Category Archive

En l’edició d’avui El Periódico de Catalunya publica l’article del catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona Joan J. Queralt Tornem-hi amb el Poder Judicial, resposta a la proposta de refundació del Consell General del Poder Judicial del magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, publicada al mateix diari la setmana passada.

Podeu llegir la reflexió de Joan J. Queralt en l’edició digital o a la pàgina 12 del diari en paper.

Si ja heu acabat els exàmens i teniu ganes d’anar al cinema us proposem la pel.lícula 12 (12 razgnevannyh muzhchin, 2007), del rus Nikita Mikhalkov. El film és una revisió del clàssic de Sidney Lumet Dotze homes sense pietat (12 Angry Men, 1957), centrat en la deliberació d’un jurat en un cas d’homicidi.

En aquest cas, es jutja un adolescent txetxè per l’assassinat del seu padrastre, un militar rus. La moderna versió europea ens depara poques sorpreses: l’home que té pressa en l’original per anar a un partit es converteix en un artista que se n’ha d’anar de gira, Mikhalkov (que es reserva un dels dotze papers principals) trasllada la reunió al gimnàs d’un col.legi i les històries que desgranen els personatges, al voltant d’oncles Kolyes i Volodyes, recorden en certa mida els monòlegs confusos i alcoholitzats del bon soldat Švejk. Pel que fa a la resta, els dubtes raonables, els testimonis poc fiables de vellets o, fins i tot, la conclusió que per apunyalar algú és més lògic i efectiu fer-ho atacant per sota i no de dalt a baix segueixen igual que a la pel.lícula nord-americana, basada en l’obra teatral de Reginald Rose.

Podeu veure 12 als cinemes Aribau i Méliès, de Barcelona. Teniu la pel.lícula Dotze homes sense pietat a la nostra videoteca (B/DVD/12), sobre la qual escriurem properament.

I ja que parlem de cinema, aquesta tarda a les 19.30 hores es projecta per segona i darrera vegada a la Filmoteca la pel.lícula de Fritz Lang El retorn de Frank James (The return of Frank James, 1940), western basat en la venjança de Frank (Henry Fonda, protagonista, per cert, de Dotze homes sense pietat) envers Charlie i Bob Ford (John Carradine), els assassins del llegendari pistoler Jesse James. Us recomanem vivament aquest film i el divertit judici que té lloc gairebé al final del metratge contra Frank, amb constants referències a la confrontació entre el Nord i el Sud de la Guerra de Secessió americana.

La Corte Vasca de Arbitraje ha convocat la cinquena edició del seu premi d’articles doctrinals sobre el foment de l’arbitratge.

Els treballs, que poden presentar-se de forma individual o col.lectiva, tindran una extensió mínima de 30 folis i màxima de 100, mecanografiats a doble espai i hauran de ser inèdits, en castellà i tractar sobre qualsevol tema jurídic relacionat amb l’arbitratge. S’hauran d’entregar sis còpies del treball a la Corte Vasca de Arbitraje (Pº de Portuetxe 61, 3º, 20018 Sant Sebastià) abans de les 19.30 hores del dia 30 de juny.

La dotació del premi és de 500 euros. El treball premiat serà publicat a la Revista vasca de derecho procesal y arbitraje o en format monografia.

Trobareu més informació en el web Ley procesal.

A començaments de març us vam parlar de la Ronda Regional Europea celebrada a Pécs (Hongria) de la WTO Elsa Moot Court Competition (EMC²), una de les competicions de judicis simulats més prestigioses del món i l’única basada en el dret de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Com ja us explicàrem en aquell post, els objectius de la competició són animar el desenvolupament de la matèria en els programes d’estudis universitaris i contribuir a una discussió de qualitat al voltant de la globalització dins del context dels acords de l’OMC.

L’equip de la facultat, integrat per Adrián Verdegay, Luis Castellví, Jennifer Hamaoui i Gastón Gilabert (la fotografia correspon al seu concurs en Pécs), va acabar entre els quatre primers, classificació que els va permetre accedir a la fase final. La competició entre les setze millors universitats en la matèria comença avui a Ginebra (Suïssa), seu de l’OMC, i es perllongarà fins al 3 de maig. Britànics i australians són els grans favorits en una cita en la qual els nostres de ben segur tindran una actuació destacada.

El procurador és una figura present a tots els tràmits judicials i, tanmateix, bastant desconeguda. Per evitar aquest desconeixment el Consell General de Procuradors d’Espanya ha editat el tríptic El Procurador, al servicio del ciudadano. Es tracta d’un text on s’expliquen les funcions d’aquests professionals, la manera d’accedir al benefici de la justícia gratuïta i altres dubtes freqüents.

Llegint-lo hem sabut que un procurador és un llicenciat en dret inscrit al seu respectiu col·legi de procuradors. La seva professió es troba regulada per la LOPJ (articles 543 a 546), per la LEC (articles 23 a 34), i per l’Estatut General dels Procuradors dels Tribunals d’Espanya, aprovat pel RD 1281/2002, on es defineix la Procura com una professió lliure, independent i col·legiada que té com a principal missió la representació tècnica d’aquells que siguin part en qualsevol tipus de procediment.

Les seves funcions inclouen col·laborar amb els òrgans jurisdiccionals en l’Administració de Justícia, defensar amb professionalitat els interessos dels seus representats guardant el secret professional de la informació que aquests els revelin, oferir al client informació objectiva i fidedigna sobre el desenvolupament del procés judicial i satisfer tot tipus de pagaments que es generin en el procés.

Properament podreu consultar el llibre Brancusi contra los Estados Unidos : la definición jurídica del arte ( 1928 ), obra traduïda per la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona Mònica Sumoy Gete-Alonso, que també signa la introducció. La biblioteca ha iniciat els tràmits per a l’adquisició d’aquest llibre publicat per l’editorial Comares l’any 2007 sobre el cèlebre procés que va ser el primer judici en la història dels Estats Units en què es va debatre què era i què no era art. Llegim a la coberta:

“En 1926, el escultor Brancusi desafió y sorprendió al público con su pieza de arte abstracto Pájaro en el espacio, que los funcionarios de las aduanas estadounidenses no quisieron reconocer como obra de arte exenta, por tanto, de gravámenes arancelarios. La pieza fue clasificada y gravada como utensilio ordinario. Ofendido no tanto por el arancel impuesto como por el hecho de que su escultura no hubiera merecido la calificación de artística por quien no entendía de arte (esto es, viendo dañado más su derecho moral que económico), Brancusi demandó a los Estados Unidos ante la sección tercera del Tribunal de Aduanas del país. En el juicio, en el que el pájaro fue la prueba número uno, se discutió jurídicamente por primera vez en la historia si se estaba ante un mero objeto común y de utilidad o ante una verdadera obra de arte, lo que, en paralelo, condujo a discutir lo que era el arte moderno”.

