Monthly Archive

Parlar-vos de Bertolt Brecht a un bloc que tracta ciència política no està mai de més si tenim en compte que va aplicar al teatre els plantejaments teòrics del marxisme. A més, la conjuntura política que va viure amb la pujada dels nazis al poder i el seu exili als països escandinaus i, després, als Estats Units, el fa testimoni d’una època convulsa. Si, a més, l’obra de què us parlem gira al voltant de la decisió d’un jutge i d’un vell mite sobre l’aplicació de justícia, el Bloc de Dret us ha de recomanar anar al teatre a veure El cercle de guix caucasià.

El TNC ens resumeix l’argument així: “El cercle de guix caucasià, escrita l’any 1944, parteix d’una llegenda xinesa i evoca, també, el conegut mite bíblic del judici de Salomó. Quan el governador d’una ciutat del Caucas és assassinat en una rebel·lió aristòcrata, Natela, la seva muller, es veu obligada a fugir, deixant enrere el seu fill, que quedarà a càrrec d’una criada, Grusche. Quan la revolta és mitigada, la mare voldrà recuperar-lo, però Grusche s’hi resistirà. Totes dues es disputaran la custòdia del nen, tancat dins el cercle de guix que anuncia el títol de l’obra.”

L’actriu Anna Lizaran interpreta el personatge d’Azdak, el jutge. Sobre el seu paper ha dit: “Jo faig de jutge. És un gran personatge, un monstre de l’escena i de la literatura, tot i que potser no és tan conegut com Falstaff, per exemple. A El cercle de guix caucasià, el jutge reparteix justícia, però d’una manera molt especial…” Vosaltres mateixos podeu descobrir si Brecht és encara vigent i quina és aquesta manera especial d’impartir justícia al Teatre Nacional de Catalunya fins al 6 d’abril.

L’editorial Aranzadi i la biblioteca ofereixen als estudiants de segon i tercer cicle dels ensenyaments adscrits a la Facultat de dret una beca en horari de matí, de 10 a 13 hores de dilluns a divendres.

La beca, que comença l’1 d’abril i finalitza el 30 de juny, consisteix a facilitar la cerca i la consulta dels productes de l’editorial als estudiants, professors i investigadors des de l’Aula Aranzadi.

La dotació econòmica és de 278 euros mensuals. Si hi esteu interessats, adreceu-vos al taulell d’informació de la biblioteca.

Qui més qui menys ha sentit parlar alguna vegada de Garry Kasparov. Els seus duels pel campionat mundial d’escacs enfront del gran Anatolij Karpov van monopolitzar l’atenció dels aficionats durant els anys vuitanta i noranta. Kasparov va ser campió del món oficial des del 1985 fins al 1993 i reconegut gairebé per tothom com a millor jugador en actiu fins a la seva retirada el 2005.

Menys conegut és el Kasparov polític. El gran mestre ja havia participat activament en la política soviètica, primer, i russa, després, abans d’iniciar la seva carrera el 2005 i pronunciar-se de manera continuada contra Vladimir Putin i les mancances democràtiques del seu país. El líder de l’oposició liberal i fundador del Front Cívic Unit (FCU) va ser arrestat el mes d’abril i també el novembre passat per participar en la Marxa dels dissidents organitzada a Moscou poc abans de les eleccions parlamentàries. Aquest mes de febrer va ser retingut perquè prestés declaració sobre el cotxe llogat (i presumptament robat, segons la policia) que el conduïa fins a Sotxi, on havia de participar en un acte contra el projecte dels jocs olímpics d’hivern de 2014, una aposta personal del president Putin.

Però Kasparov no encapçalarà cap llista el diumenge, data de les eleccions presidencials. Les autoritats russes no van autoritzar el congrés institucional del partit a Moscou fet que li va impedir registrar la seva candidatura. El màxim favorit per substituir Putin és l’actual primer viceprimer ministre (i exprofessor de dret) Dmitri Medvedev (Rússia Unida, amb una intenció de vot del 73% per al candidat oficialista que no deixa gaire marge de sorpresa als opositors), seguit de lluny per Guennadi Ziuganov (Partit Comunista), Vladimir Zhirinovski (Partit Liberal Democràtic) i Andrei Bogdanov (Partit Democràtic).

Els llibres sobre el sistema polític rus es troben a la tercera planta, amb la signatura NBc(RUS).

