You are currently browsing the category archive for the 'Personatges' category.
Avui tenim el plaer de presentar-vos Victoria Abellán Honrubia (Alcázar de San Juan, 1940), la nostra primera jurista de manual. Doctora per la Universitat de Barcelona, és catedràtica de dret internacional de la mateixa institució (de la qual va ser vicerectora entre 1979 i 1982, a més de presidenta de la Divisió II i directora del Departament de dret i economia internacionals) i titular de la Càtedra Jean Monnet sobre institucions de dret comunitari europeu. Ha dirigit algunes de les obres més sol.licitades pels estudiants de la universitat: Prácticas de derecho internacional público, Lecciones de derecho comunitario europeo o Prácticas de derecho comunitario europeo. També ha publicat nombrosos treballs sobre dret internacional públic i privat i dret comunitari europeu i sobre la seva especialitat, les Nacions Unides. Destaquen els seus estudis sobre els principis de les Nacions Unides, el manteniment de la pau i seguretat internacional, la Carta de les Nacions Unides, la cooperació internacional per al desenvolupament o el dret internacional dels drets humans.
Victoria Abellán també va fer classes de dret internacional privat a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha impartit docència com a professora convidada en diferents universitats espanyoles i estrangeres. Va formar part del Consell de cooperació del Ministeri d’afers exteriors i de diverses organitzacions com ara l’Asociación española de profesores de derecho internacional y de relaciones internacionales, l’Asociación española para el estudio del derecho europeo o l’Instituto hispano-luso-americano de derecho internacional.
Va ser membre fundador i presidenta de l’Institut de drets humans de Catalunya i també membre del consell de la Fondazione Internazionale Lelio Basso per il diritto e la liberazione del popoli i del consell de redacció de la Revista española de derecho internacional, de la Revista de instituciones europeas, de la Revista de derecho comunitario europeo i de l’Spanish Yearbook of Internacional Law.
Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, Alacant, 1932-València, 1992) és l’autor del Manual de derecho mercantil, obra que va ser publicada per primer cop el 1971 i que continua sent imprescindible en les universitats espanyoles en les seves darreres edicions actualitzades pel catedràtic de dret mercantil de la Universitat Jaume I Fernando Martínez Sanz. L’extensa bibliografia del Dr. Broseta és tan difícil de resumir com el seu currículum.
Abans d’aconseguir la càtedra de mercantil en la Facultat de dret de la Universitat de València, de la qual va ser degà als anys setanta, va ser professor de la Universitat de Madrid. Membre de l’Acadèmia Valenciana de Legislació i Jurisprudència, president de l’Asociación Española para la Defensa de la Competencia, cavaller de la Légion d’Honneur, va fundar i ser membre del consell de redacció de revistes jurídiques com la Revista de Derecho Mercantil o la Revista General de Derecho.
El professor Broseta va interrompre l’exercici professional i l’activitat acadèmica per dedicar-se a la política. Fou membre de la Unión de Centro Democrático (UCD) i senador electe per València entre 1979 i 1982. Va ocupar la Secretaria d’Estat per a les Comunitats Autònomes de 1980 a 1982 i va intervenir en la discussió parlamentària de l’Estatut de la Comunitat Valenciana. Abans de donar el salt a la política estatal havia participat activament en la política valenciana en prendre part en la creació de la Junta Democràtica del País Valencià i de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.
El dia 15 de gener de 1992 va ser assassinat per ETA a València quan es dirigia a fer classe. El mes de juliol va néixer la Fundación Profesor Manuel Broseta en memòria del jurista. El 1995 es van publicar els Estudios de derecho mercantil en homenaje al profesor Manuel Broseta Pont, en tres volums.
Fixeu-vos en la il.lustració. El professor Bartolus, com sabem per les lletres vermelles que figuren a la seva cadira, imparteix classe a uns alumnes que prenen apunts amb atenció. Estem a l’Edat Mitjana i el que té la paraula és un rellevant jurista, destacat comentarista del dret romà i cap de l’escola dels glossadors. Tot això i molt més ho ha fet en un curt període de temps, va néixer a Sassoferrato, Úmbria, el 1313 i va morir a Perusa el 1357.
Bartolo da Sassoferrato va desenvolupar molts conceptes legals nous que es van convertir en part dels costums del dret civil. A la Wikipedia llegim que la seva popularitat va ser tal que es deia nemo bonus iuriste, nisi sit Bartolista (ningú pot ser un bon jurista si no és “Bartolista”) i que a causa de la seva fama es va donar el nom de Bartolo al personatge de l’advocat estirat que apareix a moltes obres de teatre italianes. Veieu com a exemple al Dr. Bartolo en acció a un fragment de l’òpera Les noces de Fígaro en l’ària de la Vendetta.
I per què us parlem d’aquesta il·lustració de Bartolus impartint classe? Es tracta d’un gravat que figura a la portada de Bartoli da Saxoferrato Prima, una obra datada el 1530 i publicada a Lió que forma part de la col.lecció de llibres antics i de gran valor que es conserven a la secció de Reserva de la Biblioteca de Dret. A la pàgina 176 del llibre La Biblioteca de la Universitat de Barcelona, es comenta:
“[...] ens demostra la persistent autoritat dels comentaris del jurisconsult Bártolo da Sassoferrato (1313-1357) que exercí una forta influència sobre la ciència jurídica catalana. És interessant el seu frontispici pels elements decoratius que inclou, dins del repertori dels grotescs, però ho és molt més encara perquè s’hi situa com a tema bàsic la representació d’una classe universitària, amb el professor Bartolus in cathedra i els alumnes prenent notes asseguts en bancs“.
Al catàleg de fons modern també trobareu al jurista italià sota la matèria Bartolo da Sassoferrato i com autor en una edició facsímil de 1964.
La nostra corresponsal a Varsòvia ens ha fet arribar aquest text, que volem compartir amb tots vosaltres:
Fa uns mesos que la Polònia heroica es troba commocionada. La immaculada imatge de país compromès en la lluita contra l’antisemitisme, una imatge construïda sobre el patiment i l´única admesa fins ara per la memòria històrica, clarament situada en el context martirològic de les fumeres dels camps de concentració i la desesperada però tenaç lluita contra la monstruositat nazi, està a debat.
