Category Archive

Si ja heu acabat els exàmens i teniu ganes d’anar al cinema us proposem la pel.lícula 12 (12 razgnevannyh muzhchin, 2007), del rus Nikita Mikhalkov. El film és una revisió del clàssic de Sidney Lumet Dotze homes sense pietat (12 Angry Men, 1957), centrat en la deliberació d’un jurat en un cas d’homicidi.

En aquest cas, es jutja un adolescent txetxè per l’assassinat del seu padrastre, un militar rus. La moderna versió europea ens depara poques sorpreses: l’home que té pressa en l’original per anar a un partit es converteix en un artista que se n’ha d’anar de gira, Mikhalkov (que es reserva un dels dotze papers principals) trasllada la reunió al gimnàs d’un col.legi i les històries que desgranen els personatges, al voltant d’oncles Kolyes i Volodyes, recorden en certa mida els monòlegs confusos i alcoholitzats del bon soldat Švejk. Pel que fa a la resta, els dubtes raonables, els testimonis poc fiables de vellets o, fins i tot, la conclusió que per apunyalar algú és més lògic i efectiu fer-ho atacant per sota i no de dalt a baix segueixen igual que a la pel.lícula nord-americana, basada en l’obra teatral de Reginald Rose.

Podeu veure 12 als cinemes Aribau i Méliès, de Barcelona. Teniu la pel.lícula Dotze homes sense pietat a la nostra videoteca (B/DVD/12), sobre la qual escriurem properament.

I ja que parlem de cinema, aquesta tarda a les 19.30 hores es projecta per segona i darrera vegada a la Filmoteca la pel.lícula de Fritz Lang El retorn de Frank James (The return of Frank James, 1940), western basat en la venjança de Frank (Henry Fonda, protagonista, per cert, de Dotze homes sense pietat) envers Charlie i Bob Ford (John Carradine), els assassins del llegendari pistoler Jesse James. Us recomanem vivament aquest film i el divertit judici que té lloc gairebé al final del metratge contra Frank, amb constants referències a la confrontació entre el Nord i el Sud de la Guerra de Secessió americana.

“LEX, una serie con todas las de la ley”, així ens presenta la veu en off d’Antena 3 la nova sèrie de producció pròpia que estrenen avui dijous a les 22:30. LEX és, segons els seus creadors, una comèdia judicial que narra les experiències professionals i personals d’un grup d’advocats ambiciosos i brillants. És a dir, una fórmula sense sorpreses: professional lliberal profundament cínic i miserable deixa anar frases punyents a tort i dret amb l’aquiescència dels seus atractius col·laboradors. El Dr. House ha fet escola.

Sospitem que no us aportarà grans coneixements jurídics però potser us divertirà veure Javier Cámara, Nathalie Poza i Santi Millán en acció.

El perill que contínuament assetja els redactors del Bloc de Dret és identificar possibles posts sigui quina sigui l’activitat que duguin a terme i fins i tot contra la seva voluntat: els hi pot passar gaudint d’una novel.la o veient una pel.lícula al cine, anant de viatge o sopant a un restaurant més o menys exòtic. I això és el que ens va passar a l’exposició Chaplin en imatges, una mostra que recull més de 300 documents (principalment fotografies, cartells, material documental i fragments de pel.lícules) i que es podrà veure al Caixafòrum (Avda. Marquès de Comillas, núms. 6-8 ) ininterrompudament de 10 a 20 hores (dissabtes 22 hores), de dilluns a diumenge, fins al 27 d’abril.  

Trobareu la resposta a la pregunta de quina relació pot existir entre el genial actor i director britànic i un bloc jurídic mig amagada a la sala dedicada als primers passos del personatge de Charlot. S’exposen tres de les fotografies que l’advocat del còmic va presentar com a prova al judici contra Charles E. Amador, a qui Chaplin va demandar per imitador. No li faltava raó ja que Amador sortia als crèdits del film de 1925 The race track (sospitosament semblant a la inoblidable The kid) sota el poc subtil (i no massa elaborat, la veritat) nom artístic de Charles Aplin. La defensa d’Amador va qüestionar, sense gaire èxit, l’originalitat del personatge de  l’actor anglès i els advocats de Chaplin van haver de demostrar amb les fotografies que ell havia estat el primer en utilitzar el bolet, el bastó, el bigoti i les característiques sabates de vagabund. Podeu recuperar en el web dedicat al director William D. Taylor un petit extracte sobre el judici publicat a Los Angeles Examiner el febrer de 1925.

Els llibres sobre propietat intel.lectual es troben a la quarta planta, dins de l’epígraf Sm. Les subdivisions Sm5 i Sm11 corresponen, respectivament, a les obres que tracten els drets d’autor i a les obres que parlen del dret d’imatge i la seva comercialització.   

Encapritxat de la dona del barber Benjamin Barker, el jutge Turpin s’encarrega de fer-lo arrestar i empresonar sota una acusació falsa en la pel.lícula de Tim Burton Sweeney Todd: el barbero diabólico de la calle Fleet, adaptació del musical d’Stephen Sondheim que encara podeu veure en diversos cinemes. D’aquesta manera té via lliure per assetjar la dona del barber, a la qual pretén. Abans que Barker, convertit ja en Todd, l’afaiti, el maquiavèl.lic Turpin té temps d’alguna que altra malifeta amb la inestimable col.laboració d’un impagable agutzil. Fins i tot d’enviar al patíbul un nen de deu anys sense gaire proves de la seva culpabilitat.

El pitjor és que el personatge no ens sorprèn. El cinema ens ha acostumat als jutges corruptes i als jutges vellets que no se n’assabenten de res. També el teatre i, en part, les novel.les. El pes de les histories recau, en absència dels jutges que amb prou feines mantenen els ulls oberts durant les vistes, en joves advocats, sovint idealistes i intrèpids i en fiscals tramposos. Estereotips.

Us aconsellem la lectura d’un parell de llibres sobre aquesta qüestió: La imagen del abogado y su reflejo, de Remo Danovi (PAg15/59) i l’obra dirigida per José Juan Toharia El juez y su imagen en la sociedad : pasado, presente y futuro (PGb1/94). Per complementar les lectures podeu consultar també altres obres que estudien la imatge que té la societat de les diferents institucions judicials: La imagen ciudadana de la justicia (P1/149) i Opinión pública y justicia : la imagen de la justicia en la sociedad española (Ok1/195), ambdós del mateix Toharia, La justicia ante el espejo : 25 años de estudios de opinión del CGPJ (P10/9), de Toharia i Juan José García de la Cruz o La justice et son public : les représentations sociales du systéme pénal (Qn5/194), de Philippe Robert i Claude Faugeron.