D’aquí a uns dies podreu llegir la resolució del cas…

Llegíem a El futuro del libro, el bloc de José Antonio Millán sobre l’edició i el món del llibre, un interessant post sobre el judici que enfronta a J.K. Rowling, la creadora del popular mag Potter, de nom Harry, i la Warner Bros. contra RDR Books. Aquesta modesta editorial pretenia publicar el contingut del web The Harry Potter Lexicon, creat per Steve Vander Ark, un fan de la sèrie de novel.les de la Rowling, sense el consentiment de l’autora.

Llegiu amb atenció l’article de José Antonio Millán. Es fa un seguit de preguntes sobre el que pot amagar-se darrere la demanda de l’autora. Segurament no hi ha tanta diferència entre el web i la futura enciclopèdia en paper ja que els continguts són els mateixos i en ambdós casos existeix una voluntat de guanyar diners amb l’obra. Si web i enciclopèdia en paper vulneren la propietat intel.lectual i els drets d’autor de J.K. Rowling, potser també la planificació d’una nova i acurada obra de consulta implica per sí mateix un treball de creació que va més enllà del plagi. Potser els futurs advocats de la universitat tenen alguna cosa a dir al respecte.

Fa setmanes una companya de Bloc de Lletres ens va suggerir per fer un post el web The crime in New York 1850-1950, un recurs creat per la biblioteca del John Jay College of Criminal Justice de Nova York, la Lloyd Sealy Library, que permet la consulta en línia de diversa documentació relacionada amb l’activitat criminal de la Ciutat que no dorm mai.

Per un costat, teniu la Trial transcripts collection, una col.lecció de cent cinquanta transcripcions consultables en pdf de diferents judicis que van tenir lloc entre 1883 i 1927 dels més de tres mil que es troben al fons de la Lloyd Sealy Library. Un material molt valuós per als estudiosos. Per l’altre, la Image collection, que recull fotografies extretes d’escenes dels crims, utilitzades com a proves, de mafiosos (com els cèlebres Lucky Luciano i Meyer Lansky en una reunió de negocis) o dels presos de la penitenciaria de Sing Sing i altres documents gràfics relacionats recollits per Lewis Lawes i Burton Turkus.

Per als interessats en aquest tipus de material gràfic, una altra amiga de Bloc de Dret ens recomana fer un cop d’ull al web Picture Australia, on trobareu comentades més de setanta fotografies preses entre 1912 i 1948 de lladres, prostitutes o traficants de drogues provinents dels arxius policials de la ciutat de Sydney. Trenta-tres d’aquests retrats es poden veure fins al 16 d’abril a l’exposició (tan interessant com, malauradament, llunyana) City of Shadows: Early 20th Century Police Photography. Sydney. Australia a la galeria Yours de Varsòvia.

Moltes gràcies a ambdues.

Encapritxat de la dona del barber Benjamin Barker, el jutge Turpin s’encarrega de fer-lo arrestar i empresonar sota una acusació falsa en la pel.lícula de Tim Burton Sweeney Todd: el barbero diabólico de la calle Fleet, adaptació del musical d’Stephen Sondheim que encara podeu veure en diversos cinemes. D’aquesta manera té via lliure per assetjar la dona del barber, a la qual pretén. Abans que Barker, convertit ja en Todd, l’afaiti, el maquiavèl.lic Turpin té temps d’alguna que altra malifeta amb la inestimable col.laboració d’un impagable agutzil. Fins i tot d’enviar al patíbul un nen de deu anys sense gaire proves de la seva culpabilitat.

El pitjor és que el personatge no ens sorprèn. El cinema ens ha acostumat als jutges corruptes i als jutges vellets que no se n’assabenten de res. També el teatre i, en part, les novel.les. El pes de les histories recau, en absència dels jutges que amb prou feines mantenen els ulls oberts durant les vistes, en joves advocats, sovint idealistes i intrèpids i en fiscals tramposos. Estereotips.

Us aconsellem la lectura d’un parell de llibres sobre aquesta qüestió: La imagen del abogado y su reflejo, de Remo Danovi (PAg15/59) i l’obra dirigida per José Juan Toharia El juez y su imagen en la sociedad : pasado, presente y futuro (PGb1/94). Per complementar les lectures podeu consultar també altres obres que estudien la imatge que té la societat de les diferents institucions judicials: La imagen ciudadana de la justicia (P1/149) i Opinión pública y justicia : la imagen de la justicia en la sociedad española (Ok1/195), ambdós del mateix Toharia, La justicia ante el espejo : 25 años de estudios de opinión del CGPJ (P10/9), de Toharia i Juan José García de la Cruz o La justice et son public : les représentations sociales du systéme pénal (Qn5/194), de Philippe Robert i Claude Faugeron.

Potser alguna vegada us heu trobat amb un terme legal que no sabeu exactament què vol dir o amb una paraula impossible de la qual ignoreu la seva traducció al català. Si esteu a la biblioteca no hi ha cap problema: teniu una bona col.lecció d’enciclopèdies (B60) i diccionaris jurídics (B55) de caire general al primer pis i glossaris especialitzats a les respectives plantes de l’edifici que us resoldran aquests dubtes. Però, què fer quan no hi sou a la biblioteca?

Si disposeu d’un ordinador amb connexió a la xarxa els diferents diccionaris i vocabularis que es poden consultar en línia resoldran el vostre problema. Podeu començar pel Diccionario jurídico de LexJurídica i pel cercador de terminologia jurídica i administrativa Justiterm, dissenyat pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, des del web del departament podeu accedir a altres vocabularis especialitzats, com ara Terminologia jurídica i administrativa, Vocabulari de dret penal i penitenciari i Diccionari de dret civil i també podeu instal·lar-vos al Word el diccionari de dret penal i dret penitenciari. El Departament de Governació i Administracions Públiques, per la seva banda, permet la consulta del seu Glossari de funció pública.

