Category Archive

Durant el curs us hem estat parlant de diferents activitats culturals que ens ha semblat que us podien interessar. Amb més motiu ho farem ara, a l’estiu, que teniu més temps lliure.

El vestíbul principal de l’Edifici Històric de la UB acull, en el marc del XV Congrés Mundial de la Societat Internacional de Criminologia, l’exposició Materiales zurdos fins al dia 25 de juliol. L’exposició, que va ser inaugurada dimarts passat, recull diferents obres de l’artista plàstic i criminòleg Eutiquio Estirado inspirades en textos del professor de la Universitat de València Vicente Garrido Genovés. Trobareu collages emmarcats amb tècnica mixta i instal.lacions de diverses mides fetes amb metacrilat, ferro o guix, entre d’altres, que narren crims reals o simbolitzen víctimes genèriques como ara dones maltractades o persones assassinades que mai no seran identificades.

Segons llegim al diari digital de la Universitat de Barcelona Comunicacions UB, el congrés està organitzat per la UB, la Universitat Ramon Llull i la Societat Internacional de Criminologia sota el lema Criminalitat i criminologia: investigació i acció. Les conferències plenàries s’impartiran al matí a l’edifici Sant Jaume de la Salle (Quatre Camins, núm. 30) mentre que els tallers paral.lels es duran a terme en horari de tarda a la Facultat de Dret de la UB. En la trobada, que tindrà lloc del 20 al 25 de juliol, hi participaran els experts David Garland, Emilio C. Viano i Eugenio Pereiro, entre d’altres, i s’abordaran temes com ara la criminalitat transnacional, la criminalitat urbana i les víctimes i justícia restaurativa.

Podeu ampliar la informació sobre l’exposició al següent enllaç. Trobareu el programa complet de l’esdeveniment al web del XV Congrés Mundial de la Societat Internacional de Criminologia.

Ja ha començat el període de preinscripció dels màsters oficials que ofereix la Universitat de Barcelona per al curs vinent. Entre els màsters programats en trobareu quatre relacionats amb el dret:

• dintre del programa oficial de postgrau Estudis jurídics teniu els màsters Criminologia i Sociologia Juridicopenal (50 places i 90 crèdits), Dret de l’Empresa i dels Negocis (40 places i 90-120 crèdits) i Gestió Pública Avançada (40 places i 60-120 crèdits).
• dintre del programa de postgrau de Filosofia, i gestionat per aquella mateixa facultat, també s’ofereix el màster Ciutadania i Drets Humans: Ètica i Política (120 places i 60-120 crèdits).

Trobareu informació específica als respectius webs de cada màster i informació general relacionada amb la programació dels cursos i amb les beques i ajuts per als estudiants al web Màsters oficials de la Universitat de Barcelona.

Assassinat al Museu és el títol de l’exposició temporal que es pot visitar al Museu de ciències naturals de Barcelona fins al 6 de gener de 2009. Planteja l’assassinat fictici del director de la institució com a punt de partida d’una investigació que permet el visitant anar descobrint les diferents tècniques utilitzades en criminologia a més d’un seguit d’activitats complementàries relacionades amb l’exposició. Les dades recollides a les sales dedicades a la medicina, odontologia i entomologia forenses, a les empremtes dactilars, a les restes biològiques i l’ADN, a les petjades de sabates, a les fibres i microfibres, a la balística i als retrats robot condueixen els visitants finalment fins a l’assassí.

Aquesta proposta del Museu és una adaptació d’una idea original de l’Institut Royal des Sciences Naturelles de Belgique. El Museu obre les seves portes de dimarts a dissabte de 10 a 18.30 hores i els diumenges de 10 a 14.30 hores. El preu reduït per a estudiants menors de 25 anys és de 2,15 euros. 

Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella

• Edifici de Geologia (Parc de la Ciutadella, s/n; tel. 93 319 69 12)
• Edifici de Zoologia (Passeig Picasso, s/n; tel. 93 319 69 12)

Fa setmanes una companya de Bloc de Lletres ens va suggerir per fer un post el web The crime in New York 1850-1950, un recurs creat per la biblioteca del John Jay College of Criminal Justice de Nova York, la Lloyd Sealy Library, que permet la consulta en línia de diversa documentació relacionada amb l’activitat criminal de la Ciutat que no dorm mai.