El 1960, en el context d’uns resultats molt ajustats en les enquestes, Kennedy i Nixon van debatre per primer cop davant les càmeres de televisió. En aquella ocasió la idea de debatre no era la de dues persones conversant fluidament sinó que parapetats darrere d’un format molt encotillat els candidats emetien els seus discursos. Però, és clar, parlem d’uns polítics sense experiència prèvia en televisió. Uns anys més tard, el 1987, els Estats Units van crear la Commission on Presidential Debates, un organisme no partidista que regula els debats amb unes normes preestablertes i que ens dóna la dimensió de com són d’importants aquests debats en el sistema electoral nord-americà.

48 anys més tard, avui a la nit teniu la segona oportunitat de veure a Rodríguez Zapatero i Rajoy en un cara a cara, i si hem de jutjar pel que vam veure al primer debat, les seves dots davant la càmera no són gaire més extenses que les de Kennedy i Nixon. Tanmateix, hi ha d’altres exemples, i us hem fet una petita selecció. Per exemple, persones capaces de conversar vivament, com Sarkozy i Royal, o dos polítics dempeus passejant davant l’auditori, com veiem en el debat entre Bush i Kerry. També podeu veure l’interessant reportatge que va emetre La Sexta sobre el debat entre González i Aznar el 1993.

Kennedy vs. Nixon (1960)	González vs. Aznar (1993) (1,2,3,4,5,6,7,8)	Bush vs. Kerry (2004)
Sarkozy vs. Royal (2007) (1,2,4,5)	Zapatero-Rajoy (Feb. 200 (1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11,12)	Zapatero vs. Rajoy (Març 200

Que dret i cinema tenen una estreta relació és un tema que ja hem tractat altres vegades, però si voleu proves concloents visiteu l’exposició virtual Dret en el cinema, que ha elaborat la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB. Hi trobareu una explicació clara i experta d’aquest nexe en la introducció a càrrec del professor Antonio Serrano González.

D’altra banda us plantegen un repte: Dret en el cinema, el joc. Es tracta d’encertar títols de pel·lícules a partir d’un fragment de vídeo o d’una imatge. Ja fa un temps us vam posar a prova des de la Biblioteca de Dret amb el joc Judicis de cinema, però en aquest cas es tracta d’una acurada selecció de pel·lícules agrupades en els següents blocs temàtics:

• Judicis clàssics
• Advocats més enllà de la professió
• Judicis, jutges i jurats
• Responsabilitat civil
• Principi de presumpció d’innocència
• Error judicial
• Pena de mort
• Documentals de dret
• John Grisham

El Bloc de Dret ja hi ha participat i us garantim que haureu de posar els vostres coneixements de cinema a màxima potència per resoldre’l, però també que ens hem divertit molt. La forma de presentar el joc facilita que es pugui jugar en diferents etapes, així que no us preocupeu… tindreu temps d’aturar-lo i tornar-hi després d’haver consultat la secció de Recursos i articles de l’exposició virtual o bé després d’haver fer alguna cerca a Internet Movie Database.

Avui a la tarda i la setmana vinent tindran lloc dues conferències a la Facultat de Dret que us poden apropar a la política nipona. Es tracta de dos actes del Seminari d’estudi interdisciplinari sobre el Japó, organitzats pel Departament de Dret Constitucional i Ciència Política i pel Grup d’Estudi sobre la Forma d’Estat:

• 21 de febrer, 14-16 hores, Seminari 1. Toshiyasu Takahashi, professor de Dret Constitucional, Hiroshima Seudo University: El sistema de govern al Japó (conferència en italià).
• 28 de febrer, 14-16 hores, Seminari 1. Takashi Wakamatsu, professor Ciència Política, Chuo University, La política japonesa entre la continuïtat i el canvi (conferència en espanyol).

I ja que fem esment del Japó aprofitem per parlar-vos de la pel·lícula I just didn’t do it (veure tràiler), de Masayuki Suo. Es tracta d’un recorregut força crític pel sistema judicial japonès basat en el cas real d’un jove acusat d’assetjament.

Per què el director s’ha interessat pel món dels tribunals? Només una dada, ben bé el 99% dels casos criminals que examinen les corts nipones conclouen en un veredicte inculpatori i en la majoria dels casos és l’acusat qui ha declarat la seva culpabilitat. Un percentatge que envejarien els inquisidors de l’època més fosca, fruit segons llegim a l’article Justice, Japanese style, d’uns interrogatoris sense la presència d’advocat defensor i d’un sistema de primes als jutges per la ràpida resolució dels casos.

La distribució de la pel.lícula ha estat minoritària tot i ser la triada per representar al Japó als Oscars, tanmateix intentarem aconseguir-la per a la col.lecció de cinema en DVD que podeu trobar a la Biblioteca.   

A un post del 2007 us parlàvem de l’obra Yo, Pierre Rivière, habiendo degollado a mi madre… i de l’existència de dues adaptacions cinematogràfiques de realitzadors francesos. Bé, doncs, aquest diumenge teniu la rara oportunitat de veure una d’elles gràcies al cicle Xcèntric. Al web del CCCB llegim: 

“El 1975 Allio va rodar Moi, Pierre Rivière, ayant egorgé… a partir dels textos del mateix assassí escrits el 1835 i represos per Foucault en un estudi psiquiàtric. Philibert va ser l’assistent de direcció d’aquest film singular i l’encarregat de trobar els pagesos, actors no professionals, que interpretarien els personatges (d’època). Trenta anys després torna a Normandia, a la seva recerca, retratant al mateix temps unes vides i els avatars de la preparació del film d’Allio. «El present i el passat, la memòria, la follia, l’escriptura, la paraula, la malaltia, la mort que planeja, el temps que passa, la llei, la transmissió» (Philibert).”

Moi, Pierre Rivière, ayant egorgé ma mère, ma soeur et mon frère, René Allio, França, 1976. 130 min, 35 mm
Retour en Normandie, Nicolas Philibert, França, 2006. 113 min, 35 mm
Centre de Cultura Contemporània
10 de Febrer, 19:30 h
Sessió Xcèntric: 3,60 € / Reduïda: 3,00 €

El cinema documental té sovint una visió política del món o bé intenta mostrar una realitat poc coneguda. Així, tindria sentit que un cop cobertes les despeses de producció el seu missatge pogués arribar gratuïtament al gran públic. Dit i fet, entreu a Freedocumentaries. org, una pàgina web on podeu veure documentals que, segons els seus creadors, permeten al públic autoeducar-se per formar opinions crítiques i argumentades. 

Actualment disposen de 82 documentals en anglès que podeu triar segons la seva temàtica o segons la regió del món que tracten.  Si el vostre anglès no és prou avançat podeu clickar l’opció Documentaries in Spanish, on trobareu 19 documentals en castellà o amb subtítols en castellà.

