Category Archive

Fixeu-vos en la il.lustració. El professor Bartolus, com sabem per les lletres vermelles que figuren a la seva cadira, imparteix classe a uns alumnes que prenen apunts amb atenció. Estem a l’Edat Mitjana i el que té la paraula és un rellevant jurista, destacat comentarista del dret romà i cap de l’escola dels glossadors. Tot això i molt més ho ha fet en un curt període de temps, va néixer a Sassoferrato, Úmbria, el 1313 i va morir a Perusa el 1357.

Bartolo da Sassoferrato va desenvolupar molts conceptes legals nous que es van convertir en part dels costums del dret civil. A la Wikipedia llegim que la seva popularitat va ser tal que es deia nemo bonus iuriste, nisi sit Bartolista (ningú pot ser un bon jurista si no és “Bartolista”) i que a causa de la seva fama es va donar el nom de Bartolo al personatge de l’advocat estirat que apareix a moltes obres de teatre italianes. Veieu com a exemple al Dr. Bartolo en acció a un fragment de l’òpera Les noces de Fígaro en l’ària de la Vendetta.

I per què us parlem d’aquesta il·lustració de Bartolus impartint classe? Es tracta d’un gravat que figura a la portada de Bartoli da Saxoferrato Prima, una obra datada el 1530 i publicada a Lió que forma part de la col.lecció de llibres antics i de gran valor que es conserven a la secció de Reserva de la Biblioteca de Dret. A la pàgina 176 del llibre La Biblioteca de la Universitat de Barcelona, es comenta: 

“[...] ens demostra la persistent autoritat dels comentaris del jurisconsult Bártolo da Sassoferrato (1313-1357) que exercí una forta influència sobre la ciència jurídica catalana. És interessant el seu frontispici pels elements decoratius que inclou, dins del repertori dels grotescs, però ho és molt més encara perquè s’hi situa com a tema bàsic la representació d’una classe universitària, amb el professor Bartolus in cathedra i els alumnes prenent notes asseguts en bancs“.

Al catàleg de fons modern també trobareu al jurista italià sota la matèria Bartolo da Sassoferrato i com autor en una edició facsímil de 1964.

Avui és Dijous Sant: la Setmana Santa ja és aquí. Per a uns, dies de festa ideals per afrontar amb millor disposició els propers compromisos a la facultat o a la feina; per a altres, dies de revisió de clàssics del cinema religiós o de romans a la televisió i; per a uns altres, dies de reflexió i celebració de la mort i resurrecció de Jesucrist. Per als qui vulguin aprofundir sobre els fets que, segons les Escriptures, van tenir lloc fa més de dos mil anys, us proposem una sèrie de lectures sobre els processos jueu i romà a Jesús molt adients per a aquestes dates.

A la biblioteca trobareu uns quants llibres que tracten el tema des de diferents punts de vista. Els més recents El proceso a Jesús de Nazaret, de José María Ribas-Alba (Ke/188) i El proceso contra Jesús, compilació de diversos treballs a càrrec de Francesco Amarelli i Francesco Lucrezi (Ke/180) els teniu a la segona planta, a la secció de Dret processal romà. Obres més clàssiques com El proceso de Jesús : el proceso judío y romano contra Jesucristo, expuesto y juzgado según los más antiguos testimonios, de Josef Blinzler ((Jf29/9), Le procés de Jésus, de Jean Imbert (Jf29/27) i Jurídicas reflexiones en torno al proceso de Cristo, de Raimundo Vidal Pazos i Paulino Pedret Casado (Jf29/61) es troben classificats dintre de l’apartat de Dret processal d’història del dret i, finalment, The trial of Jesus : a study in the Gospels and Jewish historiography from 1770 to the present day, de David R. Catchpole (LAm6/108), igualment a la segona planta, que tracta el procés des de la Teologia dogmàtica.