Per un costat, teniu la Trial transcripts collection, una col.lecció de cent cinquanta transcripcions consultables en pdf de diferents judicis que van tenir lloc entre 1883 i 1927 dels més de tres mil que es troben al fons de la Lloyd Sealy Library. Un material molt valuós per als estudiosos. Per l’altre, la Image collection, que recull fotografies extretes d’escenes dels crims, utilitzades com a proves, de mafiosos (com els cèlebres Lucky Luciano i Meyer Lansky en una reunió de negocis) o dels presos de la penitenciaria de Sing Sing i altres documents gràfics relacionats recollits per Lewis Lawes i Burton Turkus.

Per als interessats en aquest tipus de material gràfic, una altra amiga de Bloc de Dret ens recomana fer un cop d’ull al web Picture Australia, on trobareu comentades més de setanta fotografies preses entre 1912 i 1948 de lladres, prostitutes o traficants de drogues provinents dels arxius policials de la ciutat de Sydney. Trenta-tres d’aquests retrats es poden veure fins al 16 d’abril a l’exposició (tan interessant com, malauradament, llunyana) City of Shadows: Early 20th Century Police Photography. Sydney. Australia a la galeria Yours de Varsòvia.

Moltes gràcies a ambdues.

En El professor que pintava toreros abordàvem l’obra pictòrica del Dr. Pedro Moreno Meyerhoff, antic professor de la facultat. Avui us parlarem d’un altre docent, el Dr. Antonio Viader Vives, i de la seva prolífica producció literària. Deixeble del Dr. Octavio Pérez Vitoria, va ser un dels impulsors i conservador del Museu del delicte i professor de dret penal de la UB fins que es va jubilar la tardor de 2005. Tant Moreno Meyerhoff com Viader Vives són dos bons exemples d’una intensa activitat aliena al món universitari i a l’advocacia.

Les novel.les barates de butxaca han tingut des de sempre un públic que s’ha mantingut fidel durant anys. Encara les trobareu al Mercat de Sant Antoni els diumenges al matí o en qualsevol fira o llibreter de vell. Les més populars eren les de l’oest (Marcial Lafuente Estefanía n’és un clàssic) i les romàntiques (qui no ha sentit parlar de Corín Tellado?), però també existien les novel.les bèl.liques, les de ciència-ficció o les policíaques. Antonio Viader Vives va publicar més de mil novel.les populars des de finals dels anys cinquanta, històries de policies, detectius i criminals, d’agents secrets, etc. sota diferents pseudònims, una vintena, entre els que es trobarien Alexis Barclay (un dels destacats), Chris Stavens, Larry King, Ricky Dickinson o Billy Mustard. Entre elles una quinzena de la col.lecció B.A.N.G. Agente 000 de l’editorial Ferma i quinze títols més de la col.lecció B.A.N.G. (Bringer Advice Nomenclatura Gemini) d’Euredit o a la col.lecció Angustia de l’editorial Vértice. Com a Ricky Dickinson va escriure més d’una dotzena de westerns per a Cénit.  

També és l’autor d’Historias y leyendas de vampiros, publicat per Ferma el 1962 sota el pseudònim de Fritz Straffer. Un llibre escrit en forma de relat i estructurat al voltant d’una entrevista fictícia a la presó de Wandsworth entre el periodista Straffer i John Haigh, el vampir de Londres. Després van aparèixer Los vampiros y sus leyendas, Historia del castigo y la tortura o Aberraciones sexuales.  

Al catàleg de la UB no trobareu les seves obres de ficció, però sí part de la seva producció científica i alguns títols d’Straffer. Teniu la seva tesi doctoral Causas psicológicas y psicopatológicas del suicidio (Q/Z/12) a la primera planta de la biblioteca.

Ahir parlàvem del Museu del delicte. El seu fons estava integrat per pistoles, rifles, escopetes, tota mena d’estris punyents utilitzats com a armes blanques, palanques, bitllets falsos, cartes marcades, etc. Avui ens permetrem, com a curiositat, reproduir un parell de les fitxes descriptives que acompanyaven les peces.

