret també fa un petit descans, canviant la periodicitat dels posts de diària a setmanal. A partir d’avui i fins al setembre cada dilluns trobareu un post nou amb temàtica estiuenca.

Però, com? Hi ha algú que no marxa? Ets dels que prefereix gaudir dels carrers deserts? O potser no tens diners per viatjar? Si es tracta d’això, et pot interessar conèixer CouchSurfing. 

Couchsurfing és una xarxa mundial que permet establir connexions entre viatgers i les comunitats locals que visiten. Es basa en el concepte de compartir allò que pots oferir gratuïtament a un viatger (un lloc per dormir, un consell sobre llocs a visitar…) de manera que quan tu estiguis viatjant puguis gaudir de la mateixa hospitalitat. El procediment és senzill: primer, omples el teu perfil on indiques les teves dades i les del tipus d’hospitalitat que pots oferir. Després altres usuaris poden llegir aquest perfil i enviar-te un missatge per posar-se en contacte amb tu. De la mateixa manera, tu pots fer servir el “buscador de sofàs” per trobar allotjament o algú per anar de copes a la destinació que hagis triat. 

Les persones que han participat d’aquesta experiència la troben molt enriquidora perquè ofereix l’oportunitat de conèixer altres cultures i practicar idiomes mentre reps viatgers a casa teva i d’escapar del turisme convencional quan estàs viatjant. No es tracta només d’estalviar-se els diners de l’allotjament, es tracta també d’una manera de participar en un món més solidari mitjançant un vell recurs conegut per totes les civilitzacions: l’hospitalitat.

Bones vacances!

Avui tenim el plaer de presentar-vos Victoria Abellán Honrubia (Alcázar de San Juan, 1940), la nostra primera jurista de manual. Doctora per la Universitat de Barcelona, és catedràtica de dret internacional de la mateixa institució (de la qual va ser vicerectora entre 1979 i 1982, a més de presidenta de la Divisió II i directora del Departament de dret i economia internacionals) i titular de la Càtedra Jean Monnet sobre institucions de dret comunitari europeu. Ha dirigit algunes de les obres més sol.licitades pels estudiants de la universitat: Prácticas de derecho internacional público, Lecciones de derecho comunitario europeo o Prácticas de derecho comunitario europeo. També ha publicat nombrosos treballs sobre dret internacional públic i privat i dret comunitari europeu i sobre la seva especialitat, les Nacions Unides. Destaquen els seus estudis sobre els principis de les Nacions Unides, el manteniment de la pau i seguretat internacional, la Carta de les Nacions Unides, la cooperació internacional per al desenvolupament o el dret internacional dels drets humans.

Victoria Abellán també va fer classes de dret internacional privat a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha impartit docència com a professora convidada en diferents universitats espanyoles i estrangeres. Va formar part del Consell de cooperació del Ministeri d’afers exteriors i de diverses organitzacions com ara l’Asociación española de profesores de derecho internacional y de relaciones internacionales, l’Asociación española para el estudio del derecho europeo o l’Instituto hispano-luso-americano de derecho internacional.

Va ser membre fundador i presidenta de l’Institut de drets humans de Catalunya i també membre del consell de la Fondazione Internazionale Lelio Basso per il diritto e la liberazione del popoli i del consell de redacció de la Revista española de derecho internacional, de la Revista de instituciones europeas, de la Revista de derecho comunitario europeo i de l’Spanish Yearbook of Internacional Law.