Category Archive

“Hàmlet: Una altra. ¿Qui et diu que no és la calavera d’un advocat? ¿On són les seves subtileses, on les murrieries, les argúcies, tots els trucs i els altres mil tripijocs que devia gastar quan era viu? ¿Per què ha de sofrir que aquest brètol li pugui aixafar la closca amb una pala bruta, sense que ningún no li demani comptes pels cops i les ferides?… Hmmm! Aquest compare podia haver estat, al seu temps, un gran comprador de terres amb les seves actes legals, les seves adjudicacions, lletres de canvi, inscripcions i transcripcions; i totes les seves actes van a raure a aquest darrer acte, i tots els seus pagarés obtenen aquest únic pagament. ¿Que potser totes les seves garanties, ni que estiguin perfectament garantitzades, li donen un pam més de terra que el que cabria al llarg i l’ample d’un document? Els títols de propietat de les seves terres, a penes cabrien en aquesta caixa; i val a dir que el mateix propietari no deu tenir gaire més espai, veritat?

Horaci: Ni un bocí més, missenyor

Hàmlet: Que no és fet de pell de moltó, el pergamí?

Horaci: O de vedell, missenyor.

Hàmlet: Dons són ben moltons, i a més vedells, els qui cerquen llur seguretat en això. “

Shakespeare, W. La tràgica història de Hàmlet, príncep de Dinamarca. Barcelona : Aymà, 1980. p. 206

Encapritxat de la dona del barber Benjamin Barker, el jutge Turpin s’encarrega de fer-lo arrestar i empresonar sota una acusació falsa en la pel.lícula de Tim Burton Sweeney Todd: el barbero diabólico de la calle Fleet, adaptació del musical d’Stephen Sondheim que encara podeu veure en diversos cinemes. D’aquesta manera té via lliure per assetjar la dona del barber, a la qual pretén. Abans que Barker, convertit ja en Todd, l’afaiti, el maquiavèl.lic Turpin té temps d’alguna que altra malifeta amb la inestimable col.laboració d’un impagable agutzil. Fins i tot d’enviar al patíbul un nen de deu anys sense gaire proves de la seva culpabilitat.

El pitjor és que el personatge no ens sorprèn. El cinema ens ha acostumat als jutges corruptes i als jutges vellets que no se n’assabenten de res. També el teatre i, en part, les novel.les. El pes de les histories recau, en absència dels jutges que amb prou feines mantenen els ulls oberts durant les vistes, en joves advocats, sovint idealistes i intrèpids i en fiscals tramposos. Estereotips.

Us aconsellem la lectura d’un parell de llibres sobre aquesta qüestió: La imagen del abogado y su reflejo, de Remo Danovi (PAg15/59) i l’obra dirigida per José Juan Toharia El juez y su imagen en la sociedad : pasado, presente y futuro (PGb1/94). Per complementar les lectures podeu consultar també altres obres que estudien la imatge que té la societat de les diferents institucions judicials: La imagen ciudadana de la justicia (P1/149) i Opinión pública y justicia : la imagen de la justicia en la sociedad española (Ok1/195), ambdós del mateix Toharia, La justicia ante el espejo : 25 años de estudios de opinión del CGPJ (P10/9), de Toharia i Juan José García de la Cruz o La justice et son public : les représentations sociales du systéme pénal (Qn5/194), de Philippe Robert i Claude Faugeron.

Parlar-vos de Bertolt Brecht a un bloc que tracta ciència política no està mai de més si tenim en compte que va aplicar al teatre els plantejaments teòrics del marxisme. A més, la conjuntura política que va viure amb la pujada dels nazis al poder i el seu exili als països escandinaus i, després, als Estats Units, el fa testimoni d’una època convulsa. Si, a més, l’obra de què us parlem gira al voltant de la decisió d’un jutge i d’un vell mite sobre l’aplicació de justícia, el Bloc de Dret us ha de recomanar anar al teatre a veure El cercle de guix caucasià.

El TNC ens resumeix l’argument així: “El cercle de guix caucasià, escrita l’any 1944, parteix d’una llegenda xinesa i evoca, també, el conegut mite bíblic del judici de Salomó. Quan el governador d’una ciutat del Caucas és assassinat en una rebel·lió aristòcrata, Natela, la seva muller, es veu obligada a fugir, deixant enrere el seu fill, que quedarà a càrrec d’una criada, Grusche. Quan la revolta és mitigada, la mare voldrà recuperar-lo, però Grusche s’hi resistirà. Totes dues es disputaran la custòdia del nen, tancat dins el cercle de guix que anuncia el títol de l’obra.”