A més, el Servei de Llengua Catalana de la UB ha editat en format pdf diferents vocabularis castellà-català impulsats per la Comissió de Política Lingüística de la Facultat de Dret, que trobareu a Internet: de dret civil, de dret constitucional, de dret internacional públic i dret comunitari europeu, de dret mercantil, de dret penal i de dret processal.   

La UAB ens proposa un Vocabulari bàsic de dret administratiu. Pel que fa a la ciència política, el web http://www.llengua.info/vocterm/ permet la consulta simultània dels termes polítics amb els dels altres vocabularis bàsics de la Xarxa Vives d’Universitats.

Aquesta matinada volava cap a Hongria l’equip que defensarà la Facultat de Dret en la ELSA Moot Court Competition (EMC²), classificat en la previa Ronda Nacional de l’EMC². Els estudiants que el formen són Adrián Verdegay, Luis Castellví, Jennifer Hamaoui i Gastón Gilabert i han comptat amb l’assessorament del professor de dret internacional públic Xavier Fernández Pons.

L’activitat més característica d’ELSA (The European Law Students’ Association, la major associació independent d’estudiants de dret del món) és l’EMC², una de les competicions de judicis simulats més prestigioses del món i l’única basada en el dret de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que aquest any té com a seu d’una de les seves fases l’hongaresa Pecs del 6 al 9 de març. Els equips competidors, provinents dels cinc continents, representen les parts demandant i demandada durant una vista oral davant dels experts en el dret de l’OMC que integren el tribunal. Teniu les dades sobre el cas del curs 2007-2008 al web de l’esdeveniment.

Els objectius de la competició són animar el desenvolupament de la matèria en els programes d’estudis universitaris i contribuir a una discussió de qualitat al voltant de la globalització dins del context dels acords de l’OMC.

Molta sort!

Avui a la tarda i la setmana vinent tindran lloc dues conferències a la Facultat de Dret que us poden apropar a la política nipona. Es tracta de dos actes del Seminari d’estudi interdisciplinari sobre el Japó, organitzats pel Departament de Dret Constitucional i Ciència Política i pel Grup d’Estudi sobre la Forma d’Estat:

• 21 de febrer, 14-16 hores, Seminari 1. Toshiyasu Takahashi, professor de Dret Constitucional, Hiroshima Seudo University: El sistema de govern al Japó (conferència en italià).
• 28 de febrer, 14-16 hores, Seminari 1. Takashi Wakamatsu, professor Ciència Política, Chuo University, La política japonesa entre la continuïtat i el canvi (conferència en espanyol).

I ja que fem esment del Japó aprofitem per parlar-vos de la pel·lícula I just didn’t do it (veure tràiler), de Masayuki Suo. Es tracta d’un recorregut força crític pel sistema judicial japonès basat en el cas real d’un jove acusat d’assetjament.

Per què el director s’ha interessat pel món dels tribunals? Només una dada, ben bé el 99% dels casos criminals que examinen les corts nipones conclouen en un veredicte inculpatori i en la majoria dels casos és l’acusat qui ha declarat la seva culpabilitat. Un percentatge que envejarien els inquisidors de l’època més fosca, fruit segons llegim a l’article Justice, Japanese style, d’uns interrogatoris sense la presència d’advocat defensor i d’un sistema de primes als jutges per la ràpida resolució dels casos.

La distribució de la pel.lícula ha estat minoritària tot i ser la triada per representar al Japó als Oscars, tanmateix intentarem aconseguir-la per a la col.lecció de cinema en DVD que podeu trobar a la Biblioteca.   

A un post del 2007 us parlàvem de l’obra Yo, Pierre Rivière, habiendo degollado a mi madre… i de l’existència de dues adaptacions cinematogràfiques de realitzadors francesos. Bé, doncs, aquest diumenge teniu la rara oportunitat de veure una d’elles gràcies al cicle Xcèntric. Al web del CCCB llegim: 

“El 1975 Allio va rodar Moi, Pierre Rivière, ayant egorgé… a partir dels textos del mateix assassí escrits el 1835 i represos per Foucault en un estudi psiquiàtric. Philibert va ser l’assistent de direcció d’aquest film singular i l’encarregat de trobar els pagesos, actors no professionals, que interpretarien els personatges (d’època). Trenta anys després torna a Normandia, a la seva recerca, retratant al mateix temps unes vides i els avatars de la preparació del film d’Allio. «El present i el passat, la memòria, la follia, l’escriptura, la paraula, la malaltia, la mort que planeja, el temps que passa, la llei, la transmissió» (Philibert).”

Moi, Pierre Rivière, ayant egorgé ma mère, ma soeur et mon frère, René Allio, França, 1976. 130 min, 35 mm
Retour en Normandie, Nicolas Philibert, França, 2006. 113 min, 35 mm
Centre de Cultura Contemporània
10 de Febrer, 19:30 h
Sessió Xcèntric: 3,60 € / Reduïda: 3,00 €

Ley del hombre en el reino de Dios és el títol del reportatge que us recomanem avui, signat per M. Antonia Sánchez-Vallejo i publicat al diari El País el diumenge 16 de desembre.

El Jutjat del Penal número 5 de Granada va multar per coaccions i injúries l’arquebisbe Francisco Javier Martínez, la primera alta dignitat eclesiàstica jutjada a Espanya. L’excanonge de la catedral de Granada va portar a judici el seu superior quan l’arquebisbe Martínez intentà paralitzar el seu llibre sobre la catedral per un conflicte previ amb l’entitat financera que patrocinava l’obra. Si llegiu el cas amb atenció trobareu unes intrigues catedralícies que recorden en certa mida la lluita sorda entre Fermín de Pas i els seus enemics, l’insidiós ardiaca Mourelo i don Custodio, a La Regenta de Clarín…

L’acusat apel.là, sense massa èxit, el dret canònic per justificar la seva actitud. Un dret que, segons l’advocat del demandant, “(…) es absolutamente anticonstitucional (en referència a la privació de la tutela judicial de l’excanonge), choca con el ámbito penal (…)”. Efectivament, la frontera entre el dret canònic i el dret penal (i el civil) no queda clara, ja que ni tan sols es delimita al conveni de 1979 entre Espanya i el Vaticà. M. Antonia Sánchez-Vallejo parla de temes no resolts en la relació entre l’Església i l’Estat, com poden ser les contractacions i acomiadaments dels professors de religió o els abusos sexuals per part de clergues.