I tot, probablement no podria ser d’altra manera, per la sorprenent força de la paraula escrita. La tapa de la caixa de Pandora ha estat aixecada pel llibre Strach. Antysemityzm w Polsce tuż po wojnie. Historia moralnej zapaści (Warszawa : Znak, 2008) (La por. L’antisemitisme a Polònia després de la guerra. Història d’una davallada moral, editada en anglès).
Seguint un corrent que ja desgraciadament a vegades sembla anacrònic, Jan Tomasz Gross, sociòleg polonès i professor d’història a la Universitat de Princeton, pren la posició de l’intel.lectual socialment incòmode que qüestiona l’ordre establert, i les seves interrogacions ens treuen el son, tot demostrant que seguim vius.
El seu llibre, l’últim d’una sèrie de títols igual d’inquietants, interpreta uns fets que no són desconeguts per a la societat polonesa: pogroms antisemites que es van produir durant la postguerra; el silenci d’Herodes dels representants de l’esglèsia davant les matances de ciutadans polonesos de minoria jueva, i el seu paper actiu en la difusió de l’antisemitisme des dels ambons entre les masses quasi illetrades, tan fàcilment influenciables, les fortunes grans i petites construïdes sobre el patiment de jueus morts i deportats. Però sembla que ningú com Gross s’havia atrevit fins ara a posar el mirall davant aquesta comunitat satisfeta de la seva actuació durant els terribles anys de la guerra i la postguerra. No només ha desenterrat fantasmes, la polèmica es deu a que la seva valenta interpretació dels crims comesos per molts polonesos exigeix fer examen de consciència per poder escriure una història sense autocomplaents visions parcials.
No obstant, els malsons que volem oblidar tot sovint entren en un procés de negació, i aquesta és la reacció de bona part de la societat polonesa, fins el punt que l’autor ha estat investigat sota l’acusació de cometre el crim “d’insult a la nació polonesa”. Acabarà el seu llibre entre les flames? És clar que tan sols és una expressió metafòrica, però encara que vulguem tancar ulls i orelles, hi ressona l’eco de les terribles ficcions i realitats de fogueres de llibres, el Quixot, o… el Berlín dels anys 40.
Podeu llegir una ressenya d’Elie Wiesel (Nobel de la Pau, 1986) al Washington Post.
L’advocat, polític, editor i historiador Josep Benet i Morell va morir a Sant Cugat del Vallès a l’edat de 87 anys. Format en l’Escolania de Montserrat on va ingressar als set anys, des de jove va participar en els moviments nacionalistes catalans. Membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i llicenciat en dret l’any 1945 per la Universitat de Barcelona.
Com a advocat, Josep Benet es va especialitzar en la defensa dels represaliats franquistes. Durant els primers anys de la dictadura franquista, Benet es va destacar com un dels màxims exponents de la lluita en favor de la democràcia i el catalanisme fundant el 1944 el Front Universitari de Catalunya mentre estava estudiant a la universitat, sent un dels promotors de la revista Serra d’Or i participant també en diversos actes de la resistència antifranquista, com l’acte de fundació de l’Assamblea de Catalunya el 1971.
Benet va ser elegit senador per l’Entesa dels Catalans a les primeres eleccions de la transició amb el nombre més elevat de vots a tot l’estat, més d’un milió tres-cents mil vots. També va ser diputat del Parlament de Catalunya, encapçalant les llistes del PSUC l’any 1980 i membre de diverses comissions que ajudaren al restabliment de la democràcia, com la de l’Estatut de Catalunya. El 1985 va ser nomenat director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Medalla d’Or de la Generalitat l’any 2000 i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1996.
D’entre els seus llibres destaquen: Maragall i la Setmana Tràgica (1963), Catalunya sota el règim franquista (1973) o Exili i mort del President Companys (1991). Precisament, el proper dijous havia de presentar el que havia de ser el primer volum de les seves memòries, que sota el títol De l’esperança a la desfeta (1920-1939) relata la seva infància fins al final de la Guerra Civil.
Us recordeu del que va passar el vostre primer dia de classe? Hem trobat a Youtube un grup d’exalumnes de la Facultat de Dret que ho recorden en el decurs d’una trobada per celebrar el 20è aniversari d’aquella primera experiència al campus de la Diagonal.
Els antics companys de classe de vegades continuen trobant-se i d’altres no es veuen mai més, en canvi a nivell institucional només depèn de vosaltres no desvincular-vos de la UB. Al portal Antics UB podeu consultar els avantatges de fer-vos-en socis, entre els quals trobareu els que us ofereix la Biblioteca, com el servei de préstec.
Qui més qui menys ha sentit parlar alguna vegada de Garry Kasparov. Els seus duels pel campionat mundial d’escacs enfront del gran Anatolij Karpov van monopolitzar l’atenció dels aficionats durant els anys vuitanta i noranta. Kasparov va ser campió del món oficial des del 1985 fins al 1993 i reconegut gairebé per tothom com a millor jugador en actiu fins a la seva retirada el 2005.
Menys conegut és el Kasparov polític. El gran mestre ja havia participat activament en la política soviètica, primer, i russa, després, abans d’iniciar la seva carrera el 2005 i pronunciar-se de manera continuada contra Vladimir Putin i les mancances democràtiques del seu país. El líder de l’oposició liberal i fundador del Front Cívic Unit (FCU) va ser arrestat el mes d’abril i també el novembre passat per participar en la Marxa dels dissidents organitzada a Moscou poc abans de les eleccions parlamentàries. Aquest mes de febrer va ser retingut perquè prestés declaració sobre el cotxe llogat (i presumptament robat, segons la policia) que el conduïa fins a Sotxi, on havia de participar en un acte contra el projecte dels jocs olímpics d’hivern de 2014, una aposta personal del president Putin.