Ja hem parlat abans de la representació clàssica de la justícia, però n’hi ha d’altres més recents. És la justícia elevada com el vol d’un ocell o lenta com una tortuga? Podem dir que la lentitud associada sovint a l’administració de justícia ve de lluny, i si no mireu quin animaló figura a la peça modernista que avui comentem.

La fotografia correspon a la bústia que es troba a l’edifici de la Casa de l’Ardiaca, situat ben a prop de la Catedral de Barcelona, al carrer de Santa Llúcia, número 1. L’edifici comença la seva llarga història el segle XII però la seva relació amb la justícia s’inicia el 1835 quan es converteix en Palau de Justícia. Més tard, el 1895, quan el Col·legi d’Advocats de Barcelona adquireix l’edifici per ubicar-hi la seva seu, encarrega a l’arquitecte Domènech i Montaner les reformes, entre les que es troba la bústia.  

A l’article La bústia de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, aparegut a la revista Món jurídic (desembre 2004 /gener 2005) hi trobareu dues pàgines d’informació detallada sobre aquesta joia modernista, on s’explica una anècdota sobre la seva simbologia:

“Quan el Degà del Col·legi preguntà a l’arquitecte el significat d’aquest estrany relleu, aquest li contestà que simbolitzava la Justícia que vola molt alt, però que els procediments administratius o entrebancs burocràtics, simbolitzats per l’heura, que s’han de seguir, la fan tan lenta com el pas d’una tortuga. L’explicació no va satisfer al Degà i li proposà de canviar-ho per una inscripció al·lusiva a l’advocacia. A la qual cosa, l’arquitecte li recordà una dita popular que s’adeia per l’ocasió: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. El disseny en discòrdia fou aprovat d’immediat. “

Actualment la Casa de l’Ardiaca és la seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat i és parada obligada als recorreguts turístics pel barri gòtic. Hi ha qui explica que la bústia representa en el vol dels ocells la rapidesa amb que voldríem que arribés el correu i en la tortuga la lentitud del servei real, hi ha fins i tot qui pensa que tocar la tortuga porta sort…

Malgrat la seva crueltat, les ordalies medievals podrien ser considerades un precedent llunyà de les proves judicials. Sota aquest nom s’engloben una sèrie de proves de caràcter màgic o religiós àmpliament utilitzades des de l’Antiguitat fins al segle XIII, conegudes a l’Alta Edat Mitjana amb el nom de judicis de Déu (judicia Dei), ja que en el fons no deixaven de ser una apel.lació a la divina providència.

Durant els judicis civils i eclesiàstics, sobretot entre els segles IX i XIII a França, Gran Bretanya i Alemanya, els acusats havien de subjectar ferros candents, ficar les mans en una foguera o en aigua o oli bullint o aigua gelada, caminar sobre brases o eren llençats, lligats de peus i mans, a l’aigua, prova aquesta molt estesa en els casos de bruixeria. En les proves de foc, les parts afectades eren embenades tres dies i el veredicte depenia de si es detectaven o no cremades o infeccions; en la de l’aigua si la persona jutjada flotava era considerada culpable. Només si, per la gràcia de Déu, els acusats sobrevivien o no resultaven gaire ferits eren declarats innocents. El duel judicial, en què s’enfrontaven a peu o a cavall dos litigants o dos cavallers designats per ells, no deixa de ser un altre tipus d’ordalia.

A la Península Ibèrica, la major part d’aquestes proves es troben documentades als Furs de Lleó, dictats el 1017 per Alfons V de Lleó, on s’indica, com a curiositat, que en cas de dubte sobre si un acusat realment s’havia cremat o no actuarien sota jurament dos ferrers en qualitat de perits.

A la segona planta de la biblioteca trobareu dos títols que tracten sobre les ordalies: Die Kirche und die gottesurteile : eine rechtshistorische studie, de Charlotte Leitmaier (Jf29/33) i De ordaliis, de Petrus Browe (LAj/24 F).  