Si esteu interessats en el tema, un bon punt de partida és la consulta de les obres de Dret processal canònic, que trobareu a la segona planta (signatures que comencen amb LAk).

Ramon, un lector del Bloc de Dret, ens va proposar fa uns dies via correu electrònic que parléssim del cas de Martina Klein. Diversos mitjans de comunicació van publicar a finals de novembre que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) desestimava el recurs de la model i la condemnava a pagar els 216.178,92 euros de l’IVA no declarat a Hisenda el 1994. Us podeu imaginar l’ensurt que es deuria endur quan li van notificar la sentència… i més si teniu en compte que allò que ella recorria era una resolució del Tribunal Econòmico-Administratiu Regional de Catalunya (TEARC) que taxava el deute en només 16.178,92 euros!

La mala sort de Martina: que el 2 mecanografiat per error en la sentència aparegués al costat esquerre i no darrere la coma. La bona sort de Martina: si hagués estat un 9 en lloc d’un 2, la cosa hauria empitjorat! La mala sort de Martina: l’article 267 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que diu “Los tribunales no podrán variar las resoluciones que pronuncien después de firmadas (…)”. La bona sort de Martina: el mateix article continua dient “(…) pero sí aclarar algún concepto oscuro y rectificar cualquier error material de que adolezcan”.

Efectivament, l’error es va poder rectificar i tot va quedar en un ensurt. Suum cuique. En la interlocutòria de rectificació, el TSJC explica que “s’ha incidit en un error material involuntari al consignar, en el fonament jurídic primer de la sentència, la quantia de 216.178,92 euros, en lloc de recollir la que figura en la resolució del TEARC impugnada de 16.178,92 euros, fet que pot ser perfectament corregit”.

La foto que veieu a l’esquerra correspon a Cándido Conde-Pumpido, actual Fiscal General de l’Estat i, per tant, màxim responsable de la Fiscalia General de l’Estat. Es tracta, doncs, de la persona que pot impartir als fiscals les ordres i instruccions que convinguin per al desenvolupament del servei que han d’acomplir. Aquestes indicacions es comuniquen en forma de circulars, consultes o instruccions.

Una manera molt senzilla d’obtenir-les és accedir al lloc web de la Fiscalia a http://www.fiscal.es, on a l’apartat Documentos trobareu dos índexs, un cronològic i un altre per matèries.  També podeu trobar-les a les grans bases de dades de legislació i jurisprudència, per exemple:

• Aranzadi: al camp Rango triem circular, instrucción o consulta i al camp Órgano triem Fiscalía General Estado.
• VlEX: a la subsecció Jurisprudència buscar Circulares de la Fiscalía (publicació de l’editorial del BOE disponible en format electrònic a VlEX).
• Tirant on line: a l’apartat Texto legal despleguem el menú de Rango i trobem l’opció Circulares. Consultas. Instrucciones de la Fiscalía General del Estado.

En paper estan disponibles les corresponents a alguns anys concrets a les prestatgeries dedicades a legislació, a la primera planta, dins la signatura PB/L.  Consulteu el catàleg per l’autor Espanya. Fiscalía General del Estado per obtenir el llistat de les publicacions que tenim a la Biblioteca.

No hi ha res pitjor que estar al lloc equivocat a l’hora equivocada i a més assemblar-se a algú que no ha fet res de bo. És el cas de l’home que veieu a la fitxa superior: la víctima d’una violació el va identificar com l’autor del crim i va ser condemnat el 1995 a cadena perpètua. Hauria acabat els seus dies a la presó si no hagués estat per Innocence Project.  

Innocence Project és un laboratori clínic afiliat a la Cardozo School of Law de la Universitat de Yeshiva, creat el 1992 amb la finalitat de disminuir el número de persones condemnades injustament, aportant proves biològiques basades en l’anàlisi de l’ADN. L’organització, que ofereix assistència jurídica, va aparèixer després que diversos estudis posessin de manifest la quantitat d’errors judicials que acumulava el sistema nord-americà. Errors que, si bé són sempre dramàtics, encara ho són més en aquells estats en què existeix la pena capital. Podeu consultar l’estudi elaborat per la Columbia Law School titulat A broken system : error rates in capital cases, 1973-1995, on trobareu xifres que qüestionen àmpliament la fiabilitat dels veredictes. 

Veureu que la majoria de casos presentats al lloc web d’ Innocence Project estan relacionats amb agressions sexuals, ja que normalment la recollida de proves inclou mostres biològiques susceptibles de poder ser revisades amb els mètodes actuals. El Departament de Justícia dels Estats Units va publicar l’informe Convicted by juries, exhonerated by science : case studies in the use of DNA evidence to stablish innocence after trial, on s’analitzen casos en què la justícia va condemnar i finalment la ciència va absoldre.

Amb motiu del 400 aniversari de la Universitat d’Oviedo, la Facultat de dret ha inaugurat aquest curs una sala de vistes perquè els alumnes de tots els cursos puguin celebrar judicis simulats, on també intervindran jutges i lletrats reals. La sala on ja es fan aquestes pràctiques porta el nom del jurista Manuel Herrero Zumalacárregui i disposa dels mateixos sistemes de gravació i seguretat que qualsevol tribunal. Aquest pioner instrument per a la docència neix ajustant-se a les exigències del procés de Bolonya i permet els alumnes analitzar les gravacions de les seves intervencions i les de les altres part del judici.

La facultat ha demanat permís al Consell General del Poder Judicial per celebrar en la sala, preparada per acollir assumptes civils i mercantils i amb un aforament per a 46 persones, judicis reals a partir del proper mes de desembre.

Per cert, si teniu ocasió de visitar la sala aquests dies, no deixeu de veure Los disparates de Goya, exposats a l’edifici històric de la Universitat d’Oviedo fins al 15 de desembre.

El Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS) va decidir ahir que l’espanyol Alejandro Valverde, sospitós d’haver-se dopat segons la Unió Ciclista Internacional (UCI), podrà participar a la prova en ruta del mundial de ciclisme que es celebrarà aquest diumenge a Stuttgart.

Segons el web de l’organisme, el TAS és “una institució independent de qualsevol organisme esportiu que ofereix els seus serveis per facilitar la resolució de litigis en matèria esportiva per la via de l’arbitratge o de la mediació mitjançant un procediment adaptat a les necessitats específiques del món de l’esport”. El TAS, creat el 1984 amb seu a Lausanne i oficines a Sydney i Nova York, està integrat per gairebé 300 àrbitres de 87 països, que trameten uns 200 casos cada any.

Malgrat que, en principi, el tribunal no publica les sentències, aquestes poden ser difoses en la seva web, excepte en el cas que les parts així ho acordin. Així, al web del TAS podeu llegir diverses resolucions com, per exemple, les dels litigis entre l’entrenador de futbol Vicente del Bosque i el club turc Besiktas i entre el tennista argentí Guillermo Cañas i el Circuit de l’ATP.

Avui dimecres a les 21:30 s’estrena a la cadena FOX la sèrie Shark i demà dijous a les 23:30 s’estrena també a La Sexta. A la pantalla podreu veure la vida professional i personal de Sebastian Stark, interpretat per James Woods, un agressiu advocat defensor que després del final inesperat d’un dels seus casos decideix passar-se al bàndol de la fiscalia.

Els productors diuen que els guions de Shark canviaran el concepte que tenim de les sèries d’advocats, però sospitem que ens recordaran una mica a les de metges, ja que la sèrie ha estat definida com el Dr. House dels advocats. Així, us podeu imaginar que Sebastian Stark és un conflictiu però infalible, egocèntric i despietat ”tauró” que ha rebut aquest sobrenom gràcies a mostrar-se càustic tantes vegades com el guió li ho permeti.  

La idea de fons de què la gent amable no arriba lluny és més que discutible, però si sou cinèfils trobareu un al.licient en veure a James Woods en acció i també el podeu trobar en el fet que el capítol pilot, és a dir, el primer que s’emetrà, el va dirigir Spike Lee.

“Us dic això: no li desitjaria a un gos o a una serp, les criatures més baixes i desafortunades de la terra, no li desitjaria a cap d’elles el que he hagut de patir per coses de les que no sóc culpable. Estic patint perquè sóc radical i veritablement sóc radical; he patit perquè sóc italià i realment sóc italià; he patit més per la meva família i per les persones que estimo que per mi mateix, però estic tant convençut de tenir la raó que només em podeu matar una vegada, però si poguéssiu executar-me dues, i si pogués renéixer dues vegades més, viuria de nou per fer el mateix que he fet”.  Aquestes són paraules de l’al.legat final de Bartolomeo Vanzetti davant un tribunal dels Estats Units abans de conèixer la sentència que el condemnaria a ell i al seu amic Nicola Sacco a la cadira elèctrica.

El passat dijous 23 d’agost es van complir 80 anys d’una execució que va esdevenir cèlebre per la seva transcendència política. El delicte que va originar la condemna: el repartidor de sous d’una fàbrica de sabates i un guarda són atracats i assassinats el 15 d’abril de 1920 a South Braintree (Massachusetts). Fins aquí un crim com molts altres que van tenir lloc el mateix any, però quan uns dies més tard s’inculpa a dos immigrats italians implicats activament en el moviment anarquista s’inicia un procés judicial que dura set anys i que mobilitza en defensa dels acusats a treballadors de tot el món.   

A la pàgina elaborada per Douglas Linder, The trial of Sacco and Vanzetti, llegim que les proves mai han pogut establir la culpabilitat o la innocència dels dos homes, tot i que autors revisionistes indiquen que algunes proves de balística podrien inculpar a Sacco, mentre que Vanzetti seria innocent. Tanmateix, l’opinió generalitzada és que els dos italians van ser víctimes del clima de por al comunisme i de rebuig a la immigració pobre que arribava d’Europa. L’acusació va centrar els seus arguments en mostrar que aquells dos homes eren radicals i, atacant aquest punt, va convertir el procés en un símbol de la lluita de classes pels milers de persones que s’identificaven amb els dos anarquistes.

El cinema italià d’uns polititzats anys 70 va presentar la història de la mà del director Giuliano Montaldo a Sacco e Vanzetti (1971, veure el trailer), on es pot veure una excel.lent interpretació de Gian Maria Volontè en el paper de Vanzetti. Més recentment, Peter Miller ha dirigit el documental Sacco and Vanzetti (2007, veure el trailer), que recupera imatges i testimonis de l’època i que al mateix temps fa un paral.lelisme amb la situació política actual als Estats Units.

Article a El Periodico / http://saccoandvanzetti.org/

Avui us presentem un breu recull de jocs que us ajudaran a superar el mono d’aquests mesos sense classes. No pretén, ni molt menys, ser exhaustiu: només és una mostra del que podeu trobar al mercat i a internet.

Un primer exemple és el videojoc Phoenix Wright, una aventura gràfica per a Nintendo DS amb una presentació similar a les sèries animades japoneses. El jugador ha de ficar-se en la pell del jove advocat Phoenix per tal de realitzar les tasques d’investigació que se li plantegen i així resoldre amb èxit els casos. Cada cas comença amb la visita a l’escenari d’un crim, on s’ha de recopilar informació i parlar amb diferents testimonis. A continuació Phoenix ha de plantejar el cas a la sala, presentar les proves i avaluar la veracitat dels testimonis cridats per la fiscal Francisca Von Karma davant el públic, el jurat i el jutge.

També podeu gaudir de jocs que trobareu gratis a la xarxa. És molt interessant provar la demo del joc de dret civil del projecte Juegos Jurídicos, que sorgeix de l’experiència didàctica de la Dra. María Teresa Bendito Cañizares, professora titular de Dret Civil de la UNED.  Un seguit de mots encreuats, trencaclosques, jocs de lògica, etc. que us permetran posar a prova els vostres coneixements. Si us interessa més el dret internacional, a internet hi ha un bon grapat de jocs educatius relacionats amb els drets humans, com ara el joc de la campanya Jústicia per a l’Àfrica! que du a terme l’entitat Justícia i pau o el Joc de l’oca dels drets humans.