Però Kasparov no encapçalarà cap llista el diumenge, data de les eleccions presidencials. Les autoritats russes no van autoritzar el congrés institucional del partit a Moscou fet que li va impedir registrar la seva candidatura. El màxim favorit per substituir Putin és l’actual primer viceprimer ministre (i exprofessor de dret) Dmitri Medvedev (Rússia Unida, amb una intenció de vot del 73% per al candidat oficialista que no deixa gaire marge de sorpresa als opositors), seguit de lluny per Guennadi Ziuganov (Partit Comunista), Vladimir Zhirinovski (Partit Liberal Democràtic) i Andrei Bogdanov (Partit Democràtic).
Els llibres sobre el sistema polític rus es troben a la tercera planta, amb la signatura NBc(RUS).
En El professor que pintava toreros abordàvem l’obra pictòrica del Dr. Pedro Moreno Meyerhoff, antic professor de la facultat. Avui us parlarem d’un altre docent, el Dr. Antonio Viader Vives, i de la seva prolífica producció literària. Deixeble del Dr. Octavio Pérez Vitoria, va ser un dels impulsors i conservador del Museu del delicte i professor de dret penal de la UB fins que es va jubilar la tardor de 2005. Tant Moreno Meyerhoff com Viader Vives són dos bons exemples d’una intensa activitat aliena al món universitari i a l’advocacia.
Les novel.les barates de butxaca han tingut des de sempre un públic que s’ha mantingut fidel durant anys. Encara les trobareu al Mercat de Sant Antoni els diumenges al matí o en qualsevol fira o llibreter de vell. Les més populars eren les de l’oest (Marcial Lafuente Estefanía n’és un clàssic) i les romàntiques (qui no ha sentit parlar de Corín Tellado?), però també existien les novel.les bèl.liques, les de ciència-ficció o les policíaques. Antonio Viader Vives va publicar més de mil novel.les populars des de finals dels anys cinquanta, històries de policies, detectius i criminals, d’agents secrets, etc. sota diferents pseudònims, una vintena, entre els que es trobarien Alexis Barclay (un dels destacats), Chris Stavens, Larry King, Ricky Dickinson o Billy Mustard. Entre elles una quinzena de la col.lecció B.A.N.G. Agente 000 de l’editorial Ferma i quinze títols més de la col.lecció B.A.N.G. (Bringer Advice Nomenclatura Gemini) d’Euredit o a la col.lecció Angustia de l’editorial Vértice. Com a Ricky Dickinson va escriure més d’una dotzena de westerns per a Cénit.
També és l’autor d’Historias y leyendas de vampiros, publicat per Ferma el 1962 sota el pseudònim de Fritz Straffer. Un llibre escrit en forma de relat i estructurat al voltant d’una entrevista fictícia a la presó de Wandsworth entre el periodista Straffer i John Haigh, el vampir de Londres. Després van aparèixer Los vampiros y sus leyendas, Historia del castigo y la tortura o Aberraciones sexuales.
Al catàleg de la UB no trobareu les seves obres de ficció, però sí part de la seva producció científica i alguns títols d’Straffer. Teniu la seva tesi doctoral Causas psicológicas y psicopatológicas del suicidio (Q/Z/12) a la primera planta de la biblioteca.
Avui us farem una breu aproximació a la figura d’Isidre Molas i Batllori, l’autor de l’imprescindible manual Derecho constitucional i d’un important nombre d’obres que tracten, principalment, de ciència política i dret constitucional. Podeu consultar al nostre catàleg la seva bibliografia.
Doctor en dret per la UB, Isidre Molas (Barcelona, 1940) és catedràtic de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona. Abans havia estat degà de la facultat de dret de la mateixa universitat (1990-1993) i director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials.
Durant anys, el professor Molas ha simultaniejat l’activitat acadèmica amb la política (podeu llegir i veure les seves intervencions en el Senat al seu web): va ser senador per Barcelona (afiliat al Partit dels Socialistes de Catalunya, va presentar-se a les darreres eleccions per l’Entesa Catalana de Progrés, de qui va ser portantveu a la cambra) des de l’any 2000 i vicepresident primer del Senat des del 2004 fins a la recent dissolució de les cambres per la propera convocatòria electoral. Ocupa la vicepresidència primera de la Diputació permanent. Ha estat portantveu de les comissions constitucional i d’incompatibilitats i recentment ha estat notícia per ser el ponent de la llei de memòria històrica en representació de l’Entesa. Abans de donar el salt a la política estatal, havia estat vicepresident del Parlament de Catalunya en les dues primeres legislatures, des del 1980 fins al 1988.
Si voleu aproximar-vos una mica més al personatge, podeu llegir l’entrevista que va concedir a la revista Espacio de libertad.
Des de fa setmanes us hem vingut parlant en aquesta secció de qui hi havia darrere del Lacruz o del García de Enterría. Però… i els manuals de Badosa o d’Abellán Honrubia o de Mir Puig? Ja és hora de presentar-vos en els nostres Juristes de manual un professor de la casa. En aquest cas ho farem del Dr. Santiago Mir Puig, un dels nostres penalistes més reconeguts internacionalment. La major part dels seus estudis (consulteu la seva extensa bibliografia al catàleg de la biblioteca) i de les conferències que ha pronunciat per bona part d’Europa i gairebé tota Amèrica Llatina està dedicada a l’estudi de la teoria del delicte. Malgrat això, l’obra de Mir Puig, que tant debat científic ha suscitat, no deixa de banda llibres de caire menys especialitzat: juntament amb el Manual práctico de derecho penal parte especial, dirigit per Mirentxu Corcoy, el seu fonamental Derecho penal : parte general és, de lluny, el títol més utilitzat pels estudiants de dret penal de la Universitat de Barcelona.
Mir Puig és catedràtic de dret penal i director del Departament de dret penal i ciències penals de la UB. Segons llegim al seu currículum abreujat publicat al web de la Universitat, l’ex-degà de la facultat dirigeix cada any el programa de doctorat del departament i, juntament amb el Dr. Jesús M. Silva Sánchez, el màster de dret penal coorganitzat amb la Universitat Pompeu Fabra des del curs 1997-1998.
Demà dijous 17 de gener, a les 19 hores, la Casa Àsia us ofereix l’oportunitat de donar llum a un tema controvertit com és el dret islàmic en relació als drets humans. La ponent de la xerrada serà Shirin Ebadi, que parlarà sobre Islam, drets humans i gènere.