Al preàmbul de l’Estatut d’autonomia de Catalunya llegim: “El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya”.  De què parla quan menciona les Constitucions? A la Viquipèdia ens diuen que “originàriament les constitucions eren les lleis promulgades pels emperadors romans. A Catalunya va persistir el concepte romà i s’anomenaven constitucions de Catalunya a les normes promulgades pels comtes de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes“.

L’antecedent més antic de compilació jurídica catalana, Els Usatges de Barcelona, feta el segle XII, no era un corpus de legislació codificat. Fou en les Corts Reials celebrades a Barcelona el 1413 que els diputats van proposar al rei Ferran I que la compilació de les Constitucions de Catalunya fos encarregada a juristes reconeguts. Va ser impresa en l’incunable del 1495. En les Corts celebrades a Montsó el 1585, regnant Felip II, s’acordà una nova compilació, impresa a Barcelona en tres volums el 1588-1589 sota el títol Constitucions i altres drets de Catalunya. La tercera i darrera recopilació del dret general de Catalunya s’imprimí a Barcelona el 1704, sota el regnat de Felip V.

A la Biblioteca les trobareu a la signatura Jd7/232 fol en l’edició facsímil que el Departament de Justícia va fer dins la col.lecció Textos jurídics catalans. Us transcrivim dos fragments de la introducció de Josep M. Pons i Guri de l’edició de 1995 per conèixer més detalls: 

“Les constitucions de Catalunya no arribaren mai a instituir un sistema legislatiu complet - ni es va pretendre en el període de llur promulgació -, ja que es disposava d’un sistema jurídic orgànic i perfecte amb el dret comú, al qual s’adaptaven les constitucions, limitades a assentar excepcions, aclariments o modificacions a la regla general del dret esmentat. Per tot això, quan es compilaren per primera vegada els usatges, constitucions i altres drets del Principat, la seva distribució en llibres i títols va seguir l’ordre del Codi de Justinià, puix que la base fonamental del dret vigent al territori no era altra que el romà justinianeu, moderat pel canònic“.

“[...] La coexistència de la normativa legal privativa de Catalunya amb el dret comú, portà a la necessitat d’establir un ordre de prelació o preferència de les fonts de dret, en les corts de Barcelona dels anys 1409 i 1599, perquè calia deixar ben clara la preeminència del dret creat per nosaltres damunt d’aquell altre“.

Actualment podeu veure dos exemples de les edicions originals a l’exposició organitzada amb motiu de la rehabilitació de la seu del Palau dels Virreis de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al carrer dels Comtes, núm. 2 (reproduïdes a  la pàgina d’exposicions virtuals de l’Arxiu).

El capità Misson i el seu lloctinent Caraccioli, un exfrare dominic, havien establert per a la seva tripulació un curiós reglament que combinava uns insòlits principis humanitaris amb la pretensió de mantenir la llibertat donada per Déu i la Natura i l’abordatge i el pillatge. Com que no es consideraven pirates, no navegaven sota pavelló negre, sinó sota una bandera blanca amb la representació de la Llibertat i la divisa A Deo a libertate (per Déu i per la llibertat).

Misson rebutjava l’esclavitud, de la qual va dir després d’abordar un vaixell holandès a la costa guineana que “(…) esos hombres se distinguían de los europeos por su color, sus costumbres o sus ritos religiosos; eran obra del mismo ser omnipotente y estaban dotados de igual razón”. Els esclaus van ser tractats com a homes lliures, van rebre roba i aliments i van passar a formar part de la tripulació del Victoire. Lord Byron va dir de Misson que mai cap altre home més gentil no havia enfonsat vaixell o tallat cap…

Segons el segon volum de la Historia general de los robos y asesinatos de los más famosos piratas, escrita el 1728 pel capità Charles Johnson, Diego Suárez va ser el lloc escollit per aquest grup de pirates idealistes per establir a finals del segle XVII la colònia de Libertàlia, una comunitat antiestatalista i autogestionària. Diego Suárez (Antsiranana en malgaix) és un meravellós port natural al nord de l’illa de Madagascar i una de les més grans badies del món. 