L’estiu passat es va filmar la pel.lícula Savage Grace al vestíbul i exteriors de la facultat. Després es va gravar un reportatge sobre Montserrat Nebrera a la biblioteca per al Canal Parlament. Poc abans TV3 havia realitzat una entrevista a l’entrada de la biblioteca per a un documental sobre Terra Lliure.

Potser el passat 18 de desembre us vau trobar el vestíbul de la Facultat convertit en una oficina o bé vau entrar a l’Aula 1 i vau trobar els estudiants cantant una cançó en italià sobre la bondat dels productes Coop. I és que, en aquesta ocasió, una productora ha triat la nostra Facultat per gravar un anunci dels supermercats Coop. L’spot s’emetrà a Itàlia, però si l’aconseguim us farem veure com és de fotogènica la Facultat de Dret.  

Abans de començar a cremar a la foguera de les vanitats del Nadal i el seu consum sense límit, us proposem que acompanyeu als protagonistes de la pel.lícula dirigida per Gerardo Olivares en el seu viatge des de Níger fins a arribar a l’estret de Gibraltar, on hauran de superar els 14 quilòmetres que separen Àfrica i Europa i que donen títol al film (veure el tràiler).

Tothom coneix de la perillositat de creuar aquests 14 quilòmetres però no tants saben de la magnitud del viatge que han recorregut els aspirants a immigrants il.legals. A la pel.lícula d’Olivares veureu el periple d’un any, travessant el desert del Teneré, sense recursos ni garanties dels drets més bàsics, on la voluntat dels uns per a creuar fronteres desvela la part més fosca d’aquells que les vigilen. Es tracta d’una ficció, no d’un documental, on els aspectes més positius els trobem en l’evolució personal dels protagonistes.  

14 kilómetros s’exhibeix actualment a Barcelona a diverses sales. Pot ser una bona introducció abans de consultar les seccions de la Biblioteca dedicades a la immigració, en continu creixement, principalment els documents que trobareu amb la signatura MAm1.

El 16 d’octubre de 2007 un franctirador encerta dos trets mortals sobre George W. Bush, 43è president dels Estats Units, en el decurs d’una visita a Chicago. Aquesta notícia, que alguns rebrien amb un somriure complaent, és falsa realitat al fals documental de Gabriel Range titulat Muerte de un presidente (veure el tràiler).

La pel.lícula presenta diferents (falsos) protagonistes de la jornada en què s’esdevé el magnicidi i analitza el procés posterior per esbrinar qui va cometre l’assassinat. El tema és provocador i, potser per això, una pel.lícula amb dubtosos mèrits cinematogràfics ha arribat a les cartelleres europees precedida de la llegenda de no haver trobat distribució als Estats Units.

Tanmateix, es tracta d’un exercici de política-ficció que ofereix una reflexió sobre les tensions posteriors a l’11-S i sobre les lleis especials antiterroristes. En paraules del director: “La premisa de Muerte de un Presidente tiene un carácter subversivo, pero como metáfora del 11-S necesariamente tiene que ser terrible. La historia nos ha enseñado que no hay nada que tenga un impacto más profundo sobre Estados Unidos que el asesinato de un presidente. [...] La condena a priori de esta película por parte de políticos y sabihondos que no la han visto - y que quizá no la verán nunca - refleja el clima de terror en el que vivimos hoy, y al que mi película intenta referirse”.

S’exhibeix als cinemes Renoir Floridablanca.   

Canal 33 emet aquesta nit a les 22.05 hores el segon (i darrer) reportatge que l’espai Cronos ha dedicat al tristament cèlebre procés de Nuremberg (Nuremberg: els nazis sota judici). Cronos, que ja va per la seva tercera temporada, difon documentals històrics de producció internacional. En aquesta ocasió el programa, dirigit per Felip Solé i presentat per Enric Calpena, es centrarà en la figura del nazi Rudolf Hess. El primer capítol, emès el passat 28 de novembre, va estar dedicat a qui fou lloctinent de Hitler entre 1940 i 1945, ministre del Reich i responsable de la Luftwaffe, Hermann Göring.

Els documentals, que simultaniegen la recreació del judici amb imatges reals i l’opinió d’experts, analitzen tant el paper dels dos nazis en el partit com el desenvolupament del procés i la defensa escollida pels protagonistes.

Podeu veure els llibres que té la biblioteca de la UB sobre Nuremberg cercant al catàleg Procés de Nuremberg, 1945/1946 al camp Matèria. A Dret teniu alguns títols interessants, com ara Nurembergs : lectures dels processos contra criminals de guerra a la Barcelona franquista (Qg5/41), de Francesc Vilanova, ¿Vencedores o vencidos? : comentarios jurídicos y cinematográficos a la película de Stanley Kramer “El juicio de Nueremberg”(1961) (I78/2), de Francisco Muñoz Conde, The Nuremberg trials in international law : with a postlude on the Eichmann case (Mau10/72), de Robert K. Woetzel o A dieci anni dal processo di Norimberga : la sua giustificazione (Qg5/38), de Fulvio Paolini.

Avui dimarts, a partir de les 19 hores, teniu l’ocasió de veure a l’Auditori del Pati Manning (C. Montealegre, núm. 7) October’s Cry, de la directora Julie Gal. El documental, subtitulat en català i de 60 minuts de durada, mostra l’experiència, filmada al llarg de cinc anys, d’una mestra i d’una jove advocada dedicades a la causa dels drets civils i la pau entre àrabs i jueus després dels violents fets de la Intifada Al Aqsa.

La projecció hi assistiran Julie Gal, fundadora de Galex Productions, empresa que produeix pel.lícules sobre drets humans, i Quamar Shirgi-Assad, advocada de Rabins pels Drets Humans (Jerusalem).

Aquesta activitat està organitzada per l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya (ANUE).

Observeu detingudament les imatges d’aquest vídeo i penseu si l’espai on està filmat us sona. Efectivament, es tracta de la Facultat de Dret que durant l’estiu del 2006 va ser una de les localitzacions per a la pel·lícula Savage Grace, dirigida per Tom Kalin. La producció de la pel.lícula va triar la Facultat com a edifici reprensentatiu dels anys 60, ja que, com us vam explicar en un post anterior, va obtenir el premi FAD 1958.  

Així, durant uns dies en arribar a l’exterior de la Facultat es podia llegir en lletres gegants Aeropuerto de Mallorca i a l’interior, com en un malson, hi tornaven a ser presents els retrats de Franco i els taulells d’informació d’Aviaco. El redactors del bloc treballàvem aquell estiu i no vam poder evitar xafardejar i fer-nos unes fotos en tan singular escenari. A Julianne Moore la vam veure, amb el seu vestit vermell, molt de lluny, però sí que vam parlar amb algun dels figurants que esperaven llargues hores entre escena i escena.