L’actriu Anna Lizaran interpreta el personatge d’Azdak, el jutge. Sobre el seu paper ha dit: “Jo faig de jutge. És un gran personatge, un monstre de l’escena i de la literatura, tot i que potser no és tan conegut com Falstaff, per exemple. A El cercle de guix caucasià, el jutge reparteix justícia, però d’una manera molt especial…” Vosaltres mateixos podeu descobrir si Brecht és encara vigent i quina és aquesta manera especial d’impartir justícia al Teatre Nacional de Catalunya fins al 6 d’abril.

En El professor que pintava toreros abordàvem l’obra pictòrica del Dr. Pedro Moreno Meyerhoff, antic professor de la facultat. Avui us parlarem d’un altre docent, el Dr. Antonio Viader Vives, i de la seva prolífica producció literària. Deixeble del Dr. Octavio Pérez Vitoria, va ser un dels impulsors i conservador del Museu del delicte i professor de dret penal de la UB fins que es va jubilar la tardor de 2005. Tant Moreno Meyerhoff com Viader Vives són dos bons exemples d’una intensa activitat aliena al món universitari i a l’advocacia.

Les novel.les barates de butxaca han tingut des de sempre un públic que s’ha mantingut fidel durant anys. Encara les trobareu al Mercat de Sant Antoni els diumenges al matí o en qualsevol fira o llibreter de vell. Les més populars eren les de l’oest (Marcial Lafuente Estefanía n’és un clàssic) i les romàntiques (qui no ha sentit parlar de Corín Tellado?), però també existien les novel.les bèl.liques, les de ciència-ficció o les policíaques. Antonio Viader Vives va publicar més de mil novel.les populars des de finals dels anys cinquanta, històries de policies, detectius i criminals, d’agents secrets, etc. sota diferents pseudònims, una vintena, entre els que es trobarien Alexis Barclay (un dels destacats), Chris Stavens, Larry King, Ricky Dickinson o Billy Mustard. Entre elles una quinzena de la col.lecció B.A.N.G. Agente 000 de l’editorial Ferma i quinze títols més de la col.lecció B.A.N.G. (Bringer Advice Nomenclatura Gemini) d’Euredit o a la col.lecció Angustia de l’editorial Vértice. Com a Ricky Dickinson va escriure més d’una dotzena de westerns per a Cénit.  

També és l’autor d’Historias y leyendas de vampiros, publicat per Ferma el 1962 sota el pseudònim de Fritz Straffer. Un llibre escrit en forma de relat i estructurat al voltant d’una entrevista fictícia a la presó de Wandsworth entre el periodista Straffer i John Haigh, el vampir de Londres. Després van aparèixer Los vampiros y sus leyendas, Historia del castigo y la tortura o Aberraciones sexuales.  

Al catàleg de la UB no trobareu les seves obres de ficció, però sí part de la seva producció científica i alguns títols d’Straffer. Teniu la seva tesi doctoral Causas psicológicas y psicopatológicas del suicidio (Q/Z/12) a la primera planta de la biblioteca.

Acabem d’incorporar a la nostra incipient col.lecció de narrativa set volums de la sèrie Contes d’advocats, donats pel Col.legi d’Advocats de Barcelona. I és que no només d’arrendaments urbans, responsabilitats penals o drets fonamentals viu l’advocat… Des d’avui trobareu aquests llibres, que abans hi eren a l’entrada juntament amb els DVDs, a la primera planta de la biblioteca amb la signatura B/N/CON. Contenen els contes premiats i finalistes del concurs de narració curta que cada any organitza l’ICAB.

El 27 de novembre la Comissió d’Activitats Socials de l’ICAB va publicar les bases de la IX Edició del Concurs de narració curta de “Contes d’Advocats”, de temàtica lliure i obert a tots els col.legiats, siguin o no exercents. Les obres, escrites en català o castellà, s’han de presentar a la seu del Col.legi (C. Mallorca, núm. 283) abans del 7 de gener de l’any vinent. Els tres premis del concurs estan dotats amb 1.200, 600 i 300 euros.