En El professor que pintava toreros abordàvem l’obra pictòrica del Dr. Pedro Moreno Meyerhoff, antic professor de la facultat. Avui us parlarem d’un altre docent, el Dr. Antonio Viader Vives, i de la seva prolífica producció literària. Deixeble del Dr. Octavio Pérez Vitoria, va ser un dels impulsors i conservador del Museu del delicte i professor de dret penal de la UB fins que es va jubilar la tardor de 2005. Tant Moreno Meyerhoff com Viader Vives són dos bons exemples d’una intensa activitat aliena al món universitari i a l’advocacia.

Les novel.les barates de butxaca han tingut des de sempre un públic que s’ha mantingut fidel durant anys. Encara les trobareu al Mercat de Sant Antoni els diumenges al matí o en qualsevol fira o llibreter de vell. Les més populars eren les de l’oest (Marcial Lafuente Estefanía n’és un clàssic) i les romàntiques (qui no ha sentit parlar de Corín Tellado?), però també existien les novel.les bèl.liques, les de ciència-ficció o les policíaques. Antonio Viader Vives va publicar més de mil novel.les populars des de finals dels anys cinquanta, històries de policies, detectius i criminals, d’agents secrets, etc. sota diferents pseudònims, una vintena, entre els que es trobarien Alexis Barclay (un dels destacats), Chris Stavens, Larry King, Ricky Dickinson o Billy Mustard. Entre elles una quinzena de la col.lecció B.A.N.G. Agente 000 de l’editorial Ferma i quinze títols més de la col.lecció B.A.N.G. (Bringer Advice Nomenclatura Gemini) d’Euredit o a la col.lecció Angustia de l’editorial Vértice. Com a Ricky Dickinson va escriure més d’una dotzena de westerns per a Cénit.  

També és l’autor d’Historias y leyendas de vampiros, publicat per Ferma el 1962 sota el pseudònim de Fritz Straffer. Un llibre escrit en forma de relat i estructurat al voltant d’una entrevista fictícia a la presó de Wandsworth entre el periodista Straffer i John Haigh, el vampir de Londres. Després van aparèixer Los vampiros y sus leyendas, Historia del castigo y la tortura o Aberraciones sexuales.  

Al catàleg de la UB no trobareu les seves obres de ficció, però sí part de la seva producció científica i alguns títols d’Straffer. Teniu la seva tesi doctoral Causas psicológicas y psicopatológicas del suicidio (Q/Z/12) a la primera planta de la biblioteca.

Que dret i cinema tenen una estreta relació és un tema que ja hem tractat altres vegades, però si voleu proves concloents visiteu l’exposició virtual Dret en el cinema, que ha elaborat la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB. Hi trobareu una explicació clara i experta d’aquest nexe en la introducció a càrrec del professor Antonio Serrano González.

D’altra banda us plantegen un repte: Dret en el cinema, el joc. Es tracta d’encertar títols de pel·lícules a partir d’un fragment de vídeo o d’una imatge. Ja fa un temps us vam posar a prova des de la Biblioteca de Dret amb el joc Judicis de cinema, però en aquest cas es tracta d’una acurada selecció de pel·lícules agrupades en els següents blocs temàtics:

• Judicis clàssics
• Advocats més enllà de la professió
• Judicis, jutges i jurats
• Responsabilitat civil
• Principi de presumpció d’innocència
• Error judicial
• Pena de mort
• Documentals de dret
• John Grisham

El Bloc de Dret ja hi ha participat i us garantim que haureu de posar els vostres coneixements de cinema a màxima potència per resoldre’l, però també que ens hem divertit molt. La forma de presentar el joc facilita que es pugui jugar en diferents etapes, així que no us preocupeu… tindreu temps d’aturar-lo i tornar-hi després d’haver consultat la secció de Recursos i articles de l’exposició virtual o bé després d’haver fer alguna cerca a Internet Movie Database.

Cada cert temps la classificació que utilitzem a la biblioteca per ordenar els llibres temàticament s’ha d’anar revisant i actualitzant, per exemple, per donar cabuda a noves qüestions. Ara fa tres anys el Departament de dret civil va proposar la creació d’un nou apartat en la classificació dedicat al trust: Rq.