L’estrena de Savage Grace està prevista a Espanya per al 25 de gener de 2008. Julianne Moore interpreta a Barbara Daly Baekeland, que va aparèixer assassinada en un apartament de Londres el 17 de novembre de 1972 a mans del seu fill. La relació asfixiant entre mare i fill i la gestació de la tragèdia van ser l’argument per a la novel.la del mateix nom que va adaptar-se posteriorment com a guió cinematogràfic.  

Els constants rumors d’una invasió, selectiva o no, de l’Iran per part dels Estats Units han convertit al règim dels aiatol.las en un focus d’actualitat política. Si voleu comprendre millor la situació que es viu al país i divertir-vos al mateix temps, us recomanem que aneu a veure Persépolis, pel.lícula de dibuixos animats basada en el còmic homònim. La creadora, tant de la pel.lícula com del còmic, és Marjane Satrapi, una dona que va viure l’arribada de la revolució islàmica a Teheran i que al 1994 es va traslladar a França, on ha desenvolupat la seva carrera artística.  

Persépolis conté passatges autobiogràfics de Satrapi i els seus característics dibuixos en blanc i negre. A la pàgina web oficial podem llegir l’argument:

“Persépolis es la conmovedora historia de una chica iraní desde la revolución islámica hasta ahora. La historia comienza cuando los fundamentalistas toman el poder forzando a las mujeres a llevar velo y encarcelando a miles de personas. Sin embargo ella es muy astuta y descubre el punk, ABBA y a Iron Maiden mientras vive el terror de la persecución del nuevo gobierno y la guerra de Irán e Irak. Como adolescente la envían a Europa donde por fin puede comparar otras culturas con el fundamentalismo religioso del que escapó”.

Si el tema us interessa esteu de sort, a la Fundació Antoni Tàpies s’exhibeixen fins el 9 de desembre les fotografies de Bahman Jalali, màxim representant de la fotografia contemporània a l’Iran que ha documentat la memòria evident i oculta del poble iranià des de principis dels anys setanta i que ha estat testimoni tant de la revolució iraniana com de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, així com dels anys de postguerra.

Al Bloc de Dret us parlem sovint de la relació entre cinema i dret perquè ens agrada i perquè hi ha una assignatura optativa que tracta el tema a l’ensenyament de Dret. Però no som els únics, la 52a Setmana internacional de cinema de Valladolid (Seminci), que comença demà, inclou una secció denominada Cine a juicio. El programa de la Seminci la defineix així:

“Uno de los ‘subgéneros’ más importantes -o que más placer nos han causado en el cine- es el de ‘juicios’. Los famosos ‘dramas de corte’ que han subyugado desde siempre, y en muchos países, a los espectadores con sus intrigas, sus dramas y sus comedias.  Este es un tributo a horas y horas de tribulaciones de abogados incorruptibles y otros corruptos, de fiscales despiadados, de acusados inocentes y de otros que pretendían serlo. Silencio en la sala, comienza la sesión.”

El llistat de pel.lícules que es projectaran inclouen clàssics com Doce hombres sin piedad, que ja tenim en DVD a la Biblioteca, i d’altres que es troben entre la trentena de pel.lícules que estan en procés d’adquisició i que properament podreu endur-vos en préstec.

L’acte de presentació de l’Associació d’Estudiants Progressistes a la Facultat de Dret, tindrà lloc demà dijous a les 14 hores, a l’aula 35. Una de les línies d’actuació de l’AEP és la defensa dels serveis públics davant la privatització i per això han triat la projecció del documental SiCKO, de Michael Moore (veure el tràiler), per a obrir l’agenda d’actes del present curs. Tal i com Moore ja va fer a Bowling for Columbine i a Fahrenheit 9/11, SiCKO mostra els peus de fang del gegant nord-americà, aquest cop centrant-se en el sistema de salut dels Estats Units.

“La ficció en algunes ocasions no es correspon cent per cent amb la realitat”. Amb aquests termes Televisió de Catalunya ha contestat al Col.legi d’Advocats de Girona sobre la proposta d’un canvi al guió de la sèrie televisiva Ventdelplà, segons informava el Diari de Girona el 26 de setembre.

La Junta de Govern del Col.legi d’Advocats de Girona va remetre dues cartes a TV3 per  considerar que, a l’esmentada sèrie, el lletrat de ficció infringia el codi deontològic i això hauria donat peu a “una desinformació amb vista a l´audiència” i una actuació que “no s’ajustaria a la normativa prevista en el codi deontològic de l’advocacia”.

La reacció del Col.legi deriva del fet que David Estelrich - personatge interpretat per l’actor Ramon Madaula - va tenir una dualitat de funcions en el procés de divorci dels personatges Albert i Eugènia. Així les coses, Estelrich era, en un principi, advocat de la dona però quan va descobrir la seva afició per les drogues i la beguda va canviar-se de bàndol a fi i efecte de fer justícia moral i ajudar l’ex marit a quedar-se amb la custòdia de la filla que tenien.

El Col.legi assenyala que “l’advocat que defensa els interessos d’un client, de cap manera pot passar a defensar els interessos de la part contrària” i fa esment que això suposaria una sanció per al lletrat que així actués, ja que incorreria en una greu infracció del codi deontològic que marca les pautes dels professionals del món del Dret. En la carta que signa el degà del Col.legi, Salvador Capdevila - l’altra la signa el vicedegà Carles Mcgragh -, es fa referència a què “un dels pilars fonamentals de l’advocacia és precisament la confiança entre l’advocat i el client. Un dret fonamental imprescindible per poder exercir el dret de defensa, juntament amb l’altre pilar, no menys fonamental, del secret professional”.

El Col.legi ofereix els guionistes la possibilitat de reparar el greuge i proposa “un gir argumental que s’ajustaria més a la realitat”. Els membres de la Junta fins i tot donen algunes pautes sobre en què hauria de consistir aquest gir i detallen que l’Eugènia podria interposar “una denúncia per la infracció comesa pel senyor Estelrich davant el Col.legi d´Advocats, on es tramitaria el pertinent expedient sancionador”.

El passat dijous 11 d’octubre al migdia la Biblioteca de Dret va convertir-se durant uns minuts en improvisat plató televisiu per a la gravació del programa El Retrat, dedicat a la diputada del Parlament de Catalunya Montserrat Nebrera. El Retrat, que s’emet pel canal de notícies 3/24 i Canal Parlament (podeu veure diferents personatges retratats fins ara clickant aquí), pretén oferir un perfil dels nostres representants a la Cambra des d’una òptica diferent, més centrada en el seu entorn més immediat, aliè a la política. La diputada del Partit Popular de Catalunya recordava, d’aquesta manera, els anys a la biblioteca quan cursava la carrera i preparava la seva tesi doctoral de dret romà. També es va llicenciar en filosofia política i filologia clàssica per la Universitat de Barcelona.