El capità Misson i el seu lloctinent Caraccioli, un exfrare dominic, havien establert per a la seva tripulació un curiós reglament que combinava uns insòlits principis humanitaris amb la pretensió de mantenir la llibertat donada per Déu i la Natura i l’abordatge i el pillatge. Com que no es consideraven pirates, no navegaven sota pavelló negre, sinó sota una bandera blanca amb la representació de la Llibertat i la divisa A Deo a libertate (per Déu i per la llibertat).

Misson rebutjava l’esclavitud, de la qual va dir després d’abordar un vaixell holandès a la costa guineana que “(…) esos hombres se distinguían de los europeos por su color, sus costumbres o sus ritos religiosos; eran obra del mismo ser omnipotente y estaban dotados de igual razón”. Els esclaus van ser tractats com a homes lliures, van rebre roba i aliments i van passar a formar part de la tripulació del Victoire. Lord Byron va dir de Misson que mai cap altre home més gentil no havia enfonsat vaixell o tallat cap…

Segons el segon volum de la Historia general de los robos y asesinatos de los más famosos piratas, escrita el 1728 pel capità Charles Johnson, Diego Suárez va ser el lloc escollit per aquest grup de pirates idealistes per establir a finals del segle XVII la colònia de Libertàlia, una comunitat antiestatalista i autogestionària. Diego Suárez (Antsiranana en malgaix) és un meravellós port natural al nord de l’illa de Madagascar i una de les més grans badies del món. 

Misson fou escollit Conservador per tres anys, mentre que Caraccioli, l’ideòleg del grup, era el seu Secretari d’Estat i l’anglès Tew fou nomenat Almirall. Un consell integrat pels més capacitats va establir una sèrie de lleis saludables que promulgaven la igualtat entre europeus i nadius. Les lleis, que van ser impreses, abolien la propietat privada i l’esclavitud i establien que els diners, el bestiar i les terres eren béns comuns, així com el treball i la defensa. Paradoxalment, foren els mateixos habitants de l’illa els encarregats d’arruïnar el projecte, en saquejar aquesta colònia ideal sense que ens hagi arribat el motiu de l’atac.

Dels personatges principals que fundaren Libertàlia només va sobreviure Tew. Una república que es mou entre la història i la llegenda, ja que únicament es troba citada al llibre de Johnson, per a molts un pseudònim de Daniel Defoe, autor de Robinson Crusoe entre altres obres. 

Normalment us parlem de persones que destaquen per la seva contribució al dret o les ciències polítiques, ara també us proposem perfils de persones que combinen la seva professió amb altres vocacions. Aquest és el cas d’Ildefonso Falcones, autor del best-seller L’església del mar i prestigiós advocat al mateix temps. La seva recreació de la Barcelona del segle XIV ha estat un dels llibres més regalats des que va aparèixer el 2006 i va ser escrita durant un període de cinc anys, mentre com a activitat principal es dedicava a portar el bufet Falcones de Ribera Abogados.     

Ja fa un temps el suplement dominical de El Mundo li va fer una entrevista on, entre d’altres temes, parla de la seva activitat professional:

“La charla con Falcones, que se confiesa “lector voraz” de historia catalana y de autores superventas como Gary Jennings o Noah Gordon, continúa en su bufete. Ubicado en un edificio antiguo de la Diagonal, ocupa unos 200 metros y en él trabajan su mujer (Carmen, abogada especializada en derecho canónico) y dos pasantes. “No me gustan los grandes despachos; soy de los que opinan que hay un mercado para el abogado personalista, en quien el cliente confía”. Entre sus clientes están el Club de Polo, el Círculo del Liceo, la clínica Teknon o la cadena de hoteles Derby. Selectos e importantes. “Labrarme un nombre me ha costado 25 años”, insiste el escritor novel antes de mostrar su colección de trofeos hípicos y varios mapas antiguos de Cataluña“.

Si fa uns dies us vam comentar l’afició al cinema dels qui fem aquest bloc, avui aprofitarem per fer pública la nostra inclinació a l’humor. Els qui ens llegiu amb més o menys regularitat ja us haureu adonat que sovint intentem trobar el vessant més divertit del dret, així que no us sorprendrà el web que hem seleccionat per a aquest post. Un estudiant de la facultat ens va proposar una pàgina d’Orange amb acudits sobre advocats, enviant-nos un correu electrònic a dosel.dret@ub.edu i ens va semblar una bona idea dedicar-li l’espai d’avui. N’hi ha moltes més, és clar, i aquesta només és una excusa per passar una bona estona. Un advertiment per als més sensibles: com tots els acudits gremials (de metges, capellans, polítics, informàtics), els advocats no surten gaire ben parats…

Si us interessen les anècdotes i altres curiositats, us recomanem els llibres Los juristas, las óperas y otras soserías (O85/13), La imagen del abogado y su reflejo (PAg15/59) o Anecdotari de l’Estudi General de Lleida 1297-1717 (Je1/97), que trobareu a la nostra biblioteca.