Llicenciada en Dret per la Universitat de Teheran, Ebadi va exercir entre 1975 i 1979 com a presidenta de la Cort de Teheran i va ser una de les primeres jutgesses a l’Iran, tot i que després de la revolució de 1979 va ser obligada a dimitir. Actualment treballa com a advocada.
Ebadi representa l’islamisme reformat i defensa una nova interpretació de la llei islàmica en harmonia amb drets fonamentals com la democràcia, la igualtat davant la llei, la lliberat religiosa i la llibertat d’expressió. A més, és autora de nombroses obres acadèmiques i articles sobre drets humans. Ha contribuit a l’esclariment dels atacs contra els estudiants de la Universitat de Teheran al 1999, fet que l’ha portat a la presó en diferents ocasions. El 2003 va rebre el Premi Nobel de la Pau.
Avui us parlarem de Manuel Díez de Velasco Vallejo (Santander, 1926), un personatge, com veurem, estretament vinculat a la Universitat de Barcelona. La primera autoritat espanyola en dret internacional públic i privat, autor d’una obra extensa de la que destacaríem les utilitzadíssimes Instituciones de derecho internacional público i les Organizaciones internacionales, va néixer en el si d’una família d’arrelada tradició de juristes. Malgrat això, ell va confessar en una entrevista publicada el 2006 en el número 37 de la revista Escritura pública que “la verdad es que a mí lo que me hubiera gustado ser es lo que es ahora mi hijo: historiador”. Una declaració sorprenent, que no pot deixar de sobtar a qui conegui, ni que sigui superficialment, la trajectòria de Díez de Velasco, de la que intentarem fer-vos cinc cèntims.
El professor Díez de Velasco és doctor en dret per la Universitat Complutense de Madrid i llicenciat en ciències polítiques. Va ser catedràtic de dret internacional públic i privat en les universitats de Granada (institució que, juntament amb la Universitat Carlos III de Madrid, li va honorar amb el doctorat honoris causa), Barcelona (entre 1961 i 1971, període en que, a més, va exercir d’assessor tècnic de la Biblioteca dipositària de les Nacions Unides des de la seva constitució i es va encarregar de la càtedra d’Organització econòmica internacional en la Facultat de ciències econòmiques i empresarials entre 1963 i 1965), Autònoma i Complutense de Madrid, on va exercir fins a la seva jubilació. A més, és professor emèrit de la Universitat de Cantàbria.
En l’actualitat, Manuel Díez de Velasco és acadèmic de número de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Legislació des de 1984, conseller electiu del Consell d’Estat i membre de l’Institut de Droit International. Entre 1980 i 1986 va ser magistrat del Tribunal Constitucional i des del 1988 al 1994 jutge del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees.
Ha estat director i fundador de la Revista de instituciones europeas (l’actual Revista de derecho comunitario europeo) i és president del consell editorial de la Gaceta jurídica de la Unión Europea y de la competencia. També és membre del consell assessor de la Revista española de derecho internacional i del Spanish yearbook of international law.
Ningú amb tant de prestigi com a jurista, ni amb una obra tan extensa, fonamental, ni amb uns cognoms tan rotunds com els del professor Luis Díez-Picazo y Ponce de León (Burgos, 1931), pot definir-se com “un modesto profesor de provincias” sense caure en la modèstia o la ironia. Díez-Picazo és molt més que això que diu. Com a docent, ha impartit classes a les universitats de Santiago de Compostela, de València, Complutense i Autònoma de Madrid i és doctor honoris causa per les universitats Carlos III de Madrid, de Màlaga i de València (podeu veure el vídeo de l’acte). El professor de províncies, a més, va ser magistrat del Tribunal Constitucional entre 1980 i 1989 i és president de la secció de dret civil de la Comissió General de Codificació, membre de l’Acadèmia Europea, acadèmic de número de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Legislació des de 1987 i també de les institucions corresponents del Perú i l’Argentina.
Luis Díez-Picazo ha combinat l’activitat docent amb la publicació dels seus treballs i l’exercici de l’advocacia (el despatx Díez-Picazo Abogados fou fundat el 1963). Ha escrit sobre gairebé tots els temes del dret civil (consulteu la seva bibliografia, on destaquen llibres cabdals com Fundamentos del derecho civil patrimonial o Sistema de derecho civil, escrit juntament amb Antonio Gullón Ballesteros), sense deixar de banda obres menys nuclears sobre teoria general del dret. El professor Díez-Picazo també és director de l’Anuario de Derecho Civil.
A la quarta planta trobareu els quatre volums que componen els Estudios jurídicos en homenaje al profesor Luis Díez-Picazo (R80/58).
L’1 d’octubre de 1962, James Meredith (1933) es va convertir en el primer alumne negre de la Universitat de Mississippi. Coneguem una mica la història d’aquest estudiant de dret i història que es va convertir en un símbol de la lluita dels drets civils dels afroamericans.
L’estat de Mississippi s’havia oposat al moviment integracionista dels seixanta i es va convertir en l’escenari de violents enfrontaments després de la derogació de la segregació en les escoles públiques. James Meredith va demandar la Universitat de Mississippi, que no li permetia matricular-s’hi. Ross R. Barnett, governador de l’estat, va impedir que s’executés la resolució favorable a l’estudiant amb un categòric “cap escola serà integrada a Mississippi mentre jo sigui governador” i va mantenir la seva negativa fins i tot després de ser multat per desacatament.
El 30 de setembre, Meredith va arribar al campus escortat per agents federals. Dues persones van morir i més de quatre-centes van resultar ferides durant els aldarulls que van començar al recinte universitari i que van continuar durant la nit. El president Kennedy es va veure obligat a enviar l’exèrcit per sufocar la revolta segregacionista i el jove Meredith va iniciar les seves classes el dia següent.
Un any més tard, Meredith es va graduar i el 1968 va obtenir el títol d’advocat per la Universitat de Columbia. El 1966 havia encapçalat la Marxa contra la por, de Memphis a Jackson, a favor dels drets civils i havia estat ferit per un franctirador. Reconegut activista, James Meredith és l’autor de nombrosos llibres sobre els drets civils.