Aquest trust, lògicament, no tindria res a veure amb l’accepció més estesa del terme, segons la qual un trust seria l’agrupament d’empreses que comporten un poder de monopoli, i sí amb l’administració de béns aliens, la fidúcia, la vinculació o l’afectació patrimonial. El trust civil faria referència a les relacions jurídiques, entre vius o per causa de mort, mitjançant les quals el constituent posa els seus béns sota el control d’un fiduciari, administrador o trustee.

Els béns en trust formen una part separada i diferent del patrimoni, tant del disponent com del fiduciari. El fiduciari té poders de gestió sobre el patrimoni separat, en interès del beneficiari.

Trobareu totes les obres sobre el trust civil a la quarta planta (signatura Rq). Les monografies sobre el trust empresarial també les teniu a la quarta planta, sota l’epígraf Dret antimonopoli (Sn5) del dret de la competència.

Avui us farem una breu aproximació a la figura d’Isidre Molas i Batllori, l’autor de l’imprescindible manual Derecho constitucional i d’un important nombre d’obres que tracten, principalment, de ciència política i dret constitucional. Podeu consultar al nostre catàleg la seva bibliografia.

Doctor en dret per la UB, Isidre Molas (Barcelona, 1940) és catedràtic de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona. Abans havia estat degà de la facultat de dret de la mateixa universitat (1990-1993) i director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials.

Durant anys, el professor Molas ha simultaniejat l’activitat acadèmica amb la política (podeu llegir i veure les seves intervencions en el Senat al seu web): va ser senador per Barcelona (afiliat al Partit dels Socialistes de Catalunya, va presentar-se a les darreres eleccions per l’Entesa Catalana de Progrés, de qui va ser portantveu a la cambra) des de l’any 2000 i vicepresident primer del Senat des del 2004 fins a la recent dissolució de les cambres per la propera convocatòria electoral. Ocupa la vicepresidència primera de la Diputació permanent. Ha estat portantveu de les comissions constitucional i d’incompatibilitats i recentment ha estat notícia per ser el ponent de la llei de memòria històrica en representació de l’Entesa. Abans de donar el salt a la política estatal, havia estat vicepresident del Parlament de Catalunya en les dues primeres legislatures, des del 1980 fins al 1988.

Si voleu aproximar-vos una mica més al personatge, podeu llegir l’entrevista que va concedir a la revista Espacio de libertad.

Avui a la tarda i la setmana vinent tindran lloc dues conferències a la Facultat de Dret que us poden apropar a la política nipona. Es tracta de dos actes del Seminari d’estudi interdisciplinari sobre el Japó, organitzats pel Departament de Dret Constitucional i Ciència Política i pel Grup d’Estudi sobre la Forma d’Estat:

• 21 de febrer, 14-16 hores, Seminari 1. Toshiyasu Takahashi, professor de Dret Constitucional, Hiroshima Seudo University: El sistema de govern al Japó (conferència en italià).
• 28 de febrer, 14-16 hores, Seminari 1. Takashi Wakamatsu, professor Ciència Política, Chuo University, La política japonesa entre la continuïtat i el canvi (conferència en espanyol).

I ja que fem esment del Japó aprofitem per parlar-vos de la pel·lícula I just didn’t do it (veure tràiler), de Masayuki Suo. Es tracta d’un recorregut força crític pel sistema judicial japonès basat en el cas real d’un jove acusat d’assetjament.

Per què el director s’ha interessat pel món dels tribunals? Només una dada, ben bé el 99% dels casos criminals que examinen les corts nipones conclouen en un veredicte inculpatori i en la majoria dels casos és l’acusat qui ha declarat la seva culpabilitat. Un percentatge que envejarien els inquisidors de l’època més fosca, fruit segons llegim a l’article Justice, Japanese style, d’uns interrogatoris sense la presència d’advocat defensor i d’un sistema de primes als jutges per la ràpida resolució dels casos.

La distribució de la pel.lícula ha estat minoritària tot i ser la triada per representar al Japó als Oscars, tanmateix intentarem aconseguir-la per a la col.lecció de cinema en DVD que podeu trobar a la Biblioteca.   

Demà dijous, de 10 a 19 hores, tindrà lloc al vestíbul de l’edifici principal la II Fira d’Ocupació Laboral dedicada a la inserció laboral, organitzada per la Borsa de Treball i Pràctiques de la Facultat de Dret. Segons llegim al web de la facultat, l’objectiu de la jornada és “oferir als estudiants informació sobre els aspectes relatius al mercat laboral, conèixer el perfil professional i acadèmic que es demanda, els càrrecs als quals poden accedir, etc.”