Si per passar l’estona preferiu passatemps menys didàctis (i molt llunyanament relacionats amb la ciència política), en el web http://www.jocspolitics.cat/. I posats a jugar… acabarem el post amb un joc en línia d’investigació per mitjà de pistes, Bcn Connection, creat per tres advocats i que consisteix en identificar un lloc concret de Barcelona mitjançant un seguit de pistes que es faciliten als participants.

L’article 37 de l’Estatut General de l’Advocacia Espanyola comença dient que “els advocats compareixeran davant els Tribunals vestint toga i, potestativament, birret, sense distintiu de cap mena, excepte el col.legial (…)”, de la mateixa manera que l’article 187 de la Llei Orgànica del Poder Judicial explica que “en audiència pública, reunions del tribunal i actes solemnes judicials, els jutges, els magistrats, els fiscals, els secretaris, els advocats i els procuradors han de fer servir toga i, si s’escau, placa i medalla d’acord amb el seu rang”.

La toga és part del llegat que ens va deixar l’Imperi romà i portar-la esdevé un requisit legal, amb la qual cosa, no dur-ne pot ser motiu de sanció. Els col.legis d´advocats i els jutjats mantenen sales de togues per als seus col.legiats, que és el lloc on es dirigeixen els advocats per vestir-se i que serveix de punt de trobada, ja sigui entre ells o bé amb els clients, per enllestir els darrers preparatius de cara els judicis.

Les sales esdevenen una bona alternativa als preus desorbitats de les togues fetes a mida a les sastreries especialitzades. El més habitual és que siguin d’alpaca o tergal i poden valer, amb les punyetes i la placa de magistrat, uns 500 euros aproximadament.

Si voleu aprofundir en la concepció de la toga i de la visió de la professió des del punt de vista d’un advocat, us recomanem la lectura d’El alma de la toga, escrit per Ángel Ossorio als voltants de 1920 i que trobareu a la biblioteca del Pavelló de la República.

Si voleu que els vostres articles sobre dret públic surtin a la llum, la Revista Catalana de Dret Públic us ofereix aquesta possibilitat. L’Escola d’Administració Pública de Catalunya accepta treballs per als dos propers números monogràfics de la revista: La incidència de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en el dret públic: evolució o transformació? (número 35, de novembre-desembre 2007) i Els reptes del dret públic davant les ciències de la vida (número 36, de maig 2008).

Si us decidiu a provar sort i enviar els originals, haureu d’assegurar-vos que acompleixin uns criteris generals que trobareu publicats al web de la revista. Els articles s’hauran d’adreçar a la directora de la RCDP i caldrà presentar-los per correu electrònic a recerca.eapc@gencat.net abans de finals de juny de 2007 per al número 35 i de finals d’octubre de 2007 per al número 36.

Des del número 34, la versió electrònica de la Revista Catalana de Dret Públic incorpora l’accés a tots els articles en llengua original, català i castellà de la primera i segona èpoques de la revista a text complet, la possibilitat de fer cerques per autor, títol, paraula clau o secció i l’accés a continguts (notes, recursos d’interès) que no es troben en la versió en paper. Cal destacar que, mentre la versió impresa únicament conté estudis, la versió electrònica també difon altres col.laboracions com conferències, notes, ressenyes de llibres i de congressos, notícies de legislació i de jurisprudència, etc.

Recordeu que trobareu la revista en paper en les seccions III-32 i III-33 de l’hemeroteca (1995-2007) i en format electrònic (a partir de l’any 2005) al Buscador de revistes electròniques que es troba dins Recursos d’informació>Revistes electròniques en el web del CRAI.

El professor Pedro Moreno Meyerhoff està adscrit al Departament de Dret privat de la Universitat de Lleida, impartint l’assignatura de Dret processal. Abans havia estat professor de Dret processal a la Universitat de Barcelona, a finals dels anys 70 i principis dels 80. El 1980 va llegir a la nostra facultat la seva tesi doctoral, El Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas : jurisdicción, proceso y procedimiento, obra en dos volums que trobareu en la primera planta de la biblioteca amb la signatura MB/Z/1.

Si avui li dediquem aquest espai no és per la seva tasca docent o els seus treballs sobre dret processal, ni pels estudis d’heràldica publicats per Moreno Meyerhoff a diferents revistes especialitzades, sinó per la seva activitat extraacadèmica. Segur que us venen al cap els noms de professors i advocats que compaginen el seu treball amb col.laboracions en diaris o en tertúlies televisives i, fins i tot, que han escrit novel.les amb una bona acollida per part del gran públic. El que no és habitual es trobar un professor universitari de dret que sigui, alhora, un pintor reconegut internacionalment.

Moreno Meyerhoff, amb una trajectòria de gairebé trenta anys, és un dels pintors realistes que millor ha retratat la transformació urbana de Barcelona en la darrera dècada, a partir d’entorns industrials complexos i decadents, maquinària degradada o paisatges nocturns. Segons la crítica, la seva tècnica depurada està emparentada estilísticament amb el corrent actual del paisatgisme espanyol, encapçalat per Antonio López. L’obra de Moreno Meyerhoff s’ha exposat a diferents capitals europees des de la seva presentació a la Galeria del Bank of America de Barcelona el 1979. El 1990 comença a exposar a la galeria de Claude Bernard, qui va dedicar el seu stand d’ARCO de 2005 a la sèrie Tauromàquia del pintor barcelonès.

En el web de la facultat podeu llegir un interessant article sobre les traduccions al català de les paraules fallo, providencia i auto recollides a la darrera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (consultable en línia a: http://dlc.iec.cat/). En aquest text, el professor Jordi Nieva analitza els termes acceptats i comenta les diferents alternatives a les traduccions aparegudes al diccionari. Les formes correctes són:

• dispositiva (la traducció de fallo, en lloc de decisió o part dispositiva, emprades fins ara)
• providència (traducció del castellà providencia, encara que se segueix acceptant el terme provisió)
• interlocutòria (per al castellà auto, juntament amb aute, que seria la forma acceptada per al dret processal andorrà).