Mentre el ple de l’ajuntament malagueny d’Humilladero aprovava una moció reclamant la proclamació de la III República, a Catalunya es portaven a terme diferents actes contra la figura de Joan Carles I. Els antimonàrquics, capitanejats per Jaume Roura, han escollit com a mitjà d’expressió del seu rebuig als Borbons la crema pública de fotografies del monarca. Reunir-se vora el foc no és nou, és un costum força arrelat des que els primers pobladors el van descobrir, i una bona prova d’això és la popular revetlla de Sant Joan, qui sap si inspiradora última del fenomen.

També les crítiques al Cap de l’Estat de torn van molt més enllà, en el temps i en el grau de sofisticació. I no fa falta que ens remuntem a l’Apocolocintosi del diví Claudi de Sèneca, que es permetia transformar l’emperador en carbassa, ja que tenim exemples molt més propers. Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà Valeriano, sota el pseudònim SEM, van signar el 1869 una cruel sàtira contra Isabel II i els polítics de l’època titulada Los Borbones en pelota. Les explícites il.lustracions de Valeriano converteixen El Jueves gairebé en un llibre per a infants i els textos del sensible poeta que ens emocionà amb les seves Rimas y leyendas no deixaran de sorprendre-us. Podeu consultar les edicions de 1991 de Museo Universal i de 1996 de Compañía Literaria mitjançant el Servei de préstec interbibliotecari.

Si voleu llegir algunes sentències sobre injúries contra el Rei, podeu cercar la informació al Fondo jurisprudencial de la base de dades Aranzadi, indicant Delitos contra la corona al camp Voces.

A principis de juliol vam assistir a l’enterrament al cementiri d’Arlington del Capità Amèrica, un dels més emblemàtics superherois de l’editorial Marvel. S’aturava així la publicació de les seves aventures, tancant un cicle iniciat el 1941 pels dibuixants Jack Kirby i Joe Simon. Un franctirador el va abatre al número corresponent al mes de març, quan pujava les escales del Tribunal Federal de Nova York per ser jutjat per negar-se a signar la Llei de Registre de Superherois. La llei els obligava a registrar i donar a conèixer la seva identitat secreta al govern. El Capità i altres superherois es van oposar però hi va haver d’altres, encapçalats per Iron Man, que l’hi van donar suport. Va ser l’inici de la Guerra Civil dels Superherois.

Dret a la privacitat o seguretat nacional? el debat que es planteja a l’univers Marvel té un fort paral·lelisme amb la realitat d’un país on després dels atemptats de l’11-S, la USA Patriot Act (2001, reautoritzada el 2006) ha suposat limitacions a diferents drets fonamentals i a les garanties processals que tenen a veure amb la detenció. Aquesta disposició ha estat durament qüestionada per les organitzacions de defensa dels drets civils, especialment per l’American Civil Liberties Union, que ha destacat la reducció de les llibertats democràtiques dels ciutadans en favor de l’increment del poder de l’Estat i dels seus instruments de vigilància.   

El Capità Amèrica, que va lluitar contra els nazis primer i contra la Unió Soviètica i la corrupció política després, tornava d’aquesta manera a reflectir en les seves pàgines temes que afecten la societat americana: l’atemptat de l’11-S, l’anomenada guerra contra el terrorisme o la Patriot Act. I és que l’heroi de la Marvel representava els valors fundacionals dels Estats Units: democràcia, llibertat i drets civils; la mort simbòlica del Capità posa de manifest una realitat en la que molts americans es pregunten si la garantia d’aquests drets és encara una prioritat del seu govern.

La notícia de la mort del Capità Amèrica a El País i al New York Times.

Avui us proposem la lectura de Crímenes ejemplares de Max Aub, un llibre sorprenentment divertit publicat per primera vegada a Mèxic l’any 1957. Es tracta d’un recull de suposades confessions d’assassins que l’autor va anar recopilant durant anys a diferents presons de França, Espanya i Mèxic:

“Lo maté porque me dolía la cabeza. Y él venga hablar, sin parar, sin descanso, de cosas que me tenían completamente sin cuidado. La verdad, aunque me hubiesen importado. Antes miré mi reloj seis veces, descaradamente: no hizo caso. Creo que es una atenuante muy de tenerse en cuenta.”