Durant tot el dia diferents empreses i despatxos oferiran informació sobre llurs activitats i presentaran les seves expectatives i necessitats en matèria de recursos humans.

Consulteu les empreses participants i la galeria de fotos de l’edició de l’any passat.

El fons de reserva de la Biblioteca de dret amaga petits tresors que val la pena anar descobrint de mica en mica. Una bona guia orientativa del que es conserva a la reserva la teniu en el llibre La Biblioteca de la Universitat de Barcelona (A40/48) publicat el 1994 pel Servei de publicacions de la Universitat. En les pàgines dedicades al fons antic de la nostra biblioteca se’ns parla de les obres més significatives, més rellevants, més belles… Llegim a la pàgina 179 d’un llibre del segle XVII:

“Finalment, cal remarcar l’interès del gravat que signa Francesc Gazan, el més notable dels que treballaven a Barcelona el darrer terç d’aquell segle XVII, i figura al frontispici de les Constituciones synodales diocesis gerundensis…, escrit per Miquel Pontich i publicat a Girona el 1691. S’hi interpreta lliurement l’important quadre a l’oli, encara anònim que, des del 1675, es conserva a l’església de Sant Feliu i que al.ludeix a un miracle, anomenat “de les mosques”, que s’atribuí a Sant Narcís“.

La llegenda de les mosques de Sant Narcís és una de les més característiques de Girona. Quan el setge de Felip l’Ardit la va obligar a capitular el 1286, l’exèrcit francès va saquejar la ciutat i assaltar diverses esglèsies. En profanar la tomba de sant a la col.legiata de Sant Feliu, van començar a sortir mosques gegants del seu cos, que picaren amb fúria els francesos i els seus cavalls provocant la mort dels enemics.

Aquest gravat de Sant Narcís és la primera de les joies de reserva que tenim previst anar rescatant per mitjà del bloc. Properament us presentarem de noves. Estigueu a l’aguait.

A la Biblioteca de Dret no tenim megafonia, però si en tinguéssim escoltaríeu com als aeroports cada cert temps: sisplau, tingueu cura de les vostres pertinences. El fet de trobar-vos en un entorn universitari relaxa els hàbits que normalment un habitant d’una ciutat gran com Barcelona té activats contra lladres i carteristes. Però penseu que l’accés al recinte de la biblioteca és lliure i per tant s’han de prendre les mateixes mesures de prevenció que a qualsevol lloc públic. 

Són comportaments de risc deixar el portàtil a la taula i anar a buscar un llibre al prestatge, deixar el mòbil a l’abast de mans alienes, anar a imprimir un document i deixar la bossa a la cadira de l’ordinador… i tantes altres combinacions com pugueu imaginar on les vostres pertinences i vosaltres us separeu.

Si, malgrat tot, acabeu sent víctimes d’un robatori, o de qualsevol altre delicte, penseu en la importància de denunciar-ho.

1. El primer pas és comunicar-ho a la pròpia Biblioteca, ja que potser algú ha trobat l’objecte en qüestió i l’ha deixat al taulell de préstec. També és important ja que així l’incident es posa en coneixement del servei de vigilància del campus, de manera que puguin prevenir-ne d’altres.
2. El segon pas és fer la denuncia corresponent als Mossos d’esquadra. Les denúncies es poden fer per internet a la pàgina dels Mossos o bé a la comissaria més propera, en aquest cas la Comissaria de Policia de la Generalitat a la Travessera de les Corts, 319-321. Podeu llegir abans aquests Passos i consells per presentar una denúncia.

Ja hem parlat abans de la representació clàssica de la justícia, però n’hi ha d’altres més recents. És la justícia elevada com el vol d’un ocell o lenta com una tortuga? Podem dir que la lentitud associada sovint a l’administració de justícia ve de lluny, i si no mireu quin animaló figura a la peça modernista que avui comentem.