La fitxa de la peça número 32 de la col.lecció, una navalla d’Albacete amb segur, mànec de fusta i fulla metàl.lica, dipositada en el museu el 3 d’octubre de 1958 (sumari núm. 24/1954 del Jutjat núm. 2) diu: 

“El joven de 18 años A.J. trabajaba en un puesto de melones. El procesado E.N., comprador en el día de autos, le acusó de haberle cobrado dos veces la misma sandía, profiriendo contra el muchacho graves ofensas de palabra. S.J., padre de la víctima, pensando que la ofensa iba dirigida contra él, trató de explicar a E.N. que, sin duda, todo era fruto de una confusión. Pero el procesado, de mala conducta, con antecedentes penales y en aparente estado de embriaguez, inesperadamente, sacó una navaja y, apartando a S.J., propinó una puñalada al joven A.J., a consecuencia de lo cual falleció instantáneamente”.

Per la seva banda, la fitxa de la peça de convicció número 76 (una medalla, una insígnia i dos escuts de l’aviació veneçolana - sí, venecolana! - pertanyents al sumari núm. 384/1961 del Jutjat núm. 12)  explica:

“Francisco G.J., mayor de edad, con antecedentes penales, sin domicilio conocido ni profesión habitual, adquirió el día 3 de octubre de 1960 varias condecoraciones e insignias en un mercado de objetos diversos de esta capital. El citado Francisco G.J. fingía parálisis en su brazo izquierdo que decía haber sido provocada en el curso de la Gloriosa Cruzada Nacional de Liberación a causa de ciertas heridas que manifestaba le habían hecho merecedor de las condecoraciones que portaba. Francisco G.J. se dedicaba a pedir limosna en las casas particulares pretextando su fingida invalidez y mostraba siempre las citadas condecoraciones. El día 1 de noviembre del citado año, al salir de una tienda de ultramarinos expulsado por su dueño a grandes gritos, fue requerido por un agente de la Policía Municipal para que le mostrara su documentación. Inmediatamente el procesado dio un empujón al señalado agente y, habiéndole arrojado al suelo, se dio a la fuga sin poder ser alcanzado por aquel. Dos días más tarde fue detenido a raíz de la denuncia presentada por un vecino del barrio en que acostumbraba a operar, siéndole ocupadas, entre otros objetos, las citadas condecoraciones e insignias”.

Més conegut com a Museu del delicte, l’antic Museu de l’Institut de Criminologia de la Universitat de Barcelona reunia en el seu fons unes dues-centes peces recollides des de principis dels anys cinquanta fins a finals dels seixanta. Diferents objectes i armes utilitzats pels delinqüents que es trobaven als arxius judicials de l’Audiència Provincial de Barcelona van ser donats al museu, creat a mitjans de la dècada dels cinquanta per iniciativa del Dr. Octavio Pérez Vitoria, catedràtic del Seminari de dret penal i fundador i director de l’Institut de Criminologia de la UB. El material va arribar a la Universitat en qualitat de depòsit per a la seva custòdia i conservació, de manera que hauria de ser tornat en el cas que els tribunals de justícia el reclamés. Posteriorment, el fons del museu es va enriquir amb diferents donacions del Centre Internacional d’Estudis sobre Moneda Falsa.

Malgrat aparèixer fins fa poc en els directoris de museus estatals, el Museu del delicte tenia un caràcter docent, ja que les proves recollides eren part fonamental de les classes pràctiques de dret penal. Es redactava una fitxa de cadascuna d’elles, on constava, a més de la fotografia de l’objecte en qüestió, una breu descripció del delicte. 

El museu estava ubicat en l’Aula de criminologia (avui, aula 35) i el 1994 es va traslladar a una sala contigua a l’Aula. Aquest mateix any la direcció de l’Institut va nomenar conservador del museu el Dr. Antonio Viader Vives, que ja havia participat activament en la seva fundació. A causa d’unes obres d’ampliació que afectaven l’espai que ocupava el museu, la facultat va decidir tancar-lo el 2001. Les peces van ser retirades de les vitrines on es trobaven exposades i emmagatzemades en caixes de cartró.