Una obra no només recomanada per als estudiants de dret penal, criminologia i investigació privada, sinó també als entusiastes de l’humor negre i dels relats curts i, fins i tot, brevíssims:

“Lo maté porque era de Vinaroz.”

El polifacètic Max Aub (1903-1972), dramaturg, cuentista, novel.lista, poeta, assagista, crític literari i, fins i tot, pintor i guionista cinematogràfic, va néixer tal dia com demà a França, país al que va haver de tornar exiliat el 1939 a causa del seu servei a la República Espanyola com a director del diari Verdad o com a secretari del consell nacional de teatre. Després de ser denunciat per comunista a França, va marxar cap a Mèxic el 1942, on va residir fins a la seva mort. La major part de la seva obra va ser escrita a aquest país, del que va adoptar la nacionalitat, inclòs el llibre que comentem:    

 “- Un poquito más.
No podía decir que no, y no puedo sufrir el arroz.
- Si no repite otra vez, creeré que no le gusta.
Yo no tenía ninguna confianza en aquella casa. Y quería conseguir un favor. Ya casi lo tenía en la mano. Pero aquel arroz…
- Un poco más.
- Un poquitín más.
Estaba empachado. Sentí que iba a vomitar. Entonces no tuve más remedio que hacerlo. La pobre señora se quedó con los ojos abiertos, para siempre.”

Hi ha un exemplar de l’edició il.lustrada de Lumen de 1972 de Crímenes ejemplares a la Biblioteca de Lletres. També podeu llegir les acurades edicions disponibles a altres biblioteques catalanes, com ara la de Calambur de 1996, la de Media Vaca i Fundació Max Aub de 2001 o la de Thule de 2005, mitjançant el servei de préstec interbibliotecari.

• Obres de Max Aub al catàleg de la UB
• Obres sobre Max Aub al catàleg de la UB

Si voleu més informació sobre l’autor la trobareu al web de la Fundación Max Aub. A Internet podeu consultar diferents ponències de congressos i treballs acadèmics en l’espai dedicat a Max Aub del portal literari Entresiglos.

Acabem de rebre una pel.lícula més per a la incipient col.lecció de clàssics cinematogràfics sobre judicis, que pots trobar davant del taulell de préstec. Es tracta de Matar a un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962), basada en la novel.la homònima de l’escriptora Harper Lee. Tant el llibre, guanyador del premi Pulitzer 1961, com la pel.lícula, guardonada amb 3 òscars el 1963, varen ser un èxit de públic i crítica. Lee, que va iniciar els estudis de dret i els va deixar per la literatura, situa al protagonista, Atticus Finch,  a una petita localitat d’Alabama, just després de la Depressió de 1929. A aquest advocat jove i vidu, interpretat per Gregory Peck, se li planteja, en un entorn fortament racista, defensar un jove negre acusat de violar una dona blanca.

La història manté molts paralel.lismes amb un cas notori als anys 30: els judicis d’Scottsboro. Quan el 1931 Victoria Price i Ruby Bates van acusar un grup de joves negres d’haver-les violat al vagó d’un tren, al sud dels Estats Units, van iniciar un calvari judicial i penitenciari per als nois. L’agressió sexual mai no va poder ser provada. Segons Douglas O. Linder es tracta d’un dels casos més vergonyosos d’injustícia en la història judicial dels Estats Units, però també mostra l’heroisme d’algunes persones, com el jutge James Horton, que va revocar la sentència de mort d’un dels acusats tot i les amenaces d’acabar amb la seva carrera si així ho feia. 

Si us agrada llegir trobareu la novel.la a B/N/LEE, si preferiu el cinema, la pel·lícula a B/DVD/4 i els detalls sobre el judici d’Scottsboro al recurs elaborat per la Universitat de Missouri-Kansas: The Scottsboro Boys Trials.

Avui, dia de Sant Jordi, volem participar de la celebració del món de les lletres destacant la interacció entre dret i literatura, gràcies a la qual podem observar quina imatge projecten els professionals del dret i el seu entorn.

La guia temàtica de Dret inclou un apartat sobre Dret i cultura popular, on es recomana la pàgina de Dick Dunlop, professor emèrit de la Universitat d’Alberta, que ofereix informació sobre Dret i literatura. Dunlop presenta un rànquing amb els que ha considerat els 20 llibres més significatius de ficció sobre el món jurídic.