La fotografia correspon a la bústia que es troba a l’edifici de la Casa de l’Ardiaca, situat ben a prop de la Catedral de Barcelona, al carrer de Santa Llúcia, número 1. L’edifici comença la seva llarga història el segle XII però la seva relació amb la justícia s’inicia el 1835 quan es converteix en Palau de Justícia. Més tard, el 1895, quan el Col·legi d’Advocats de Barcelona adquireix l’edifici per ubicar-hi la seva seu, encarrega a l’arquitecte Domènech i Montaner les reformes, entre les que es troba la bústia.  

A l’article La bústia de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, aparegut a la revista Món jurídic (desembre 2004 /gener 2005) hi trobareu dues pàgines d’informació detallada sobre aquesta joia modernista, on s’explica una anècdota sobre la seva simbologia:

“Quan el Degà del Col·legi preguntà a l’arquitecte el significat d’aquest estrany relleu, aquest li contestà que simbolitzava la Justícia que vola molt alt, però que els procediments administratius o entrebancs burocràtics, simbolitzats per l’heura, que s’han de seguir, la fan tan lenta com el pas d’una tortuga. L’explicació no va satisfer al Degà i li proposà de canviar-ho per una inscripció al·lusiva a l’advocacia. A la qual cosa, l’arquitecte li recordà una dita popular que s’adeia per l’ocasió: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. El disseny en discòrdia fou aprovat d’immediat. “

Actualment la Casa de l’Ardiaca és la seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat i és parada obligada als recorreguts turístics pel barri gòtic. Hi ha qui explica que la bústia representa en el vol dels ocells la rapidesa amb que voldríem que arribés el correu i en la tortuga la lentitud del servei real, hi ha fins i tot qui pensa que tocar la tortuga porta sort…

Quan gaudim de les diferents mostres d’amor vandàlic a les taules de la biblioteca i als arbres de la facultat, sovint ens preguntem… per què no us els tatueu, aquests cors, com solien fer els enamorats de tota la vida?

És fàcil trobar a la xarxa un seguit de blocs des d’on els seus creadors comenten l’actualitat política, nacional o internacional. Si seguiu navegant per Internet també arribareu a altres blocs que analitzen la realitat política d’una manera més seriosa –si més no, més científica-. És el cas dels dos blocs que manté des de fa uns tres anys el professor del departament de Dret constitucional i ciència política, Josep Maria Reniu i Vilamala. Es tracta d’E-vote and e-democracy blog, un bloc sobre el vot electrònic que utilitza principalment l’anglès com llengua vehicular i que es manté amb la col.laboració de Jordi Barrat i Esteve, de la Universitat Rovira i Virgili  i de La cultura del pacto y las coaliciones, un bloc definit pel mateix Reniu com un “blog sobre coaliciones políticas, pactos legislativos y todo aquello que rodea la cultura del acuerdo y la negociación”.

Malgrat que cada cop són més freqüents, encara costa trobar blocs creats per professors de dret i ciència política. I, més concretament, de la Universitat de Barcelona. Val la pena anar-los consultant de tant en tant, ja que no només ens permeten aprofundir en l’especialitat de l’autor, sinó que ens ofereixen noves perspectives davant temes més generals o coneguts.

Avui el Bloc de Dret fa un any. Des del febrer del 2007 hem escrit 215 posts, que han tingut 77 comentaris, sobre temes relacionats amb el dret, les ciències polítiques i els esdeveniments a la Facultat de Dret. 

Estem contents d’haver crescut tant, d’haver fet un cicle de 365 dies en actiu i encara tenir coses a dir. Tots els que llegiu el bloc hi col·laboreu d’alguna manera i us ho volem agrair. Fem un esment especial d’aquelles persones que ens han proposat temes, dels que han aparegut mencionats, dels que troben una falta d’ortografia i ens avisen… i, molt especialment, dels que heu fet comentaris. Gràcies! 

Segons el web de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (a partir d’ara, OSPDH), aquest centre de recerca, estudi i treball neix l’any 2001 amb una doble finalitat, la “recerca del tipus de tractament que el Sistema Penal i llurs agències d’aplicació (Policia, Magistratura i Presó) ofereixen a tot un conjunt de problemes socials que, a l’actualitat, es pateixen a les societats europees; i [la contribució] en la promoció de la cultura del drets humans, cada vegada més amenaçada en els darrers temps per processos i polítiques d’exclusió i discriminació i per les polítiques d’alarma social construïdes i patides per les societats modernes”.