Montserrat Nebrera és professora de dret constitucional i dret de la informació en la Universitat Internacional de Catalunya i directora del Centre d’Estudis Socials Avançats. Abans havia estat professora de dret constitucional a les universitats de Lleida, Alcalá de Henares i Pompeu Fabra. Nebrera, columnista a diferents diaris i tertuliana política en la ràdio i la televisió, fou assessora de la ponència parlamentària per a la reforma de l’Estatut.

En uns moments d’empobriment intel.lectual com els que estem vivint en el món de la política, on la gestió ha contaminat el món de les idees, llegir un assaig de Noam Chomsky és un alè d’aire fresc. Escoltar-lo genera una reacció de revolta per a tots aquells que valorem la democràcia, la llibertat i la justícia social.

La majoria de partits polítics de l’arc parlamentari van assegurar que prenien bona nota de la poca participació que hi va haver al referèndum sobre l’estatut i a les darreres eleccions municipals. Fins i tot els analistes polítics van arribar a dir que s’havia produït un distanciament entre la política i la ciutadania. Mentre aquest debat s’anava diluint mediàticament, abans d’acabar l’estiu vam tenir l’oportunitat d’escoltar les paraules Noam Chomsky sobre aquesta problemàtica a través de TV3, en una entrevista que li va fer Mònica Terribas.

Chomsky va ser molt clar i va afirmar que les eleccions són una farsa als Estats Units i cada cop ho són més a l’Europa occidental. Va assenyalar que a Nord-amèrica no existeixen dos partits, un prové de l’altre i en el fons només és un, el partit dels negocis, amb el que no es troba identificada la ciutadania, ja que formen governs per governar una minoria. No existeix l’anomenada democràcia operativa, és a dir, la implicació i la participació a l’esfera pública, perquè el sistema ja s’ha configurat d’una manera per evitar-ho, ha anul.lat o pervertit els canals per fer-ho. Diu a l’entrevista: “les enquestes d’opinió mostren una persistent oposició pública a la guerra, però rarament es publiquen als mitjans de comunicació. Els ciutadans no només estan apartats dels centres de decisió política, sinó que a més a més se’ls manté desinformats de l’estat real d’aquesta mateixa opinió pública”.

També ens diu que els Estats Units i la Gran Bretanya són els indrets del món on hi ha més llibertat d’expressió, però remarca que “és allà, i no en un altre lloc, on als anys vint hi naixia la indústria moderna de les relacions públiques, l’anomenada fàbrica de l’opinió o de la propaganda. De fet, aquests dos països van progressar en matèria de drets democràtics (vot de les dones, llibertat d’expressió, etc.) fins al punt que l’aspiració a la llibertat ja no es podia contenir mitjançant la violència d’Estat. Ens hem bolcat en les tecnologies de la “fàbrica del consens”. La indústria de les relacions públiques produeix el sentit propi de la paraula, el consentiment, l’acceptació, la submissió. Controla les idees, el pensament, els esperits, és un gran progrés respecte al totalitarisme: és molt més agradable veure un anunci publicitari que trobar-se una sala de tortura”.

Parla de Bolívia, on considera que s’està desenvolupant una democràcia operativa des de baix, i també de Veneçuela, on la democràcia operativa s’està fent des del govern. Sobre aquest país diu que, per exemple, considera hipòcrites les moltes crítiques fetes al tancament d’un canal de televisió, ja que és veritat que a ningú li agrada que es tanqui un mitjà comunicatiu, però també ho és que no es pot analitzar aquests cas des d’una òptica occidental.

Tot plegat és una entrevista que cal veure una i moltes vegades més per analitzar tot allò que diu, així com llegir els llibres i escrits de l’autor, ja que alguna cosa s’està fent malament. Debat, reflexió per provocar algun canvi, petit o gran, o potser preparar-nos per a la revolta o simplement esperar que les paraules se les emporti la tramuntana.

Podeu veure l’entrevista, dividida en quatre vídeos, a Youtube: 

• http://es.youtube.com/watch?v=Vm9wvoJjSK0
• http://es.youtube.com/watch?v=oPjJn3Zb0yc
• http://es.youtube.com/watch?v=lrFe_OHuK4A
• http://es.youtube.com/watch?v=GQ7-jVvkc5E

TV3 emet avui a les 23.15 hores (per als habituals de la cadena, després de Ventdelplà) el segon programa de la sèrie documental La zona fosca, que al llarg de tretze setmanes farà un breu recorregut pels crims que més van commoure l’opinió pública catalana el segle passat. El capítol, titulat Mata-rates, està dedicat a Dolores Cuit Vallès, que entre 1934 i 1935 va enverinar el seu marit, la seva sogra, els seus cunyats i el seu nebot a la Granja d’Escarp, Lleida.     

Pel que vam veure al primer programa (veure vídeo), centrat en la figura de Manuel Delgado Villegas, més conegut pel malnom d’El Arropiero, es tracta d’un producte periodístic de divulgació no massa ambiciós ni científic, ja que en menys de mitja hora no pot aprofundir gaire en les circumstàncies que van donar lloc als fets. En el cas d’El Arropiero, que va confessar prop de cinquanta crims, vuit d’ells provats, diverses persones que el van tractar (metges, policies, fiscals, entre d’altres) són entrevistades al programa per oferir al gran públic un esbós del perfil psicològic del personatge.

Un treball que ens permetrà comprovar que el fet diferencial no arriba a l’àmbit criminal i que els nostres homicides estan tan malalts o són tan metòdics, impulsius, despietats, subtils o matussers com el Jarabo o la Pilar Prades que vam veure al clàssic de TVE La huella del crimen o els assassins múltiples de la sèrie documental nord-americana Crímenes imperfectos de La Sexta.

Els llibres de criminologia es troben a la tercera planta de la biblioteca (signatures que comencen per Qn). Dintre del subapartat de biologia criminal, antropologia i psicologia criminal teniu, per exemple, l’obra del Dr. Lluís Borrás Roca Asesinos en serie españoles : su biografía, personalidad, móviles del crimen, víctimas, juicios (Qn3/60) amb un capítol dedicat al mateix Arropiero.

Avui dimecres a les 21:30 s’estrena a la cadena FOX la sèrie Shark i demà dijous a les 23:30 s’estrena també a La Sexta. A la pantalla podreu veure la vida professional i personal de Sebastian Stark, interpretat per James Woods, un agressiu advocat defensor que després del final inesperat d’un dels seus casos decideix passar-se al bàndol de la fiscalia.

Els productors diuen que els guions de Shark canviaran el concepte que tenim de les sèries d’advocats, però sospitem que ens recordaran una mica a les de metges, ja que la sèrie ha estat definida com el Dr. House dels advocats. Així, us podeu imaginar que Sebastian Stark és un conflictiu però infalible, egocèntric i despietat ”tauró” que ha rebut aquest sobrenom gràcies a mostrar-se càustic tantes vegades com el guió li ho permeti.  