Agraïm la col.laboració de Maricarmen Sánchez, administrativa actualment jubilada de l’Institut de Criminologia, en l’elaboració d’aquest post.

No hi ha res pitjor que estar al lloc equivocat a l’hora equivocada i a més assemblar-se a algú que no ha fet res de bo. És el cas de l’home que veieu a la fitxa superior: la víctima d’una violació el va identificar com l’autor del crim i va ser condemnat el 1995 a cadena perpètua. Hauria acabat els seus dies a la presó si no hagués estat per Innocence Project.  

Innocence Project és un laboratori clínic afiliat a la Cardozo School of Law de la Universitat de Yeshiva, creat el 1992 amb la finalitat de disminuir el número de persones condemnades injustament, aportant proves biològiques basades en l’anàlisi de l’ADN. L’organització, que ofereix assistència jurídica, va aparèixer després que diversos estudis posessin de manifest la quantitat d’errors judicials que acumulava el sistema nord-americà. Errors que, si bé són sempre dramàtics, encara ho són més en aquells estats en què existeix la pena capital. Podeu consultar l’estudi elaborat per la Columbia Law School titulat A broken system : error rates in capital cases, 1973-1995, on trobareu xifres que qüestionen àmpliament la fiabilitat dels veredictes. 

Veureu que la majoria de casos presentats al lloc web d’ Innocence Project estan relacionats amb agressions sexuals, ja que normalment la recollida de proves inclou mostres biològiques susceptibles de poder ser revisades amb els mètodes actuals. El Departament de Justícia dels Estats Units va publicar l’informe Convicted by juries, exhonerated by science : case studies in the use of DNA evidence to stablish innocence after trial, on s’analitzen casos en què la justícia va condemnar i finalment la ciència va absoldre.

TV3 emet avui a les 23.15 hores (per als habituals de la cadena, després de Ventdelplà) el segon programa de la sèrie documental La zona fosca, que al llarg de tretze setmanes farà un breu recorregut pels crims que més van commoure l’opinió pública catalana el segle passat. El capítol, titulat Mata-rates, està dedicat a Dolores Cuit Vallès, que entre 1934 i 1935 va enverinar el seu marit, la seva sogra, els seus cunyats i el seu nebot a la Granja d’Escarp, Lleida.     

Pel que vam veure al primer programa (veure vídeo), centrat en la figura de Manuel Delgado Villegas, més conegut pel malnom d’El Arropiero, es tracta d’un producte periodístic de divulgació no massa ambiciós ni científic, ja que en menys de mitja hora no pot aprofundir gaire en les circumstàncies que van donar lloc als fets. En el cas d’El Arropiero, que va confessar prop de cinquanta crims, vuit d’ells provats, diverses persones que el van tractar (metges, policies, fiscals, entre d’altres) són entrevistades al programa per oferir al gran públic un esbós del perfil psicològic del personatge.

Un treball que ens permetrà comprovar que el fet diferencial no arriba a l’àmbit criminal i que els nostres homicides estan tan malalts o són tan metòdics, impulsius, despietats, subtils o matussers com el Jarabo o la Pilar Prades que vam veure al clàssic de TVE La huella del crimen o els assassins múltiples de la sèrie documental nord-americana Crímenes imperfectos de La Sexta.

Els llibres de criminologia es troben a la tercera planta de la biblioteca (signatures que comencen per Qn). Dintre del subapartat de biologia criminal, antropologia i psicologia criminal teniu, per exemple, l’obra del Dr. Lluís Borrás Roca Asesinos en serie españoles : su biografía, personalidad, móviles del crimen, víctimas, juicios (Qn3/60) amb un capítol dedicat al mateix Arropiero.

Avui aprofitarem per parlar-vos, encara amb les repetitives tornades dels aspirants a cançó de l’estiu castigant el nostre cervell, d’altre tipus de música, d’un seguit de cançons basades en casos judicials que, al seu dia, van commocionar l’opinió pública internacional.

El 1979 l’adolescent Brenda Ann Spencer va disparar amb un rifle des d’una finestra contra l’escola que es trobava davant de casa seva. Va matar dues persones i va ferir nou més. Quan la policia de San Diego li va preguntar per què havia disparat va respondre amb l’aclaridor I don’t like Mondays que va donar títol a la cançó que els Boomtown Rats de Bob Geldof van gravar sobre la matança (veure vídeo i veure lletra). Spencer va ser condemnada a 25 anys de presó.