Si se us presenta qualsevol dubte sobre vocabulari judicial català, recordeu que a la Biblioteca teniu el Diccionari de dret català, el Diccionari de dret civil i el Diccionari jurídic català. També podeu fer un cop d’ull a l’apartat sobre terminologia jurídica de la guia temàtica de la Biblioteca de Dret. 
 

El proper 17 de maig es celebrarà a la seu de l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA) el seminari La posició del Tribunal Suprem a l’Estat autonòmic, organitzat pel propi institut en col.laboració amb el projecte de recerca del Ministeri d’Educació i Ciència sobre La funció del Tribunal Suprem a l’Estat autonòmic.

Segons el programa, l’objectiu del seminari és analitzar quins han de ser els instruments processals per tal de desenvolupar la unificació de la doctrina jurisprudencial en les diverses sales del Tribunal Suprem, que és l’element essencial de la configuració de les seves funcions. A més del director de l’IEA, Carles Viver Pi-Sunyer, i del catedràtic de dret constitucional Manuel Gerpe, partiparan com a ponents cinc magistrats del Tribunal Suprem.

Cal confirmar assistència al telèfon 933429800, al fax 933429801, o bé a l’adreça electrònica evidalma@gencat.net

La posició del Tribunal Suprem a l’Estat autonòmic
17 de maig de 2007, de 16 a 19.30 hores
Institut d’Estudis Autonòmics (Palau Centelles)
Baixada de Sant Miquel, núm. 8
08002 Barcelona

Acabem de rebre una pel.lícula més per a la incipient col.lecció de clàssics cinematogràfics sobre judicis, que pots trobar davant del taulell de préstec. Es tracta de Matar a un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962), basada en la novel.la homònima de l’escriptora Harper Lee. Tant el llibre, guanyador del premi Pulitzer 1961, com la pel.lícula, guardonada amb 3 òscars el 1963, varen ser un èxit de públic i crítica. Lee, que va iniciar els estudis de dret i els va deixar per la literatura, situa al protagonista, Atticus Finch,  a una petita localitat d’Alabama, just després de la Depressió de 1929. A aquest advocat jove i vidu, interpretat per Gregory Peck, se li planteja, en un entorn fortament racista, defensar un jove negre acusat de violar una dona blanca.

La història manté molts paralel.lismes amb un cas notori als anys 30: els judicis d’Scottsboro. Quan el 1931 Victoria Price i Ruby Bates van acusar un grup de joves negres d’haver-les violat al vagó d’un tren, al sud dels Estats Units, van iniciar un calvari judicial i penitenciari per als nois. L’agressió sexual mai no va poder ser provada. Segons Douglas O. Linder es tracta d’un dels casos més vergonyosos d’injustícia en la història judicial dels Estats Units, però també mostra l’heroisme d’algunes persones, com el jutge James Horton, que va revocar la sentència de mort d’un dels acusats tot i les amenaces d’acabar amb la seva carrera si així ho feia. 

Si us agrada llegir trobareu la novel.la a B/N/LEE, si preferiu el cinema, la pel·lícula a B/DVD/4 i els detalls sobre el judici d’Scottsboro al recurs elaborat per la Universitat de Missouri-Kansas: The Scottsboro Boys Trials.

“Mi hermano Jule había vuelto del colegio. Aprovechando esta ocasión cogí la hoz, entré en casa de mi madre y cometí aquel crimen atroz, empezando por mi madre, luego mi hermana y al final mi hermanito, luego redoblé los golpes, Marie, suegra de Nativel, entró, qué estás haciendo, apártese, le dije, o le pasará lo mismo”.

Pierre Rivière, un jove francès de vint anys, va assassinar la seva mare i dos dels seus germans el 1835. Michel Foucault reconstrueix tot el cas en un recull amb un títol tan significatiu com explícit: Yo, Pierre Rivière, habiendo degollado a mi madre, a mi hermana y a mi hermano… El llibre reprodueix diferents declaracions i informes del sumari, consultes mèdico-legals, articles i cartes publicades a la premsa contemporània, a més de la memòria escrita pel propi Rivière, confessió clau per comprendre el cas. En aquest sobrecollidor testimoni, el jove explica com la seva mare feia la vida impossible al pare, la raó última del seu crim, i com el va planejar i finalment dur a terme el matí del 3 de juny.

El parricidi de Rivière va ser molt seguit al seu temps per l’opinió pública i la seva condemna debatuda pels lectors als diferents diaris i pels especialistes a les revistes científiques, donat que la coherència del seu escrit semblava entrar en contradicció amb l’aparent alienació de l’acusat. En un principi va ser condemnat a mort, pena finalment commutada per cadena perpètua mitjançant la gràcia del Rei. Un cas similar al de l’orensà Manuel Blanco Romasanta, el lobisome o home llop d’Allariz, que també va obrir a mitjans del segle XIX un debat mèdic, jurídic i social entorn a la salut mental de l’homicida. Com en el cas de Rivière, la pena de mort va passar a cadena perpètua per ordre d’Isabel II.    

A la Biblioteca de Dret trobareu l’edició de Tusquets de l’any 2001 amb la signatura Qf3/255. Al catàleg de la UB també localitzareu diferents edicions en castellà i en francès d’aquest títol. Com a curiositat, potser us pot interessar que la història de Rivière va ser portada a la gran pantalla pel cinema francès en dues ocasions, les pel.lícules són Moi, Pierre Rivière, ayant égorgé ma mère, ma soeur et mon frère…, de René Allio, i Je suis Pierre Rivière, de Christine Lipinska.

Sabeu on trobar un formulari per fer un contracte d’arrendament urbà o un contracte d’opció de compra? I per redactar un recurs contenciós-administratiu? Podeu arribar a aquests models d’escrits jurídics mitjançant diferents vies.

