Hàmlet davant la calavera de l’advocat

“Hàmlet: Una altra. ¿Qui et diu que no és la calavera d’un advocat? ¿On són les seves subtileses, on les murrieries, les argúcies, tots els trucs i els altres mil tripijocs que devia gastar quan era viu? ¿Per què ha de sofrir que aquest brètol li pugui aixafar la closca amb una pala bruta, sense que ningún no li demani comptes pels cops i les ferides?… Hmmm! Aquest compare podia haver estat, al seu temps, un gran comprador de terres amb les seves actes legals, les seves adjudicacions, lletres de canvi, inscripcions i transcripcions; i totes les seves actes van a raure a aquest darrer acte, i tots els seus pagarés obtenen aquest únic pagament. ¿Que potser totes les seves garanties, ni que estiguin perfectament garantitzades, li donen un pam més de terra que el que cabria al llarg i l’ample d’un document? Els títols de propietat de les seves terres, a penes cabrien en aquesta caixa; i val a dir que el mateix propietari no deu tenir gaire més espai, veritat?

Horaci: Ni un bocí més, missenyor

Hàmlet: Que no és fet de pell de moltó, el pergamí?

Horaci: O de vedell, missenyor.

Hàmlet: Dons són ben moltons, i a més vedells, els qui cerquen llur seguretat en això. “

Shakespeare, W. La tràgica història de Hàmlet, príncep de Dinamarca. Barcelona : Aymà, 1980. p. 206