Misson fou escollit Conservador per tres anys, mentre que Caraccioli, l’ideòleg del grup, era el seu Secretari d’Estat i l’anglès Tew fou nomenat Almirall. Un consell integrat pels més capacitats va establir una sèrie de lleis saludables que promulgaven la igualtat entre europeus i nadius. Les lleis, que van ser impreses, abolien la propietat privada i l’esclavitud i establien que els diners, el bestiar i les terres eren béns comuns, així com el treball i la defensa. Paradoxalment, foren els mateixos habitants de l’illa els encarregats d’arruïnar el projecte, en saquejar aquesta colònia ideal sense que ens hagi arribat el motiu de l’atac.

Dels personatges principals que fundaren Libertàlia només va sobreviure Tew. Una república que es mou entre la història i la llegenda, ja que únicament es troba citada al llibre de Johnson, per a molts un pseudònim de Daniel Defoe, autor de Robinson Crusoe entre altres obres. 

Ens referim al famós Mendizábal, al de la desamortització, al Mendizábal que tothom té present des de l’institut. Quina és la relació entre aquest personatge i la Universitat de Barcelona? Per què la Biblioteca de Dret li dedica aquest espai?

El progressista gadità Juan Álvarez Mendizábal (1790-1853) fou primer ministre i ministre d’Hisenda durant els primers anys de la regència de Maria Cristina de Borbó (cartera que va tornar a ocupar després de la seva dimissió el 1837 i el 1843). Entre les reformes proposades per Mendizábal destacaren la supressió de gairebé tots els ordes religiosos (1835) i la venda en subhasta pública dels seus béns (1836-1837).

Com ja us vam comentar en un post dedicat a la digitalització de llibres de dret, moltes de les obres que componen el fons de la nostra reserva (des del segle XVI fins al XIX) provenen principalment de les biblioteques dels convents barcelonins, arran de la llei de Mendizábal. Aquests fons eclesiàstics van constituir la base d’una gran Biblioteca Pública que avui és el gruix de la col.lecció de reserva que trobareu a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. 

Les desamortitzacions es van basar en la venda per part de l’Estat de terres i béns no productius, gairebé sempre en mans de l’Església, amb la finalitat d’alleugerir el dèficit de la hisenda pública i aconseguir diners per fer front a les despeses de les guerres carlines, a més de garantir la fidelitat dels compradors, que s’arriscaven a perdre les terres en cas de triomf carlí. La desamortització de Mendizábal (la més ambiciosa, juntament amb la de Pascual Madoz) va ser en realitat gestionada pels seus successors en el càrrec i no va aconseguir l’objectiu desitjat de dinamitzar l’economia agrícola del país ja que finalment aquestes propietats van ser adquirides per les oligarquies locals.

L’illa grega de Creta ofereix al turista diferents alternatives, variades i de qualitat: les platges i l’oferta nocturna per als practicants del dolce far niente, els monestirs bizantins per als amants de l’art, els famosos palaus minoics per als qui els agrada la història antiga i l’arqueologia, etc. Menys conegut per al turista és el passat romà de Creta, passat que per força evoca el nom de Gortina, un lloc imprescindible per als estudiants i els estudiosos del dret antic.

Gortina, un antic assentament minoic que arribà a competir en grandesa amb Cnossos, es va convertir en la capital de l’illa conquerida pels romans l’any 67 a.C. i, més tard, de la província de Creta i Cirene. El magnífic jaciment arqueològic, on es conserven les restes de l’odeó, de l’àgora, de les termes, d’un amfiteatre, de diferents temples i de la basílica d’Agios Titos, ens aproxima una mica a l’esplendor de la ciutat.