Tres anys abans Bob Dylan composava Hurricane, un tema que denunciava l’empresonament del boxejador Rubin Hurricane Carter, acusat d’assassinar tres homes en Nova Jersey  (veure vídeo i veure lletra). Carter va quedar en llibertat el 1985, quan el Tribunal Suprem dels Estats Units va fallar que al procés dels anys seixanta s’havien produït greus violacions constitucionals. La pel.lícula Hurricane, dirigida per Norman Jewison i protagonitzada per Denzel Washington el 1999, reflecteix els dinou anys de presó i el procés judicial al boxejador.

La protesta a Derry contra l’empresonament sense judici de desenes d’irlandesos acusats de terrorisme va finalitzar amb catorze manifestants morts. El mateix 1972 John Lennon dedicava el seu Sunday, Bloody Sunday a aquests fets (veure lletra). Els irlandesos U2 ho van fer el 1983 en una cançó homònima (veure vídeo i veure lletra). The Pogues van musicar a Streets of sorrow/Birmingham Six el cas dels irlandesos condemnats a cadena perpètua sense proves pels atemptats contra dos pubs a aquesta ciutat anglesa el 1975 (escoltar i veure lletra). Els Sis de Birmingham van veure anul.lades les seves condemnes el 1991.

Només us hem apuntat alguns exemples. Hi ha molts més i segur que vosaltres coneixeu alguns títols que podrien completar el post: Biko de Peter Gabriel (veure vídeo), 41 shots de Bruce Springsteen (veure vídeo), Al alba de Luis Eduardo Aute…

Avui us presentem un breu recull de jocs que us ajudaran a superar el mono d’aquests mesos sense classes. No pretén, ni molt menys, ser exhaustiu: només és una mostra del que podeu trobar al mercat i a internet.

Un primer exemple és el videojoc Phoenix Wright, una aventura gràfica per a Nintendo DS amb una presentació similar a les sèries animades japoneses. El jugador ha de ficar-se en la pell del jove advocat Phoenix per tal de realitzar les tasques d’investigació que se li plantegen i així resoldre amb èxit els casos. Cada cas comença amb la visita a l’escenari d’un crim, on s’ha de recopilar informació i parlar amb diferents testimonis. A continuació Phoenix ha de plantejar el cas a la sala, presentar les proves i avaluar la veracitat dels testimonis cridats per la fiscal Francisca Von Karma davant el públic, el jurat i el jutge.

També podeu gaudir de jocs que trobareu gratis a la xarxa. És molt interessant provar la demo del joc de dret civil del projecte Juegos Jurídicos, que sorgeix de l’experiència didàctica de la Dra. María Teresa Bendito Cañizares, professora titular de Dret Civil de la UNED.  Un seguit de mots encreuats, trencaclosques, jocs de lògica, etc. que us permetran posar a prova els vostres coneixements. Si us interessa més el dret internacional, a internet hi ha un bon grapat de jocs educatius relacionats amb els drets humans, com ara el joc de la campanya Jústicia per a l’Àfrica! que du a terme l’entitat Justícia i pau o el Joc de l’oca dels drets humans.

Si per passar l’estona preferiu passatemps menys didàctis (i molt llunyanament relacionats amb la ciència política), en el web http://www.jocspolitics.cat/. I posats a jugar… acabarem el post amb un joc en línia d’investigació per mitjà de pistes, Bcn Connection, creat per tres advocats i que consisteix en identificar un lloc concret de Barcelona mitjançant un seguit de pistes que es faciliten als participants.

La Universitat de Barcelona, en col.laboració amb l’Agència Catalana de Protecció de Dades i l’empresa de seguretat informàtica S21sec i amb el suport de la Fundación Estudios Canadienses, organitza el curs Protecció de dades personals versus seguretat pública en la societat de la informació, en el marc d’Els Juliols de la UB.