Normalment us parlem de persones que destaquen per la seva contribució al dret o les ciències polítiques, ara també us proposem perfils de persones que combinen la seva professió amb altres vocacions. Aquest és el cas d’Ildefonso Falcones, autor del best-seller L’església del mar i prestigiós advocat al mateix temps. La seva recreació de la Barcelona del segle XIV ha estat un dels llibres més regalats des que va aparèixer el 2006 i va ser escrita durant un període de cinc anys, mentre com a activitat principal es dedicava a portar el bufet Falcones de Ribera Abogados.
Ja fa un temps el suplement dominical de El Mundo li va fer una entrevista on, entre d’altres temes, parla de la seva activitat professional:
“La charla con Falcones, que se confiesa “lector voraz” de historia catalana y de autores superventas como Gary Jennings o Noah Gordon, continúa en su bufete. Ubicado en un edificio antiguo de la Diagonal, ocupa unos 200 metros y en él trabajan su mujer (Carmen, abogada especializada en derecho canónico) y dos pasantes. “No me gustan los grandes despachos; soy de los que opinan que hay un mercado para el abogado personalista, en quien el cliente confía”. Entre sus clientes están el Club de Polo, el Círculo del Liceo, la clínica Teknon o la cadena de hoteles Derby. Selectos e importantes. “Labrarme un nombre me ha costado 25 años”, insiste el escritor novel antes de mostrar su colección de trofeos hípicos y varios mapas antiguos de Cataluña“.
El passat dijous 11 d’octubre al migdia la Biblioteca de Dret va convertir-se durant uns minuts en improvisat plató televisiu per a la gravació del programa El Retrat, dedicat a la diputada del Parlament de Catalunya Montserrat Nebrera. El Retrat, que s’emet pel canal de notícies 3/24 i Canal Parlament (podeu veure diferents personatges retratats fins ara clickant aquí), pretén oferir un perfil dels nostres representants a la Cambra des d’una òptica diferent, més centrada en el seu entorn més immediat, aliè a la política. La diputada del Partit Popular de Catalunya recordava, d’aquesta manera, els anys a la biblioteca quan cursava la carrera i preparava la seva tesi doctoral de dret romà. També es va llicenciar en filosofia política i filologia clàssica per la Universitat de Barcelona.
Montserrat Nebrera és professora de dret constitucional i dret de la informació en la Universitat Internacional de Catalunya i directora del Centre d’Estudis Socials Avançats. Abans havia estat professora de dret constitucional a les universitats de Lleida, Alcalá de Henares i Pompeu Fabra. Nebrera, columnista a diferents diaris i tertuliana política en la ràdio i la televisió, fou assessora de la ponència parlamentària per a la reforma de l’Estatut.
Avui dedicarem aquest espai al professor Eduardo García de Enterría, autor, juntament amb Tomás Ramón Fernández, del Curso de derecho administrativo, un dels clàssics del dret administratiu. Resumir l’obra d’aquest jurista nascut a Ramales (Cantàbria) el 1923, membre de número de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i de la Real Acadèmia Espanyola, en unes poques línies no és gens fàcil.
L’obra científica de García de Enterría, antic alumne de la Universitat de Barcelona, es considera punt de referència cabdal en el dret públic espanyol. Catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid, on va ocupar el càrrec de director del Departament de dret administratiu, és doctor honoris causa per quinze universitats d’Espanya, Europa i Iberoamèrica. També fou catedràtic de dret administratiu de la Universitat de Valladolid i lletrat del Consell d’Estat, a més del primer jutge espanyol nomenat al Tribunal Europeu dels Drets de l’Home (des del 1978 fins al 1986).
El seu treball ha estat reconegut amb diferents premis, com ara el premi Pelayo, l’Alexis de Tocqueville de l’Institut Europeu d’Administració Pública i el Príncep d’Astúries en Ciències Socials el 1984. Paral.lelament a la seva activitat acadèmica, García de Enterría ha participat en nombroses comissions legislatives. La influència de la seva doctrina és patent en la Constitució de 1978 o en el projecte de Constitució Europea, on va formar part del comitè que va redactar l’informe sobre drets civils i socials.
És director de la Revista de administración pública i de la Revista española de derecho administrativo.
En uns moments d’empobriment intel.lectual com els que estem vivint en el món de la política, on la gestió ha contaminat el món de les idees, llegir un assaig de Noam Chomsky és un alè d’aire fresc. Escoltar-lo genera una reacció de revolta per a tots aquells que valorem la democràcia, la llibertat i la justícia social.
La majoria de partits polítics de l’arc parlamentari van assegurar que prenien bona nota de la poca participació que hi va haver al referèndum sobre l’estatut i a les darreres eleccions municipals. Fins i tot els analistes polítics van arribar a dir que s’havia produït un distanciament entre la política i la ciutadania. Mentre aquest debat s’anava diluint mediàticament, abans d’acabar l’estiu vam tenir l’oportunitat d’escoltar les paraules Noam Chomsky sobre aquesta problemàtica a través de TV3, en una entrevista que li va fer Mònica Terribas.
Chomsky va ser molt clar i va afirmar que les eleccions són una farsa als Estats Units i cada cop ho són més a l’Europa occidental. Va assenyalar que a Nord-amèrica no existeixen dos partits, un prové de l’altre i en el fons només és un, el partit dels negocis, amb el que no es troba identificada la ciutadania, ja que formen governs per governar una minoria. No existeix l’anomenada democràcia operativa, és a dir, la implicació i la participació a l’esfera pública, perquè el sistema ja s’ha configurat d’una manera per evitar-ho, ha anul.lat o pervertit els canals per fer-ho. Diu a l’entrevista: “les enquestes d’opinió mostren una persistent oposició pública a la guerra, però rarament es publiquen als mitjans de comunicació. Els ciutadans no només estan apartats dels centres de decisió política, sinó que a més a més se’ls manté desinformats de l’estat real d’aquesta mateixa opinió pública”.