La idea de fons de què la gent amable no arriba lluny és més que discutible, però si sou cinèfils trobareu un al.licient en veure a James Woods en acció i també el podeu trobar en el fet que el capítol pilot, és a dir, el primer que s’emetrà, el va dirigir Spike Lee.

Avui aprofitarem per parlar-vos, encara amb les repetitives tornades dels aspirants a cançó de l’estiu castigant el nostre cervell, d’altre tipus de música, d’un seguit de cançons basades en casos judicials que, al seu dia, van commocionar l’opinió pública internacional.

El 1979 l’adolescent Brenda Ann Spencer va disparar amb un rifle des d’una finestra contra l’escola que es trobava davant de casa seva. Va matar dues persones i va ferir nou més. Quan la policia de San Diego li va preguntar per què havia disparat va respondre amb l’aclaridor I don’t like Mondays que va donar títol a la cançó que els Boomtown Rats de Bob Geldof van gravar sobre la matança (veure vídeo i veure lletra). Spencer va ser condemnada a 25 anys de presó.

Tres anys abans Bob Dylan composava Hurricane, un tema que denunciava l’empresonament del boxejador Rubin Hurricane Carter, acusat d’assassinar tres homes en Nova Jersey  (veure vídeo i veure lletra). Carter va quedar en llibertat el 1985, quan el Tribunal Suprem dels Estats Units va fallar que al procés dels anys seixanta s’havien produït greus violacions constitucionals. La pel.lícula Hurricane, dirigida per Norman Jewison i protagonitzada per Denzel Washington el 1999, reflecteix els dinou anys de presó i el procés judicial al boxejador.

La protesta a Derry contra l’empresonament sense judici de desenes d’irlandesos acusats de terrorisme va finalitzar amb catorze manifestants morts. El mateix 1972 John Lennon dedicava el seu Sunday, Bloody Sunday a aquests fets (veure lletra). Els irlandesos U2 ho van fer el 1983 en una cançó homònima (veure vídeo i veure lletra). The Pogues van musicar a Streets of sorrow/Birmingham Six el cas dels irlandesos condemnats a cadena perpètua sense proves pels atemptats contra dos pubs a aquesta ciutat anglesa el 1975 (escoltar i veure lletra). Els Sis de Birmingham van veure anul.lades les seves condemnes el 1991.

Només us hem apuntat alguns exemples. Hi ha molts més i segur que vosaltres coneixeu alguns títols que podrien completar el post: Biko de Peter Gabriel (veure vídeo), 41 shots de Bruce Springsteen (veure vídeo), Al alba de Luis Eduardo Aute…

La temporada 1932-33 la cadena radiofònica NBC va emetre una sèrie còmica en directe protagonitzada pels germans Marx. Sota el títol de Flywheel, Shyster, and Flywheel es presentaven les aventures d’un desastrós bufet d’advocats on Groucho apareixia en el paper de Flywheel, un picaplets buscaraons, i Chico en el del seu ajudant Ravelli. 

El 1988 Michael Barson va recuperar els guions de Flywheel gràcies a que van ser registrats a l’oficina del copyright de la Library of Congress.  És així com ara disposem d’una edició en català a Columna i una altra en castellà a Tusquets. D’aquesta darrera us transcrivim un fragment a continuació:   

JUEZ: Defensor Flywheel, por favor, proceda usted al interrogatorio.

GROUCHO: Ravelli, ¿quién lo hizo y dónde estuvo usted la noche del cinco de diciembre?

CHICO: ¿Qué quiere decir con “quién lo hizo y dónde estuvo”?

GROUCHO: Tengo prisa y le estoy haciendo dos preguntas a la vez.

CHICO: Jefe, ¿le puedo hacer yo una?

GROUCHO: Dispare

CHICO: ¿Disparo? Ahí va.  (Dispara un arma. Voces en la sala, golpes de maza.)

GROUCHO: Ravelli, deje de disparar al juez. No tiene usted permiso de armas.

JUEZ: Defensor Flywheel, para ser miembro de esta corte, su conducta está siendo de lo más indecorosa.

GROUCHO: ¿Indecorosa? ¿Cree que sería más decorosa si me pusiera una camisa?

JUEZ (golpea con la maza): ¡Abogado defensor! ¿Quiere usted hacer el favor de proceder al interrogatorio?

GROUCHO: Muy bien, señoría. Seguiré con las preguntas, pero ya sabe que no tiene por qué enfadarse tanto. Después de todo, esto no es un examen final. Ravelli, nombre tres presidentes de los Estados Unidos.

CHICO: ¡Ja, ja! No me tome el pelo, jefe. Sólo hay un presidente de los Estados Unidos.

FISCAL DEL DISTRITO: Señoría, el Ministerio Público protesta por esas preguntas irrelevantes. ¿Por qué el defensor Flywheel no pregunta a su defendido si injurió a esas mujeres?

GROUCHO: No sea idiota. Esa pregunta es muy fácil. El zorro Flywheel tiene su propio método de trabajo. Observe cómo atrapa a este testigo. Ravelli, diga un número del uno al diez.

CHICO: El once.

GROUCHO: Correcto. Ahora, Ravelli, responda a este tribunal. ¿Injurió usted a esa mujer?

CHICO: ¿A qué mujer?

GROUCHO: A la que llamó viejo espantapájaros desgalichado.

CHICO: No la insulté, jefe. Sólo le dije que si mejoraba un poco de aspecto parecería una vaca.

GROUCHO: Ravelli, me siento agraviado. Mi mujer también parecería una vaca.

FISCAL DEL DISTRITO: Señoría, el Ministerio Público protesta. El acusado está alterando su testimonio. Se ha desviado.

CHICO: ¿Qué quiere decir con que me he desviado? Me peleo, injurio a mujeres, pero no soy un desviado.

JUEZ (golpea con la maza): Mr. Raveli, no dirija sus comentarios al fiscal del distrito. Hable usted al jurado.

CHICO: Vale, hablaré al jurado. Hola, jurado ¿cómo están? Es fantástico eso de que el juez no les cobre nada por dormir aquí.

JUEZ (golpea con la maza): ¡Un momento!… ¡Un momento! Defensor Flywheel, prosiga con el interrogatorio.

GROUCHO: Estoy harto de ser yo quien hace las preguntas. ¿Por qué no hace algunas el fiscal del distrito?

FISCAL DEL DISTRITO: Ejem. Su señoría, el Ministerio Fiscal no tiene preguntas que hacer. El propio testimonio del acusado es, a nuestro entender, suficientemente incriminatorio como para declararle culpable de todos los cargos que se le imputan.