Per una banda, teniu recursos electrònics com els que la Biblioteca de Dret ha seleccionat per a vosaltres a la seva guia temàtica. Des d’aquesta, podeu consultar diferents webs amb alguns dels formularis administratius, tributaris o de dret local que es troben a la xarxa. També són de gran utilitat les bases de dades Tirant Online (apartat Formularios), vLex (secció Contractes), Guía electrónica de consulta (Formularios), El Derecho (Formularios, dintre de cadascuna de les bases de dades d’El Derecho). A la Biblioteca també tenim formularis en CD com, per exemple, Formularis jurídics 2002, editat per la Comissió de Llengua Catalana del Consell dels Il.lustres Col.legis d’Advocats de Catalunya, que podeu demanar al taulell de préstec (amb la signatura TAULELL B65/9). 

Per altra banda, si seguiu preferint les fonts d’informació en paper, trobareu llibres de formularis a les diferents plantes de la Biblioteca i els identificareu fàcilment per l’exponent 65 en la seva signatura (O65/ són formularis de dret administratiu a la tercera planta, PB65/ són formularis de dret processal penal també a la tercera o R65/ són formularis de dret civil al quart pis).    

Quan intentem localitzar jurisprudència europea podem fer-ho a bases de dades generals com Aranzadi, vLex o Tirant, però no sempre el seu abast és exhaustiu, per això és bo conèixer els recursos que ofereixen els propis tribunals. Un de molt recomanable és HUDOC, base de dades gratuïta que dóna accés a la documentació generada pel Tribunal Europeu dels Drets de l’Home (TEDH).

El TEDH, amb seu a Estrasburg i per això també citat com a Tribunal d’Estrasburg, tracta els assumptes relatius a la interpretació i aplicació de la Convenció per la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals i dels seus Protocols. A més de consignar una sèrie de drets i llibertats civils i polítics, la Convenció va establir un mecanisme per a portar a la pràctica les obligacions contretes pels estats; en aquest context es van crear tres institucions de control: la Comissió Europea dels Drets Humans, el TEDH i el Comitè de Ministres del Consell d’Europa.  D’aquestes institucions a la base de dades HUDOC podeu trobar:

• TEDH: totes les sentències (1959 - actualitat), les decisions del Comitè de Selecció (1959-199 i les decisions sobre l’admissió a tràmit (1998 – actualitat)
• Comissió: algunes decisions d’admissió publicades (1955-1986), decisions d’admissió a tràmit (1986-1998)  i els informes públics (1986-1998).
• Comitè de Ministres: totes les resolucions.

El tribunal s’organitza en Seccions, Comitès, Sales i una Gran Sala i compta amb un nombre de jutges igual al nombre d’estats contractants,  els quals actuen a títol individual i no representen a cap estat. Les llengües oficials són l’anglès i el francès, per això HUDOC us ofereix la possibilitat de consultar i obtenir els resultats en tots dos idiomes. Per a conèixer el funcionament del tribunal podeu consultar el document que facilita el propi TEDH.

Si sou lectors del bloc ja sabeu que les carreres que s’estudien a la Facultat de Dret són molt cinematogràfiques, però no només la gran pantalla s’ocupa dels crims i la justícia, també la televisió aborda d’una manera més o menys fidel el treball de criminòlegs, jutges i advocats.

Donant un cop d’ull a la programació de les diferents cadenes, trobem que la que dedica més hores a aquest món és TV3, que emet El guardià (de dilluns a divendres a les 18.40 hores), Fiscal Chase (els dimecres a les 22.50 hores) i Jutjant l’Amy (els diumenges a les 19.10 hores). Per altra banda, podem veure El abogado a La Sexta (de dilluns a divendres a les 18.55 hores).

Els criminòlegs i investigadors privats també protagonitzen algunes sèries. Així, La 2 de RTVE emet Caso abierto els dijous a les 22.30 hores, i La Sexta la sèrie documental Crímenes imperfectos de dilluns a divendres a les 13 hores. Els diumenges a les 21.35 hores poden veure a Cuatro Génesis, en la mente del asesino. La veritable reina de les sèries de crims és, sense cap mena de dubte, Tele5. Aquesta cadena programa setmanalment Mentes criminales els dimecres a les 22 hores i tres capítols de CSI els dilluns, també a partir de les 22 hores. El dijous i el divendres Canal+ emet a les 17.55 la mini sèrie britànica Principal sospechoso.   

Fa unes setmanes va començar el judici dels atemptats terroristes ocorreguts a Madrid l’11 de març de 2004. Aquest judici, a més d’esperat  i seguit a Espanya, també ha despertat l’interès de tot el món occidental. El diari El Mundo, que des dels primers dies posteriors als atemptats s’ha distingit per l’ampli i discutit enfocament que ha donat a la notícia, ofereix a través del seu web el procés mitjançant un ampli recull de dades sobre el judici. Hi podreu trobar, entre altres informacions sobre els atemptats i el tribunal, compost pels magistrats Javier Gómez Bermúdez, Fernando García Nicolás i Alfonso Guevara, la documentació del procés, vídeos i imatges.  

L’Il.lustre Col.legi d’Advocats de Barcelona també ens dóna la possibilitat d’analitzar el judici en un web dedicat al tema. Des d’aquesta pàgina també es pot seguir en directe el desenvolupament de les sessions.

Els mitjans radiofònics tampoc queden al marge de la retransmissió de la notícia i entre ells destaquem el web de la Cadena SER.

El mes de març està lligat històricament a les manifestacions dels treballadors del sector tèxtil, integrat principalment per dones, i a la data d’avui com a dia internacional de la dona treballadora. Isabel Álvarez estudia els orígens de la celebració a Los orígenes y la celebración del Día Internacional de la Mujer, 1910-1945, on vincula l’incendi  atribuït al 8 de març al que tinguè lloc a Nova York el 25 de març de 1911 a l’empresa Triangle Shirtwaist, on van morir 146 treballadors immigrants, la majoria dones.

La Universitat de Cornell ofereix una exposició virtual titulada The Triangle Factory File, on es pot conèixer què va passar el dia de l’incendi, com aquest va determinar el futur dels drets dels treballadors als Estats Units i quines van ser les conseqüències legals d’aquell fet. Actualment tenim accés a les transcripcions del judici del Poble de l’Estat de Nova York contra Isaac Harris i Max Blanck, on s’havia de determinar si els propietaris de la fàbrica sabien que les portes de sortida estaven bloquejades en el moment de l’incendi. Sembla que una defensa brillant per part de Max Steuer va fer possible que no se’ls declarés culpables.

No deixeu de consultar