També ens diu que els Estats Units i la Gran Bretanya són els indrets del món on hi ha més llibertat d’expressió, però remarca que “és allà, i no en un altre lloc, on als anys vint hi naixia la indústria moderna de les relacions públiques, l’anomenada fàbrica de l’opinió o de la propaganda. De fet, aquests dos països van progressar en matèria de drets democràtics (vot de les dones, llibertat d’expressió, etc.) fins al punt que l’aspiració a la llibertat ja no es podia contenir mitjançant la violència d’Estat. Ens hem bolcat en les tecnologies de la “fàbrica del consens”. La indústria de les relacions públiques produeix el sentit propi de la paraula, el consentiment, l’acceptació, la submissió. Controla les idees, el pensament, els esperits, és un gran progrés respecte al totalitarisme: és molt més agradable veure un anunci publicitari que trobar-se una sala de tortura”.
Parla de Bolívia, on considera que s’està desenvolupant una democràcia operativa des de baix, i també de Veneçuela, on la democràcia operativa s’està fent des del govern. Sobre aquest país diu que, per exemple, considera hipòcrites les moltes crítiques fetes al tancament d’un canal de televisió, ja que és veritat que a ningú li agrada que es tanqui un mitjà comunicatiu, però també ho és que no es pot analitzar aquests cas des d’una òptica occidental.
Tot plegat és una entrevista que cal veure una i moltes vegades més per analitzar tot allò que diu, així com llegir els llibres i escrits de l’autor, ja que alguna cosa s’està fent malament. Debat, reflexió per provocar algun canvi, petit o gran, o potser preparar-nos per a la revolta o simplement esperar que les paraules se les emporti la tramuntana.
Podeu veure l’entrevista, dividida en quatre vídeos, a Youtube:
Qui més qui menys, gairebé tothom s’ha adreçat alguna vegada al taulell d’informació i préstec per demanar, com si es tractés d’un vell conegut, el Santamaría Pastor, el Lacruz, l’Albaladejo, l’Uría, el Mir Puig o el Ferreiro, un seguit de manuals clàssics recomanats any rere any pels professors de la facultat i que tant estudiants com docents i bibliotecaris anomenen pels cognoms dels seus autors. Creiem que pot ser interessant conèixer una mica més a algun d’aquests juristes i per això avui li dedicarem unes línies al professor José Luis Lacruz Berdejo.
L’extensa obra de Lacruz Berdejo (1921-1989), considerada fonamental per al desenvolupament de la doctrina civilista espanyola de la segona meitat del segle XX, abasta gairebé tots els grans camps del dret civil. Els seus Elementos de derecho civil, tan ben coneguts pels universitaris espanyols, esdevenen un dels grans manuals que han sobreviscut el seu autor.
El professor Lacruz Berdejo, catedràtic de la Universitat de Santiago de Compostel.la i de la Universitat Complutense de Madrid i degà de dret de la Universitat de Saragossa, va simultaniejar el món acadèmic amb l’exercici professional de l’advocacia. Destaca la seva aportació als drets forals i, concretament, a l’aragonès. La creació el 1990 de la Càtedra de dret aragonès José Luis Lacruz Berdejo de la Universitat de Saragossa, l’edició el 1992 dels Estudios de derecho civil en homenaje al profesor Dr. José Luis Lacruz Berdejo i, des del 2004, dels Cuadernos Lacruz Berdejo, consultables en línia, no són més que tres mostres del reconeixement del món jurídic a la seva dedicació.
El dissabte 8 de setembre es celebra a Itàlia el Vaffanculo Day, una iniciativa promoguda per Beppe Grillo en reivindicació d’un “Parlament net”. La gran popularitat de Grillo a Itàlia va iniciar-se a la televisió com a actor còmic, fins que a finals dels anys 80 els seus acudits sobre corrupció política el van fer massa incòmode per a totes les productores. Des d’aleshores, a més d’actuar a teatres (veure vídeo), Grillo ha denunciat fraus, corrupció, vulneracions de la llibertat d’expressió, etc.
El principal mitjà per a fer pública la seva opinió és el seu bloc personal, Il blog di Beppe Grillo, una bitàcola amb tantes visites que actualment figura al número 12 de la llista de blocs més populars al món que elabora Technorati. Les seves paraules s’acompanyen d’actuacions d’impacte mediàtic, com la presència el passat 26 de juny al Parlament Europeu, on va plantejar la problemàtica al voltant del Parlament italià que motiva el V-D o Vaffanculo Day:
“Putin ens ha recordat, després de l’homicidi de periodistes i opositors al seu Govern, i d’algunes dèbils denúncies del nostre Govern, que Itàlia és el país de la màfia. Jo, sobre aquest punt, hi estic parcialment d’acord. La màfia, en realitat les màfies, cadascuna amb la seva identitat regional, són un problema menor al meu país. El veritable problema és el Parlament italià que conté un número d’individus jutjats en primer o segon grau, una setantena, i 25 condemnats definitivament, que faria empal.lidir a Al Capone i a Don Corleone junts“.
A la convocatòria del V-D es poden llegir les tres reivindicacions que es proposen com a lleis d’iniciativa popular:
- Dimissió dels parlamentaris condemnats.
- Limitar l’exercici dels parlamentaris a dues legislatures.
- Elecció directa. No als parlamentaris triats pels secretaris dels partits. Aquest punt es refereix a la reforma electoral que fa dos anys va canviar com es trien els representants que podran votar els electors.
Gairebé segur que els mitjans de comunicació de masses no parlaran del V-D, però la xarxa se’n farà ressò amb escreix.
Aquest estiu les notícies dels diaris sovint han estat encapçalades per polítics catalans, polítics que, en alguns casos, han passat per la nostra facultat.
El mes de juliol començava amb la remodelació del Govern anunciada pel president José Luis Rodríguez Zapatero. Carme Chacón, fins llavors vicepresidenta primera de la Mesa del Congrés dels Diputats, rebia la cartera d’Habitatge. La socialista és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona i va donar classes de Dret constitucional a la Universitat de Girona.