L’Observatori està dirigit pel Dr. Iñaki Rivera Beiras i entre els seus membres compta amb personal docent i investigador de la UB i d’altres institucions. El Comitè Científic Internacional està presidit, per la seva banda, pel Dr. Roberto Bergalli. Des del seu web podeu accedir a les diferents àrees de treball del centre (Anàlisi feminista del sistema penal, Cultura política i valors democràtics, Migracions, sistemes de control i dret, Privació de llibertat i drets humans, Resolució de conflictes i control social informal i Sistema penal i menors), a la seva activitat docent i a la informació sobre les seves publicacions, a un apartat reservat als Enllaços (que us aproparà als webs d’associacions relacionades), a la informació i la documentació relatives als projectes de recerca, etc. Feu una ullada a aquest apartat de Recerca i a Articles, on trobareu material en línia que pot ser del vostre interès. També podeu recuperar les publicacions en paper de l’OSPDH al catàleg cercant al camp Autor Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans.

Si voleu més informació, dirigiu-vos a l’OSPDH (Aula 23, Desp. 1 de la Facultat de dret) trucant al 93 403 96 72 o escrivint a l’adreça de correu electrònic observsp@ub.edu.

A un post del 2007 us parlàvem de l’obra Yo, Pierre Rivière, habiendo degollado a mi madre… i de l’existència de dues adaptacions cinematogràfiques de realitzadors francesos. Bé, doncs, aquest diumenge teniu la rara oportunitat de veure una d’elles gràcies al cicle Xcèntric. Al web del CCCB llegim: 

“El 1975 Allio va rodar Moi, Pierre Rivière, ayant egorgé… a partir dels textos del mateix assassí escrits el 1835 i represos per Foucault en un estudi psiquiàtric. Philibert va ser l’assistent de direcció d’aquest film singular i l’encarregat de trobar els pagesos, actors no professionals, que interpretarien els personatges (d’època). Trenta anys després torna a Normandia, a la seva recerca, retratant al mateix temps unes vides i els avatars de la preparació del film d’Allio. «El present i el passat, la memòria, la follia, l’escriptura, la paraula, la malaltia, la mort que planeja, el temps que passa, la llei, la transmissió» (Philibert).”

Moi, Pierre Rivière, ayant egorgé ma mère, ma soeur et mon frère, René Allio, França, 1976. 130 min, 35 mm
Retour en Normandie, Nicolas Philibert, França, 2006. 113 min, 35 mm
Centre de Cultura Contemporània
10 de Febrer, 19:30 h
Sessió Xcèntric: 3,60 € / Reduïda: 3,00 €

Fa uns dies us parlàvem de la possibilitat d’obtenir esquemes en la base de dades Tirant on line. Avui us presentem una altra prestació de Tirant on line que no trobem a altres productes similars, com Westlaw Aranzadi: una acurada selecció d’enllaços externs a diferents ordenaments jurídics estrangers.

Després d’accedir a la base de dades, només heu de fer click a la pestanya superior Legislación i anar a la part inferior esquerra, Legislación internacional. Un cop dintre d’aquest apartat, heu de seleccionar primer el continent i després el país i, a continuació, visualitzareu la legislació disponible de l’estat que us interessi: la constitució australiana, el codi penal de la Índia, el codi civil de Guatemala, el codi de dret laboral egipci o el codi de comerç lituà es troben al vostre abast mitjançant aquesta font d’informació subscrita per la nostra biblioteca.

Es tracta d’un projecte dirigit per César Belda i realitzat per Alberto Arrufat, que han coordinat la selecció dels webs oficials i privats que hem tractat en aquest post.

Ahir parlàvem del Museu del delicte. El seu fons estava integrat per pistoles, rifles, escopetes, tota mena d’estris punyents utilitzats com a armes blanques, palanques, bitllets falsos, cartes marcades, etc. Avui ens permetrem, com a curiositat, reproduir un parell de les fitxes descriptives que acompanyaven les peces.