GROUCHO: ¡Oh, usted y sus rimbombantes palabras! Tratando tan sólo de impresionar al juez. Bien, pues tampoco él las entiende, ¿verdad, juez? Damas y caballeros del jurado: les pido que presten atención a mi discurso final. Me pueden prestar ahora una parte y el resto cuando termine el discurso. Señores, lo que Ravelli necesita es una rehabilitación.

CHICO: Eh, jefe, yo no quiero rehabilitación. Lo único que quiero es una habitación.

GROUCHO: ¿Saben una cosa, caballeros? El sueño de toda mi vida ha sido ganar un caso y miren con lo que he venido a dar. Denle una tregua. Condénenle la próxima vez que venga aquí, con otro abogado. Caballeros, permítanme contarles la vida de Ravelli. Desde que cometió su primer crimen, a los nueve años, le han arrestado treinta y cuatro veces, pero sólo le han condenado treinta y tres. Caballeros, ésta es una prueba concluyente de que es un buen chico, pero tiene malos amigos. Pero, por favor, no me malinterpreten. Su trayectoria criminal no está nada mal. En la prisión de San Quintín quedó primero en el concurso de trituradores de piedra. Cuando se graduó allí, fue a Sing Sing. Abandonó la cárcel durante la gran evasión. Quiero decir que fue una gran evasión para los de la cárcel el que se fuera.

Acabem d’incorporar a la nostra videoteca el documental Barcelona 2006: l’any del civisme, dirigit per Jordi Oriola i Folch. La pel.lícula, de 30 minuts de durada, analitza l’ordenança de mesures per a fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona de l’Ajuntament de Barcelona,  que va entrar en vigor el 25 de gener de 2006. Diferents persones expressen la seva opinió davant la càmera i també s’inclouen imatges de les manifestacions en contra de l’ordenança que van tenir lloc durant el 2006.

Aquest documental es distribueix sota una llicència Creative Commons que us permet descarregar-lo o copiar-lo sense cap cost; ho podeu fer a la pàgina de TransformaFilms.

Si esteu fins al capdamunt dels exàmens us recomanen, un cop més, que féu una escapada al cinema. Si voleu fugir de les aventures aràcnides, de les persecucions inversemblants, de les explosions sense sentit, dels pirates afectats i de les comèdies romàntiques que nodreixen la cartellera actual, una proposta interessant i diferent pot ser la pel.lícula 12:08 Al este de Bucarest (A fost saun-a fost?), del romanès Corneliu Porumboiu, millor director novell a l’edició de 2006 del Festival de Cannes. Utilitzant com a excusa un debat de la televisió local, dos veïns (el professor Manescu –Ion Sapdaru- i el vell Piscoci – Mircea Andreescu-) recorden l’assalt a l’ajuntament durant la revolta que va suposar la caiguda de Nicolae Ceausescu. Una comèdia molt recomanable que ens apropa a la fi del règim comunista i a la situació actual en un tranquil poble de Romania, que podeu veure en versió original al cinema Renoir Les Corts de Barcelona.  

Una molt bona alternativa cinematogràfica consisteix a apropar-se a la Biblioteca de Relacions Laborals i fer un cop d’ull a la seva videoteca, de creació recent. Actualment disposa d’una trentena de títols que aborden, d’una manera o d’una altra, diferents situacions laborals: l’atur, el sindicalisme, el mobbing, la selecció de personal, etc. Podeu, d’aquesta manera, gaudir de pel.lícules com El método, Los lunes al sol, Metrópolis o The full monty. Trobareu més informació sobre la videoteca de Relacions Laborals a la secció de notícies del CRAI.   

El director francès Barbet Schroeder ha presentat a la 60a edició del Festival de Cannes el documental L’avocat de la terreur, biografia d’un advocat atípic i polèmic que apropa l’espectador a la història política dels darrers 50 anys. La pel.lícula s’estrena avui a França i encara no té data d’aparició a Espanya, però a la seva pàgina oficial s’ofereix molta informació en format text i vídeo. 

Què tenen en comú Carlos “El Chacal”, Klaus Barbie “El carnisser de Lió” i Slobodan Milosevic, més enllà d’haver ordenat la mort de moltes persones? Tots ells, i altres coneguts assassins i dictadors, van ser defensats per Jacques Vergès. La carrera de Vergès, que actualment té 82 anys, és la carrera de l’advocat del diable, però també podria ser l’argument d’una novel.la policíaca.

Acabada la II Guerra Mundial milita al Partit Comunista, comparteix l’Associació d’Estudiants Colonials amb Pol Pot i és un decidit anticolonialista. La seva celebritat comença amb la defensa dels independentistes algerians durant la Guerra d’Independència d’Algèria (1954-1962). Per salvar de la pena de mort la que després seria la seva dona, Djamila Bouhired, Vergès va qüestionar el procés en no acceptar l’acusació de terrorisme i reivindicar per als acusats la condició de combatents, tal com els francesos havien combatut els alemanys en ser ocupats. La seva biografia es complica a mida que entra en contacte amb els serveis secrets de diferents països on estableix fosques connexions polítiques, lluny ja de l’idealisme dels moviments d’alliberament.

Vergès és també un prolífic escriptor, amb obres que tracten temes polítics i judicials. A la Biblioteca de Dret podeu trobar, entre d’altres, Estrategia judicial en los procesos políticos o Los Fedayin : en defensa de los guerrilleros palestinos.

Quan la policia antinarcòtics deté a Scooby Doo o quan Bubu és acusat d’enviar paquets bomba, Harvey Birdman és l’advocat-superheroi que defensa als personatges clàssics creats per l’estudi Hannah Barbera. El mateix Birdman a finals dels anys 60 va ser un personatge de Barbera (Birdman i el Trio Galàxia) però ara el podeu trobar al canal per adults Adult Swim, reconvertit en un modern picaplets fascinat per La ley de Los Ángeles. Podeu seguir les seves aventures al canal TNT de Digital + o bé veure algun dels episodis en anglès a Youtube. Capcom ha anunciat per a la tardor d’aquest any l’aparició de Harvey en format videojoc per a PlayStation 2 i PSP, elaborat per High Voltage Software. Més formats per a veure com representa la cultura popular als advocats.

Acabem de rebre una pel.lícula més per a la incipient col.lecció de clàssics cinematogràfics sobre judicis, que pots trobar davant del taulell de préstec. Es tracta de Matar a un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962), basada en la novel.la homònima de l’escriptora Harper Lee. Tant el llibre, guanyador del premi Pulitzer 1961, com la pel.lícula, guardonada amb 3 òscars el 1963, varen ser un èxit de públic i crítica. Lee, que va iniciar els estudis de dret i els va deixar per la literatura, situa al protagonista, Atticus Finch,  a una petita localitat d’Alabama, just després de la Depressió de 1929. A aquest advocat jove i vidu, interpretat per Gregory Peck, se li planteja, en un entorn fortament racista, defensar un jove negre acusat de violar una dona blanca.