El curs, programat per als matins del 2 al 6 de juliol, exposarà els diversos tractaments de les dades de caràcter personal, analitzarà els acords internacionals vigents en la matèria i es plantejarà l’equilibri entre el dret de l’individu a controlar les dades que fan referència a la seva vida i la vulneració d’aquest dret per exigències de seguretat. Intervindran experts en protecció de dades, representants d’institucions públiques i centres de recerca i professors de dret d’altres universitats i de la UB, com Esther Mitjans, Maria Rosa Llácer o Ana Victoria Sánchez Urrutia.

Per a més informació podeu consultar el programa del curs. 

Avui us proposem la lectura de Crímenes ejemplares de Max Aub, un llibre sorprenentment divertit publicat per primera vegada a Mèxic l’any 1957. Es tracta d’un recull de suposades confessions d’assassins que l’autor va anar recopilant durant anys a diferents presons de França, Espanya i Mèxic:

“Lo maté porque me dolía la cabeza. Y él venga hablar, sin parar, sin descanso, de cosas que me tenían completamente sin cuidado. La verdad, aunque me hubiesen importado. Antes miré mi reloj seis veces, descaradamente: no hizo caso. Creo que es una atenuante muy de tenerse en cuenta.”

Una obra no només recomanada per als estudiants de dret penal, criminologia i investigació privada, sinó també als entusiastes de l’humor negre i dels relats curts i, fins i tot, brevíssims:

“Lo maté porque era de Vinaroz.”

El polifacètic Max Aub (1903-1972), dramaturg, cuentista, novel.lista, poeta, assagista, crític literari i, fins i tot, pintor i guionista cinematogràfic, va néixer tal dia com demà a França, país al que va haver de tornar exiliat el 1939 a causa del seu servei a la República Espanyola com a director del diari Verdad o com a secretari del consell nacional de teatre. Després de ser denunciat per comunista a França, va marxar cap a Mèxic el 1942, on va residir fins a la seva mort. La major part de la seva obra va ser escrita a aquest país, del que va adoptar la nacionalitat, inclòs el llibre que comentem:    

 “- Un poquito más.
No podía decir que no, y no puedo sufrir el arroz.
- Si no repite otra vez, creeré que no le gusta.
Yo no tenía ninguna confianza en aquella casa. Y quería conseguir un favor. Ya casi lo tenía en la mano. Pero aquel arroz…
- Un poco más.
- Un poquitín más.
Estaba empachado. Sentí que iba a vomitar. Entonces no tuve más remedio que hacerlo. La pobre señora se quedó con los ojos abiertos, para siempre.”

Hi ha un exemplar de l’edició il.lustrada de Lumen de 1972 de Crímenes ejemplares a la Biblioteca de Lletres. També podeu llegir les acurades edicions disponibles a altres biblioteques catalanes, com ara la de Calambur de 1996, la de Media Vaca i Fundació Max Aub de 2001 o la de Thule de 2005, mitjançant el servei de préstec interbibliotecari.

• Obres de Max Aub al catàleg de la UB
• Obres sobre Max Aub al catàleg de la UB

Si voleu més informació sobre l’autor la trobareu al web de la Fundación Max Aub. A Internet podeu consultar diferents ponències de congressos i treballs acadèmics en l’espai dedicat a Max Aub del portal literari Entresiglos.

“Mi hermano Jule había vuelto del colegio. Aprovechando esta ocasión cogí la hoz, entré en casa de mi madre y cometí aquel crimen atroz, empezando por mi madre, luego mi hermana y al final mi hermanito, luego redoblé los golpes, Marie, suegra de Nativel, entró, qué estás haciendo, apártese, le dije, o le pasará lo mismo”.

Pierre Rivière, un jove francès de vint anys, va assassinar la seva mare i dos dels seus germans el 1835. Michel Foucault reconstrueix tot el cas en un recull amb un títol tan significatiu com explícit: Yo, Pierre Rivière, habiendo degollado a mi madre, a mi hermana y a mi hermano… El llibre reprodueix diferents declaracions i informes del sumari, consultes mèdico-legals, articles i cartes publicades a la premsa contemporània, a més de la memòria escrita pel propi Rivière, confessió clau per comprendre el cas. En aquest sobrecollidor testimoni, el jove explica com la seva mare feia la vida impossible al pare, la raó última del seu crim, i com el va planejar i finalment dur a terme el matí del 3 de juny.