La fitxa de la peça número 32 de la col.lecció, una navalla d’Albacete amb segur, mànec de fusta i fulla metàl.lica, dipositada en el museu el 3 d’octubre de 1958 (sumari núm. 24/1954 del Jutjat núm. 2) diu: 

“El joven de 18 años A.J. trabajaba en un puesto de melones. El procesado E.N., comprador en el día de autos, le acusó de haberle cobrado dos veces la misma sandía, profiriendo contra el muchacho graves ofensas de palabra. S.J., padre de la víctima, pensando que la ofensa iba dirigida contra él, trató de explicar a E.N. que, sin duda, todo era fruto de una confusión. Pero el procesado, de mala conducta, con antecedentes penales y en aparente estado de embriaguez, inesperadamente, sacó una navaja y, apartando a S.J., propinó una puñalada al joven A.J., a consecuencia de lo cual falleció instantáneamente”.

Per la seva banda, la fitxa de la peça de convicció número 76 (una medalla, una insígnia i dos escuts de l’aviació veneçolana - sí, venecolana! - pertanyents al sumari núm. 384/1961 del Jutjat núm. 12)  explica:

“Francisco G.J., mayor de edad, con antecedentes penales, sin domicilio conocido ni profesión habitual, adquirió el día 3 de octubre de 1960 varias condecoraciones e insignias en un mercado de objetos diversos de esta capital. El citado Francisco G.J. fingía parálisis en su brazo izquierdo que decía haber sido provocada en el curso de la Gloriosa Cruzada Nacional de Liberación a causa de ciertas heridas que manifestaba le habían hecho merecedor de las condecoraciones que portaba. Francisco G.J. se dedicaba a pedir limosna en las casas particulares pretextando su fingida invalidez y mostraba siempre las citadas condecoraciones. El día 1 de noviembre del citado año, al salir de una tienda de ultramarinos expulsado por su dueño a grandes gritos, fue requerido por un agente de la Policía Municipal para que le mostrara su documentación. Inmediatamente el procesado dio un empujón al señalado agente y, habiéndole arrojado al suelo, se dio a la fuga sin poder ser alcanzado por aquel. Dos días más tarde fue detenido a raíz de la denuncia presentada por un vecino del barrio en que acostumbraba a operar, siéndole ocupadas, entre otros objetos, las citadas condecoraciones e insignias”.

Més conegut com a Museu del delicte, l’antic Museu de l’Institut de Criminologia de la Universitat de Barcelona reunia en el seu fons unes dues-centes peces recollides des de principis dels anys cinquanta fins a finals dels seixanta. Diferents objectes i armes utilitzats pels delinqüents que es trobaven als arxius judicials de l’Audiència Provincial de Barcelona van ser donats al museu, creat a mitjans de la dècada dels cinquanta per iniciativa del Dr. Octavio Pérez Vitoria, catedràtic del Seminari de dret penal i fundador i director de l’Institut de Criminologia de la UB. El material va arribar a la Universitat en qualitat de depòsit per a la seva custòdia i conservació, de manera que hauria de ser tornat en el cas que els tribunals de justícia el reclamés. Posteriorment, el fons del museu es va enriquir amb diferents donacions del Centre Internacional d’Estudis sobre Moneda Falsa.

Malgrat aparèixer fins fa poc en els directoris de museus estatals, el Museu del delicte tenia un caràcter docent, ja que les proves recollides eren part fonamental de les classes pràctiques de dret penal. Es redactava una fitxa de cadascuna d’elles, on constava, a més de la fotografia de l’objecte en qüestió, una breu descripció del delicte. 

El museu estava ubicat en l’Aula de criminologia (avui, aula 35) i el 1994 es va traslladar a una sala contigua a l’Aula. Aquest mateix any la direcció de l’Institut va nomenar conservador del museu el Dr. Antonio Viader Vives, que ja havia participat activament en la seva fundació. A causa d’unes obres d’ampliació que afectaven l’espai que ocupava el museu, la facultat va decidir tancar-lo el 2001. Les peces van ser retirades de les vitrines on es trobaven exposades i emmagatzemades en caixes de cartró.

Agraïm la col.laboració de Maricarmen Sánchez, administrativa actualment jubilada de l’Institut de Criminologia, en l’elaboració d’aquest post.

El 9 de setembre de 1932 s’aprova el primer estatut d’autonomia de Catalunya. Es tracta d’un text amb moltes retallades respecte el projecte que van votar els catalans, amb un 99% de vots afirmatius, l’agost de 1931. Entre les dues dates s’ha negociat amb el govern espanyol de la II República el text definitiu, en un llarg procés que ara ha quedat reflectit al llibre El debat estatutari de 1932, a càrrec de Teresa Abelló Güell, professora del Departament d’Història Contemporània de la UB.