A la Biblioteca de Dret també volem oferir-vos una col.lecció de ficció sobre el món jurídic, per això a partir d’avui trobareu davant del taulell de préstec i amb la signatura B/N/ obres de ficció que tracten temes relacionats amb els estudis que s’imparteixen a la Facultat.

De moment comptem amb pocs exemplars però n’hi ha d’altres en procés d’adquisició. Tens la teva novel.la favorita sobre advocats, criminòlegs o polítics? Pots enviar-nos les teves propostes a dosel.dret@ub.edu o bé omplir el formulari de proposta de compra de llibres que sempre tens disponible a la pàgina principal del CRAI.

Feliç Sant Jordi! per treure profit de la diada consulteu un bloc sempre recomanable : el Bloc de Lletres.

“(…) - ¿Qué espera esa multitud? - diría un extranjero que desconociese las costumbres -. ¿Es un rey el que va a pasar, ese ser coronado, que es todo un espectáculo para un pueblo? ¿Es un día solemne? ¿Es una pública festividad? ¿Qué hacen ociosos esos artesanos? ¿Qué curiosea esa nación? Nada de eso. Ese pueblo de hombres va a ver morir a un hombre”.

Aquestes paraules estan extretes de l’article Un reo de muerte, publicat per l’escriptor i periodista Mariano José de Larra (1809-1837) a la Revista Mensajero el 30 de març de 1835. El text forma part de la selecció de recursos literaris sobre la pena de mort elaborada per Amnistia Internacional Catalunya i que es pot consultar al seu web, on també s’han ressenyat escrits de Cervantes, Dickens, Voltaire, Pérez Galdós o Zweig, entre d’altres. L’autor madrileny no amaga la seva oposició a la pena de mort i en el mateix article podem llegir

“(…) No sé por qué al llegar siempre a la plazuela de la Cebada mis ideas toman una tintura singular de melancolía, de indignación y de desprecio. No quiero entrar en la cuestión tan debatida del derecho que puede tener la sociedad de mutilarse a sí propia; siempre resultaría ser el derecho de la fuerza, y mientras no haya otro mejor en el mundo, ¿qué loco se atrevería a rebatir ése? Pienso sólo en la sangre inocente que ha manchado la plazuela; en la que la manchará todavía. ¡Un ser que como el hombre no puede vivir sin matar tiene la osadía, la incomprensible vanidad de presumirse perfecto!””.

Pot sorprendre la cita d’un dels autors romàntics per excel.lència en aquest bloc dedicat al dret, però si llegim sense prejudicis al periodista satíric, al dramaturg i traductor, a l’escriptor costumbrista del primer terç del XIX, ens adonarem que la seva compromesa defensa de l’individu i de la vida en aquest radical manifest en favor dels drets de l’home, no s’allunyen gaire dels arguments contraris a la pena capital del nostre segle 

“(…) Sonreíame todavía de este pequeño recuerdo cuando las cabezas de todos, vueltas al lugar de la escena, me pusieron delante que había llegado el momento de la catástrofe; el que sólo había robado acaso a la sociedad, iba a ser muerto por ella; la sociedad también da ciento por uno; si había hecho mal matando a otro, la sociedad iba a hacer bien matándole a él. Un mal se iba a remediar con dos. El reo se sentó por fin. ¡Horrible asiento! Miré el reloj: las doce y diez minutos: el hombre vivía aún… De allí a un momento una lúgubre campana de San Millán, semejante al estruendo de las puertas de la eternidad que se abrían, resonó por la plazuela; el hombre no existía ya: todavía no eran las doce y once minutos. “La sociedad – exclamé - estará ya satisfecha: ya ha muerto un hombre””.

Les idees contràries a la pena de mort de Larra s’exposen en aquest article i en Los barateros, o el desafío y la pena de muerte, que va aparèixer a El Español el 19 d’abril de l’any següent.

Aprofitem per recomanar-vos tota la seva obra. Actors, drapaires, polítics, sabaters i, és clar, jutges i advocats, entre d’altres, són objecte de les agudes i divertides reflexions del periodista. Trobareu l’obra de Larra digitalitzada al web de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Podeu llegir l’article sencer al llibre Escritos políticos, recopilació de l’obra de Mariano José de Larra publicada per l’editorial Ciencia Nueva l’any 1967 i disponible a la Biblioteca de Dret.