El parricidi de Rivière va ser molt seguit al seu temps per l’opinió pública i la seva condemna debatuda pels lectors als diferents diaris i pels especialistes a les revistes científiques, donat que la coherència del seu escrit semblava entrar en contradicció amb l’aparent alienació de l’acusat. En un principi va ser condemnat a mort, pena finalment commutada per cadena perpètua mitjançant la gràcia del Rei. Un cas similar al de l’orensà Manuel Blanco Romasanta, el lobisome o home llop d’Allariz, que també va obrir a mitjans del segle XIX un debat mèdic, jurídic i social entorn a la salut mental de l’homicida. Com en el cas de Rivière, la pena de mort va passar a cadena perpètua per ordre d’Isabel II.    

A la Biblioteca de Dret trobareu l’edició de Tusquets de l’any 2001 amb la signatura Qf3/255. Al catàleg de la UB també localitzareu diferents edicions en castellà i en francès d’aquest títol. Com a curiositat, potser us pot interessar que la història de Rivière va ser portada a la gran pantalla pel cinema francès en dues ocasions, les pel.lícules són Moi, Pierre Rivière, ayant égorgé ma mère, ma soeur et mon frère…, de René Allio, i Je suis Pierre Rivière, de Christine Lipinska.

Si sou lectors del bloc ja sabeu que les carreres que s’estudien a la Facultat de Dret són molt cinematogràfiques, però no només la gran pantalla s’ocupa dels crims i la justícia, també la televisió aborda d’una manera més o menys fidel el treball de criminòlegs, jutges i advocats.

Donant un cop d’ull a la programació de les diferents cadenes, trobem que la que dedica més hores a aquest món és TV3, que emet El guardià (de dilluns a divendres a les 18.40 hores), Fiscal Chase (els dimecres a les 22.50 hores) i Jutjant l’Amy (els diumenges a les 19.10 hores). Per altra banda, podem veure El abogado a La Sexta (de dilluns a divendres a les 18.55 hores).

Els criminòlegs i investigadors privats també protagonitzen algunes sèries. Així, La 2 de RTVE emet Caso abierto els dijous a les 22.30 hores, i La Sexta la sèrie documental Crímenes imperfectos de dilluns a divendres a les 13 hores. Els diumenges a les 21.35 hores poden veure a Cuatro Génesis, en la mente del asesino. La veritable reina de les sèries de crims és, sense cap mena de dubte, Tele5. Aquesta cadena programa setmanalment Mentes criminales els dimecres a les 22 hores i tres capítols de CSI els dilluns, també a partir de les 22 hores. El dijous i el divendres Canal+ emet a les 17.55 la mini sèrie britànica Principal sospechoso.   

Cada cop és més fàcil trobar llibres en suport digital, n’és un exemple aquesta segona edició de Delitti di libidine, un curiós tractat del segle XIX sobre delinqüència sexual escrit pel criminòleg Cesare Lombroso.

Professor de medicina legal  i psiquiatria, l’italià Cesare Lombroso (1835-1909) és considerat el fundador de l’antropologia criminal i un dels màxims representants de l’Escola positiva del dret penal. La base del seu raonament científic fou la classificació i l’anàlisi dels diferents tipus de delinqüents. Defensava una relació directa entre les característiques biològiques d’aquests, d’origen genètic, i les causes dels crims.

Podeu consultar a la Biblioteca les seves obres o els estudis sobre la seva figura, o bé fer un cop d’ull al web del Museo di antropologia criminale Cesare Lombroso.

A més de Delitti di libidine, a PixeLEGIS : la Biblioteca Digital del Derecho trobareu altres llibres, com ara Las siete partidas o el Diccionario Alcubilla. 

Es tracta d’un projecte creat el 2004 per la Facultat de Dret de la Universitat de Sevilla i centrat en la digitalització del seu fons antic, bàsicament del segle XIX. En l’actualitat es poden consultar més de 300 reproduccions facsimilars d’obres jurídiques en format pdf. També hi ha alguna petita sorpresa com, per exemple, les il.lustracions de Ricardo Baraca per a l’acurada edició de Don Quijote de la Mancha de 1880-1883. S’actualitza setmanalment.