El llibre d’Abelló és un dels documents que trobareu a l’expositor de novetats de la Biblioteca de Dret aquesta setmana. El text s’acompanya de documentació gràfica i sonora (inclou un CD-ROM), amb moltes fotografies d’època que us permetran posar cares a noms molt rellevants de la política catalana. Sobre la importància d’aquest primer estatut, al pròleg d’Ernest Benach llegim:

“El 9 de setembre de 1932, després d’una forta campanya d’afirmació espanyola i anticatalana i d’una llarga i feixuga discussió parlamentària, les Corts de la República van aprovar definitivament l’Estatut del 1932, que quedà ben lluny del projecte inicial que havia rebut un suport massiu en el referèndum popular convocat a Catalunya. Els canvis afectaven la cooficialitat del català i el castellà, en comptes de l’oficialitat exclusiva del català; es disminuïen les competències executives i minvaven també els recursos econòmics procedents dels impostos, entre altres. Malgrat aquestes retallades significatives, malgrat la decepció i les esperances frustrades, el text va ser una eina útil que reprenia la tradició parlamentària de Catalunya, si més no fins al temps de la dictadura franquista.”

Al document Els Estatuts de Catalunya comparats, elaborat per la Fundació Centre de Documentació Política, podeu comparar el projecte amb el text aprovat. Sobre els estatuts de Catalunya trobareu altres textos a NAf10(ESP.1) , a la tercera planta de la Biblioteca.

Ens acaben de fer saber que avui comencen les jornades Previnguem la tortura: balanç i perspectives dos anys després de les recomanacions de Barcelona, a càrrec de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura (CPT). Les diferents xerrades s’inicien avui a les 19 hores a l’Il.lustre Col.legi d’Advocats de Barcelona amb una taula rodona i finalitzaran dimecres al Centre Cívic Pati Llimona. Podeu llegir la seva raó de ser i el programa, a la pàgina de la CPT.

Des de fa setmanes us hem vingut parlant en aquesta secció de qui hi havia darrere del Lacruz o del García de Enterría. Però… i els manuals de Badosa o d’Abellán Honrubia o de Mir Puig? Ja és hora de presentar-vos en els nostres Juristes de manual un professor de la casa. En aquest cas ho farem del Dr. Santiago Mir Puig, un dels nostres penalistes més reconeguts internacionalment. La major part dels seus estudis (consulteu la seva extensa bibliografia al catàleg de la biblioteca) i de les conferències que ha pronunciat per bona part d’Europa i gairebé tota Amèrica Llatina està dedicada a l’estudi de la teoria del delicte. Malgrat això, l’obra de Mir Puig, que tant debat científic ha suscitat, no deixa de banda llibres de caire menys especialitzat: juntament amb el Manual práctico de derecho penal parte especial, dirigit per Mirentxu Corcoy, el seu fonamental Derecho penal : parte general és, de lluny, el títol més utilitzat pels estudiants de dret penal de la Universitat de Barcelona.

Mir Puig és catedràtic de dret penal i director del Departament de dret penal i ciències penals de la UB. Segons llegim al seu currículum abreujat publicat al web de la Universitat, l’ex-degà de la facultat dirigeix cada any el programa de doctorat del departament i, juntament amb el Dr. Jesús M. Silva Sánchez, el màster de dret penal coorganitzat amb la Universitat Pompeu Fabra des del curs 1997-1998.

Com tota activitat humana, l’estudi també genera residus. I si no pregunteu-li a la Lourdes quan les portes de la Biblioteca es tanquen a les 20:30 i veu les bosses, papers, embolcalls, ampolles de plàstic i altres objectes sobre les taules. El dia següent a les 8:30 tot ha d’estar net i en ordre, i això ho fan possible les 4 persones que treballen en el servei de neteja.

Per facilitar la seva feina us recordem que a la Carta de serveis de les biblioteques del CRAI de la Universitat de Barcelona, a l’apartat de Deures de l’usuari, trobareu la prohibició de menjar o beure dins les instal.lacions de la Biblioteca. I aprofitant que us parlem d’aquests companys que fan possible el correcte funcionament de les instal.lacions, també us fem saber que diumenge serà l’aniversari de la Lourdes. Si la veieu feliciteu-la com nosaltres ja hem fet.