A l’àgora s’ha conservat unes 600 línies de les conegudes lleis de Gortina, gravades en lloses de pedra en escriptura arcaica bustrofèdica dels primers decennis del segle V a.C. Més que d’un codi legal, hem de parlar d’una compilació de lleis gregues, la més antiga coneguda, que va ser descoberta el segle XIX. Es tracta d’un seguit de lleis disperses relatives, principalment, al dret de família i, en menor grau, a matèries econòmiques, que fan referència a qüestions com el patrimoni familiar, les classes socials, la justícia o el procediment executiu.

En la secció Jd3, a la segona planta, trobareu les obres dedicades al dret antic i als drets primitius. A la Biblioteca de Lletres podeu consultar tres estudis, d’orientació filològica, sobre les lleis de Gortina.

Imagineu que heu cercat al catàleg les Constitucions de Jaume I i us indica que les trobareu amb la signatura 20 Jd7/232. El número 20 ens diu que el volum pertany a la Biblioteca de Dret i Jd7/232 és el que consta a l’etiqueta que enganxem al llibre i que ens informa del prestatge on es troba, a més de la matèria de què tracta el document en qüestió.

Hi ha diferents sistemes de classificació i ordenació dels continguts dels llibres. En el nostre cas, el 1987 es va crear una comissió formada per bibliotecaris i professors que va decidir l’adopció del sistema emprat en la biblioteca de la Facultat de Dret de la Universitat de Freiburg (Alemanya), adaptada a les particularitats de la nostra biblioteca. Puntualment, es porten a terme actualitzacions que responen al desenvolupament lògic de cadascuna de les matèries.  

El sistema alfanumèric escollit reflecteix les principals branques del dret per mitjà d’una o dues lletres majúscules. Les matèries més específiques en què es divideixen es representen mitjançant una lletra minúscula. Les temàtiques més concretes s’indiquen amb un exponent numèric inferior a 40. Per exemple:

J Història del dret
Jd Fonts d’història del dret
Jd7 Dret medieval de la Corona d’Aragó, Catalunya i València

A més, existeixen indicadors geogràfics auxiliars i de forma (exponents que agrupen els diccionaris, els congressos, les biografies, etc.). L’addició d’un darrer número permet ordenar cada llibre dintre del seu tema (20 Jd7/231, 20 Jd7/232, etc.). En alguns casos especials, com per exemple en els manuals, aquesta darrera xifra és substituïda per les tres primeres lletres del cognom de l’autor o del títol de l’obra (20 J/M/LAL per als manuals del professor Lalinde Abadía).

El dret antic va més enllà dels manuals d’història del dret espanyol i també del dret romà… Potser un dels grans oblidats del pla d’estudis és el Codi d’Hammurabi.

Hammurabi va ser el sisè rei de la dinastia I de Babilònia (1792-1750 a.C.), fundador d’un sòlid imperi que perdurà fins als perses. Consolidà les fronteres, centralitzà l’administració, planificà la unió de sumeris i semites… però si el seu nom ha arribat fins als nostres dies ha estat, sens dubte, pel seu codi legislatiu.   

El Codi d’Hammurabi és el recull de disposicions mesopotàmic més complet conservat. Aquestes s’ocupaven de tots els àmbits de la societat babilònica, com ara la família, les successions, la propietat, les obres públiques, el comerç, etc. Les normes, escrites en acadi, estan gravades en una estela de diorita negra de prop de tres metres d’alçada, actualment al Musée du Louvre, descoberta a Susa (Iran). Més que un codi normatiu, les disposicions servien com a assessorament legal per als litigants, que havien de defensar ells mateixos el cas davant el tribunal civil, els jutges del rei o el propi sobirà. Per això, el rei va ordenar que es posessin còpies a les diferents poblacions.

El codi constava de 282 articles i reglamentava severs càstigs públics, ja que admitia la pena de mort i la del Talió, exercida per l’Estat. Aquesta darrera només s’aplicava entre ciutadans de la mateixa categoria. La societat es trobava dividida en tres classes: awilum (els homes lliures o membres de la noblesa i funcionaris), muskenum (els subordinats o poble en general) i wardum (que, en tant que esclaus, eren considerats mercaderia).