Josep Piqué, llicenciat en Dret i en Ciències econòmiques i empresarials per la UB, on va impartir classes de teoria econòmica, era substituït per Daniel Sirera, també llicenciat en Dret per la UB, al front del Partit Popular de Catalunya després de dimitir del seu càrrec a finals de juliol.
Un altre dels noms que ha sonat aquest estiu ha estat el del republicà Joan Ridao, designat per Esquerra el proper cap de llista per a les eleccions generals. Ridao va estudiar Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona i va treballar com a professor associat de Dret constitucional a la Universitat Rovira i Virgili. L’any passat va obtenir el doctorat en Ciències polítiques i de l’Administració per la UB després de llegir a la facultat la seva tesi doctoral Coalicions polítiques i governabilitat comparada a Catalunya, 1980-2003 : antecedents, formació i conseqüències del Govern catalanista i d’esquerres, un estudi de cas (NB/Z/36). No era estrany veure’l treballant en la seva tesi a la biblioteca, per on no fa gaire també voltaven altres polítics com Joan Herrera o Alberto Fernández Díaz o algun que altre actor o esportista d’elit que també van estudiar a la facultat.
El professor Pedro Moreno Meyerhoff està adscrit al Departament de Dret privat de la Universitat de Lleida, impartint l’assignatura de Dret processal. Abans havia estat professor de Dret processal a la Universitat de Barcelona, a finals dels anys 70 i principis dels 80. El 1980 va llegir a la nostra facultat la seva tesi doctoral, El Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas : jurisdicción, proceso y procedimiento, obra en dos volums que trobareu en la primera planta de la biblioteca amb la signatura MB/Z/1.
Si avui li dediquem aquest espai no és per la seva tasca docent o els seus treballs sobre dret processal, ni pels estudis d’heràldica publicats per Moreno Meyerhoff a diferents revistes especialitzades, sinó per la seva activitat extraacadèmica. Segur que us venen al cap els noms de professors i advocats que compaginen el seu treball amb col.laboracions en diaris o en tertúlies televisives i, fins i tot, que han escrit novel.les amb una bona acollida per part del gran públic. El que no és habitual es trobar un professor universitari de dret que sigui, alhora, un pintor reconegut internacionalment.
Moreno Meyerhoff, amb una trajectòria de gairebé trenta anys, és un dels pintors realistes que millor ha retratat la transformació urbana de Barcelona en la darrera dècada, a partir d’entorns industrials complexos i decadents, maquinària degradada o paisatges nocturns. Segons la crítica, la seva tècnica depurada està emparentada estilísticament amb el corrent actual del paisatgisme espanyol, encapçalat per Antonio López. L’obra de Moreno Meyerhoff s’ha exposat a diferents capitals europees des de la seva presentació a la Galeria del Bank of America de Barcelona el 1979. El 1990 comença a exposar a la galeria de Claude Bernard, qui va dedicar el seu stand d’ARCO de 2005 a la sèrie Tauromàquia del pintor barcelonès.
El director francès Barbet Schroeder ha presentat a la 60a edició del Festival de Cannes el documental L’avocat de la terreur, biografia d’un advocat atípic i polèmic que apropa l’espectador a la història política dels darrers 50 anys. La pel.lícula s’estrena avui a França i encara no té data d’aparició a Espanya, però a la seva pàgina oficial s’ofereix molta informació en format text i vídeo.
Què tenen en comú Carlos “El Chacal”, Klaus Barbie “El carnisser de Lió” i Slobodan Milosevic, més enllà d’haver ordenat la mort de moltes persones? Tots ells, i altres coneguts assassins i dictadors, van ser defensats per Jacques Vergès. La carrera de Vergès, que actualment té 82 anys, és la carrera de l’advocat del diable, però també podria ser l’argument d’una novel.la policíaca.
Acabada la II Guerra Mundial milita al Partit Comunista, comparteix l’Associació d’Estudiants Colonials amb Pol Pot i és un decidit anticolonialista. La seva celebritat comença amb la defensa dels independentistes algerians durant la Guerra d’Independència d’Algèria (1954-1962). Per salvar de la pena de mort la que després seria la seva dona, Djamila Bouhired, Vergès va qüestionar el procés en no acceptar l’acusació de terrorisme i reivindicar per als acusats la condició de combatents, tal com els francesos havien combatut els alemanys en ser ocupats. La seva biografia es complica a mida que entra en contacte amb els serveis secrets de diferents països on estableix fosques connexions polítiques, lluny ja de l’idealisme dels moviments d’alliberament.
Vergès és també un prolífic escriptor, amb obres que tracten temes polítics i judicials. A la Biblioteca de Dret podeu trobar, entre d’altres, Estrategia judicial en los procesos políticos o Los Fedayin : en defensa de los guerrilleros palestinos.
Avui us proposem la lectura de Crímenes ejemplares de Max Aub, un llibre sorprenentment divertit publicat per primera vegada a Mèxic l’any 1957. Es tracta d’un recull de suposades confessions d’assassins que l’autor va anar recopilant durant anys a diferents presons de França, Espanya i Mèxic:
“Lo maté porque me dolía la cabeza. Y él venga hablar, sin parar, sin descanso, de cosas que me tenían completamente sin cuidado. La verdad, aunque me hubiesen importado. Antes miré mi reloj seis veces, descaradamente: no hizo caso. Creo que es una atenuante muy de tenerse en cuenta.”
Una obra no només recomanada per als estudiants de dret penal, criminologia i investigació privada, sinó també als entusiastes de l’humor negre i dels relats curts i, fins i tot, brevíssims:
“Lo maté porque era de Vinaroz.”
El polifacètic Max Aub (1903-1972), dramaturg, cuentista, novel.lista, poeta, assagista, crític literari i, fins i tot, pintor i guionista cinematogràfic, va néixer tal dia com demà a França, país al que va haver de tornar exiliat el 1939 a causa del seu servei a la República Espanyola com a director del diari Verdad o com a secretari del consell nacional de teatre. Després de ser denunciat per comunista a França, va marxar cap a Mèxic el 1942, on va residir fins a la seva mort. La major part de la seva obra va ser escrita a aquest país, del que va adoptar la nacionalitat, inclòs el llibre que comentem:
“- Un poquito más.