La història manté molts paralel.lismes amb un cas notori als anys 30: els judicis d’Scottsboro. Quan el 1931 Victoria Price i Ruby Bates van acusar un grup de joves negres d’haver-les violat al vagó d’un tren, al sud dels Estats Units, van iniciar un calvari judicial i penitenciari per als nois. L’agressió sexual mai no va poder ser provada. Segons Douglas O. Linder es tracta d’un dels casos més vergonyosos d’injustícia en la història judicial dels Estats Units, però també mostra l’heroisme d’algunes persones, com el jutge James Horton, que va revocar la sentència de mort d’un dels acusats tot i les amenaces d’acabar amb la seva carrera si així ho feia. 

Si us agrada llegir trobareu la novel.la a B/N/LEE, si preferiu el cinema, la pel·lícula a B/DVD/4 i els detalls sobre el judici d’Scottsboro al recurs elaborat per la Universitat de Missouri-Kansas: The Scottsboro Boys Trials.

Segons explica Suetoni a la seva Vida de los doce césares, l’emperador Tiberi va respondre a un sentenciat que demanava que accelerés el seu suplici amb un lapidari “encara no ens hem reconciliat”. S’explica una història similar del dictador ugandès Idi Amin, que quan es sentia especialment benèvol accedia al desig dels qui havia ordenat torturar i els permetia una mort ràpida a mans d’altres presos. 

El general Idi Amin Dada (1925-2003) va encapçalar el cop d’estat que va deposar el president Obote l’any 1971. Des d’aleshores fins al 1979, any en què va ser enderrocat per l’oposició i l’exèrcit de Tanzània, va protagonitzar una de les dictadures més sagnants de l’Àfrica postcolonial. Es calcula que, durant el seu mandat, van ser assassinades unes 300.000 persones i que en cinc mesos es va desfer de la meitat de l’exèrcit que no li era afí. Després de fugir a Líbia, va instal.larse definitivament a l’Aràbia Saudita, on va morir el 2003.   

Encara hi sou a temps de veure El último rey de Escocia en versió original al cinema Yelmo Cineplex Icaria. La pel.lícula, basada en la novel.la de Giles Folden (que fa un petit paper interpretant a un periodista britànic) i dirigida per Kevin MacDonald, ofereix un interessant retrat del dictador ugandès Idi Amin utilitzant com a excusa la peripècia d’un metge escocès que al poc d’arribar al país acaba convertint-se en el metge personal del general. Els papers principals corren a càrrec de Forest Whitaker (Òscar al millor actor per la seva interpretació del dictador), James McAvory (el Dr. Nicholas Garrigan, testimoni directe de les maniobres d’Idi Amin) i Kerry Washington (Kay, una de les dones del general).

Si sou lectors del bloc ja sabeu que les carreres que s’estudien a la Facultat de Dret són molt cinematogràfiques, però no només la gran pantalla s’ocupa dels crims i la justícia, també la televisió aborda d’una manera més o menys fidel el treball de criminòlegs, jutges i advocats.

Donant un cop d’ull a la programació de les diferents cadenes, trobem que la que dedica més hores a aquest món és TV3, que emet El guardià (de dilluns a divendres a les 18.40 hores), Fiscal Chase (els dimecres a les 22.50 hores) i Jutjant l’Amy (els diumenges a les 19.10 hores). Per altra banda, podem veure El abogado a La Sexta (de dilluns a divendres a les 18.55 hores).

Els criminòlegs i investigadors privats també protagonitzen algunes sèries. Així, La 2 de RTVE emet Caso abierto els dijous a les 22.30 hores, i La Sexta la sèrie documental Crímenes imperfectos de dilluns a divendres a les 13 hores. Els diumenges a les 21.35 hores poden veure a Cuatro Génesis, en la mente del asesino. La veritable reina de les sèries de crims és, sense cap mena de dubte, Tele5. Aquesta cadena programa setmanalment Mentes criminales els dimecres a les 22 hores i tres capítols de CSI els dilluns, també a partir de les 22 hores. El dijous i el divendres Canal+ emet a les 17.55 la mini sèrie britànica Principal sospechoso.   

Avui aprofitarem per fer-vos memòria d’un joc que ja fa uns mesos que la Biblioteca de Dret va elaborar. Sota el títol Judicis de cinema trobareu un seguit d’imatges de pel.lícules relacionades amb el món del dret i, concretament, amb els judicis. Us proposem passar una bona estona intentant endevinar els 32 títols que s’amaguen darrera els fotogrames, una manera ben entretinguda d’apropar-nos una mica més al dret. Clar que potser necessiteu ajuda… En aquest cas, és molt recomanable visitar Internet Movie Database, una font d’informació cinematogràfica imprescindible, una base molt completa que recull les principals dades de pel.lícules de tot el món. També trobareu moltes pistes al recull El cinema i el dret, de José Luis Pérez Triviño, publicat a la revista electrònica InDret : revista para el anàlisis del derecho.

Si us interessa la relació entre el dret i el setè art, us recomanem l’apartat de cinema a la pàgina dedicada a Dret i cultura popular de la guia temàtica de la Biblioteca de Dret, una aproximació al tema on trobareu una col.lecció d’enllaços a diversos webs. També podeu consultar el dossier electrònic de l’assignatura Cinema i dret, impartida pel professor Ricardo García Manrique, on entre altres informacions teniu una bibliografia molt útil si voleu conèixer una mica més el cinema d’advocats.

Bona sort!

No es presenta sovint l’oportunitat de veure com es treballa a un jutjat africà, amb Sisters in law en teniu una. Aquest documental britànic, dirigit per Kim Longinotto i Florence Ayisi l’any 2005, denuncia la impunitat amb què actuen els delinqüents sexuals a Kumba, Camerun, centrant-se en el treball de Vera Ngassa, advocada, i Beatrice Ntuba, jutgessa,  i en el testimoni de dones agredides.

Parallel 40 organitza, dins del projecte CinemaNet Europe, un cicle de documentals titulat El documental del mes, que oferirà el primer dijous de cada mes la projecció d’una pel.lícula.

Tots els documentals es projectaran en versió original subtitulada en català a 13 sales de Catalunya: Barcelona, Lleida, Girona, Sant Boi de Llobregat, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Molins de Rei, Esparreguera, Banyoles, Sant Just Desvern, Tàrrega, Canet de Mar, Corbera de Llobregat i Esterri d’Àneu.

La projecció de Sisters in law, tindrà lloc demà 1 de març.  A Barcelona es podrà veure a la Filmoteca de Catalunya (22h., també programada el diumenge 4 a la mateixa hora) i als Cinemes Verdi Park (22:30h.)

Trobareu tota la informació sobre l’activitat, les sales on es projectaran les pel.lícules a cada ciutat i els altres documentals programats fins ara