La legislació mesopotàmica fou un antecedent directe de les lleis assíries i hitites i la seva influència arriba als grecs i, fins i tot, a les Dotze Taules romanes. 

A la Biblioteca teniu el text comentat a les edicions de Tecnos i l’Editora Nacional, a més de la d’Éditions du Cerf, en francès.  

Properament s’iniciarà la digitalització d’una part del fons de reserva de la Biblioteca de la Facultat de Dret, integrat per prop de 1600 llibres impresos entre el segle XVI i l’any 1820. Les obres que es troben a la reserva de la Universitat provenen principalment de les biblioteques conventuals de Barcelona, arran de les lleis desamortitzadores de 1835.

La iniciativa s’emmarca dins del Pla estratègic de la Facultat i facilitarà la difusió d’aquest fons i permetrà fer-lo més accessible. Es començarà per la digitalització d’obres relacionades amb el Dret Català. El projecte està finançat per la Facultat de Dret i el CRAI, amb la col.laboració de les àrees de coneixement de Dret Civil, Història del Dret, Dret Romà i Dret Eclesiàstic de l’Estat.

Actualment ja es poden consultar digitalitzades les obres Canones Paenitentiales, Svmma de Fveros y observancias del Reyno de Aragon y de las determinaciones y prácticas… i De Legibvs et Senatvs consvltis liber de la reserva de Dret.

Trobareu més informació sobre els manuscrits, els incunables, els impresos, els gravats i els pergamins del fons antic de la Universitat de Barcelona al web de la Biblioteca de Reserva.

El Repertorio cronológico de legislación d’Aranzadi i la base de dades de la mateixa editorial recullen tota la legislació espanyola a partir de l’any 1930, fet que ens facilita la cerca de normativa estatal, sigui quin sigui el tema que ens interessi. Però, a quines fonts hem de recórrer quan volem trobar normes promulgades abans d’aquesta data? Tenim vàries opcions en paper:

• A l’hemeroteca tenim el Diccionario de la administración española (Hem. PO-1), altrament dit l’Alcubilla, que engloba el període que va de l’any 1866 fins al 1974. A més del període de la guerra civil (1936-1938), ens falten només uns anys per tenir la col.lecció completa. Us recomanem que consulteu el catàleg per confirmar si tenim l’any que us interessa.
• A la segona planta, a la secció dedicada a la Història del Dret, conservem la Colección de decretos i la seva continuació, la Colección legislativa de España (amb la signatura Jd23/104), on trobareu les resolucions emeses pels diferents ministeris des de 1814 fins al 1890.
• Si el que voleu són les fonts oficials, haureu de consultar la Gaceta de Madrid, que va de 1697 fins a l’any 1936. Aquesta publicació es troba dispersa a diferents biblioteques de la Universitat i la col.lecció més completa es conserva a Lletres. A partir de 1936 comença a publicar-se el Boletín Oficial del Estado, obra que trobareu fins al 1971 a la Biblioteca del Pavelló de la República. També al Pavelló teniu l’oportunitat de consultar aquestes publicacions microfilmades, del període que va de 1722 a 1986.    

És possible, però, que si la vostra consulta és posterior a 1816 pugueu solucionar la vostra cerca sense tocar el paper, ja que la Gaceta està disponible mitjançant la base de dades gratuïta GAZETA : colección histórica (1816-1967). Es tracta dels textos digitalitzats de les publicacions que van precedir al BOE: Gaceta de Madrid, Gaceta de la República, Gaceta de la regencia de las Españas, Gazeta del gobierno i Gaceta española. Els registres s’han creat a partir del que era l’Índice cronológico por Departamentos. Un cop identificada la disposició que ens interessa podem enllaçar amb les imatges en format TIFF de les pàgines on es va publicar.