No podía decir que no, y no puedo sufrir el arroz.
- Si no repite otra vez, creeré que no le gusta.
Yo no tenía ninguna confianza en aquella casa. Y quería conseguir un favor. Ya casi lo tenía en la mano. Pero aquel arroz…
- Un poco más.
- Un poquitín más.
Estaba empachado. Sentí que iba a vomitar. Entonces no tuve más remedio que hacerlo. La pobre señora se quedó con los ojos abiertos, para siempre.”
Hi ha un exemplar de l’edició il.lustrada de Lumen de 1972 de Crímenes ejemplares a la Biblioteca de Lletres. També podeu llegir les acurades edicions disponibles a altres biblioteques catalanes, com ara la de Calambur de 1996, la de Media Vaca i Fundació Max Aub de 2001 o la de Thule de 2005, mitjançant el servei de préstec interbibliotecari.
Si voleu més informació sobre l’autor la trobareu al web de la Fundación Max Aub. A Internet podeu consultar diferents ponències de congressos i treballs acadèmics en l’espai dedicat a Max Aub del portal literari Entresiglos.
El passat dissabte va morir a l’edat de 83 anys el prestigiós jurista i notari Josep Maria Puig Salellas. La seva figura està estretament lligada a la Universitat de Barcelona, on va cursar els estudis de dret i va exercir com a professor. Conscient del paper crucial de la universitat en el desenvolupament de la societat, va ser el primer president del Consell Social de la Universitat de Barcelona (1986-1999). Va ser degà del Col·legi de Notaris de Catalunya, membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i de l’Acadèmia de Ciències Econòmiques Financeres, a més de membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Va formar part de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya i del Consell Social de la Llengua Catalana i va presidir la Fundació Noguera, dedicada a la preservació i difusió dels arxius notarials.
Va col.laborar en la redacció inicial dels Estatuts de 1979 i de 2006, del qual va elaborar un dictamen sobre la seva constitucionalitat, abans de ser sotmès a referèndum. A la Biblioteca trobareu part de la seva obra, sobre dret civil (en especial, família i successions), dret mercantil, dret constitucional i dret lingüístic.
Segons explica Suetoni a la seva Vida de los doce césares, l’emperador Tiberi va respondre a un sentenciat que demanava que accelerés el seu suplici amb un lapidari “encara no ens hem reconciliat”. S’explica una història similar del dictador ugandès Idi Amin, que quan es sentia especialment benèvol accedia al desig dels qui havia ordenat torturar i els permetia una mort ràpida a mans d’altres presos.
El general Idi Amin Dada (1925-2003) va encapçalar el cop d’estat que va deposar el president Obote l’any 1971. Des d’aleshores fins al 1979, any en què va ser enderrocat per l’oposició i l’exèrcit de Tanzània, va protagonitzar una de les dictadures més sagnants de l’Àfrica postcolonial. Es calcula que, durant el seu mandat, van ser assassinades unes 300.000 persones i que en cinc mesos es va desfer de la meitat de l’exèrcit que no li era afí. Després de fugir a Líbia, va instal.larse definitivament a l’Aràbia Saudita, on va morir el 2003.
Encara hi sou a temps de veure El último rey de Escocia en versió original al cinema Yelmo Cineplex Icaria. La pel.lícula, basada en la novel.la de Giles Folden (que fa un petit paper interpretant a un periodista britànic) i dirigida per Kevin MacDonald, ofereix un interessant retrat del dictador ugandès Idi Amin utilitzant com a excusa la peripècia d’un metge escocès que al poc d’arribar al país acaba convertint-se en el metge personal del general. Els papers principals corren a càrrec de Forest Whitaker (Òscar al millor actor per la seva interpretació del dictador), James McAvory (el Dr. Nicholas Garrigan, testimoni directe de les maniobres d’Idi Amin) i Kerry Washington (Kay, una de les dones del general).
“Esperaba mucho más, Europa está en crisis y ya no avanza“. Aquestes són paraules de Maurice Faure, l’únic signatari del Tractat de Roma que encara és viu, a una entrevista publicada a El País el passat dimecres. La singularitat de Faure s’ha destacat als mitjans de comunicació donat que aquests dies es fa balanç dels 50 anys transcorreguts des del 25 de març de 1957, data del tractat que va significar el naixement de la Comunitat Ec
onòmica Europea.
Aliena a les recances de Faure, la celebració institucional de la Unió Europea ens ofereix una visió optimista i integradora a la pàgina 5oº aniversario del Tratado de Roma. En la mateixa línia, els països de la Unió dediquen diferents actes a l’efemèride. Al web del Patronat Català Pro Europa trobareu informació sobre els més propers geogràficament.
Destaquem també la iniciativa del Centre d’information sur l’Europe que, a http://www.traitederome.fr, permet consultar documents i vídeos de l’època. De la mateixa manera, el Parlament Europeu ha optat pel vídeo a El Parlamento Europeo y la construcción de Europa, disponible amb subtítols en castellà.
A EurLex podeu consultar els Tractats constitutius de la Unió Europea.
Avui fa 11 anys que a la Universitat Autònoma de Madrid es van sentir els trets que van acabar amb la vida de Francisco Tomás y Valiente. La Facultat de Dret de la UB inaugurava el mateix any un nou aulari que porta el seu nom.
Segons es cita al repertori biogràfic Juristas universales, editat per Rafael Domingo, a més de la seva tasca docent i de recerca Tomás y Valiente va ser magistrat del Tribunal Constitucional des del 1980 al 1986, i el va presidir entre el 1986 i el 1992. També va ser membre, entre d’altres, de la Comissió d’Arbitratge de la Conferència de Pau per a Iugoslàvia al 1991 i del Consell d’Estat des del 1995.
Donat el seu vincle amb les institucions constitucionals és el Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals qui publica les seves obres completes, que podeu consultar a la Biblioteca de Dret:
- Tomás y Valiente, Francisco. Obras completas. Madrid : Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 1997. 6 v.
Per a informació detallada sobre la seva biografia :
- Clavero, Bartolomé. Tomás y Valiente : una biografía intelectual. Milano : Giuffrè, 1996.
